Autors i Autores

Gemma Lienas

Català

NENS I NENES


LA MEITAT D'EN JAN

En Jan n'està fart. A casa, tothom l'escridassa perquè no faci res del que fan les nenes.

—Jan, per què pintes l'arbre de color de plata? Així els pinten les nenes...
—Estàs plorant, Jan? Au, eixuga't les llàgrimes, els nens no ploren.

A l'escola se'n riuen si fa el que fan les nenes.

—En Jan és una nena perquè no juga a futbol.
—Jan! On vas amb aquesta samarreta rosa?

Sembles una nena!

En Jan n'està més que tip.

Ha decidit que, per ser un nen, ha de deixar enrere tot el que sigui de nena. De manera que agafa una capsa de cartró buida i hi fica la samarreta rosa, el conte que li agrada més que no pas les pilotes i el retolador de color de plata. Abans de tancar-la, encara hi guarda tres llàgrimes que, sense voler-ho, li cauen dels ulls.

Després, enterra la caixa en un racó del jardí.

–Ara ja sóc un nen! –diu.


L'EMI I EN MAX. L'ASTEROIDE DESTRUCTOR

SISPLAU, EMI, SISPLAU!

El timbre del final de les classes va sonar, les portes de les aules es van obrir i un munt de nois i noies van sortir al passadís.
L'Emi va posar-se la motxilla escolar a l'esquena, va dir adéu a dues amigues i va esperar en Max, que encara estava recollint els seus estris.

—Au, va, Max. Afanya't, que tinc ganes d'arribar a casa —va cridar l'Emi.

En Max li va fer un senyal, com dient-li que sí, que un moment, que de seguida hi anava.

L'Emi es va quedar esperant-lo, que per alguna cosa era el seu millor amic, a més de ser company de classe i veí d'escala.
En Max va sortir de l'aula amb el cap cot. Ui!

Quina una li'n devia passar, a en Max? Ell era un noi sempre feliç, sempre somrient... I avui, en canvi, semblava trist o enfadat o...

L'Emi no sabia què li passava. I era ben estrany, perquè entre ells no hi havia secrets.

—Què tens, Max?
—Mmmmm. Estic escagarrinat.

L'Emi gairebé es va petar de riure. Però, en veure que el seu amic ho deia de debò, va estroncar la rialla i va insistir:

—Però, per què?

En Max es va aturar enmig de la voravia, va obrir els braços en un gest molt teatral, i va dir:

—Em penso que aquest any: kaput! —i, mentre deia això, feia un gest amb el polze cap avall—.

O sigui, me'n vaig al pot, perquè el control de ciències socials m'ha anat fatal, i, com que l'avaluació continuada ja la duia molt fluixa, doncs, això... Uns resultats d'allò més lluïts!

L'Emi se'l va mirar amb el coll torçat. Les seves dues cues llargues, llises i de color castany, van moure's suaument a cada banda de la cara.

L'Emi va estar a punt de dir a en Max que no n'hi havia per a tant, que ell mai no tenia gaires bons resultats escolars. I era veritat: l'Emi els treia molt millors que en Max, que sempre estava més interessat a jugar o a fer esport que a parar atenció al que deien a classe o a fer els deures a casa.

—Aquesta vegada és més greu, Emi.
—Per què?
—Ja no ho recordes? —va preguntar en Max, sorprès. I va afegir:— Perquè els pares em van dir que si treia bons resultats, m'enviarien un bitllet perquè pogués anar a passar uns quants dies amb ells, allà on estan treballant.

—Tens raó —va dir l'Emi. I va pensar que, de debò, era un pena que per culpa dels mals resultats en Max no pogués viatjar i estar uns quants dies amb el seu pare i la seva mare.

En Max estava realment trist.

L'Emi hauria volgut ajudar-lo, però no sabia com.

Havien continuat anant cap a casa. Caminaven sense parlar, i això, tractant-se d'en Max, no era gens habitual.

Tot d'una, el noi es va aturar i va cridar:

—Ja ho tinc!

L'Emi se'l va quedar mirant ben parada. Què li agafava ara?

—Què tens?
—Ja sé com ho podem arreglar...

* * *

JOVES


LA CARLOTA I EL MISTERI DEL CANARI ROBAT

Capítol 1. El sidral del canari

Tot aquell sidral va començar un dijous a la tarda quan en Marc i jo estàvem berenant.

Aleshores no sabia que el sidral del canari s'acabaria convertint en el primer misteri per a la Tribu de Camelot. Però és que en aquell moment ni tan sols sabia que l'endemà proposaria a la Mireia, a la Berta, a l'Eli, a en Miqueli a en Saîd –o sigui, a la gent de la meva colla– que forméssim la Tribu de Camelot.

El meu germà Marc i jo érem a taula, bevent-nos una tassa de xocolata desfeta, que estava per llepar-se'n els dits. Ens l'havia preparat l'àvia Anna, que els dijous a la tarda ens fa de cangur mentre el pare i la mare treballen.

En Merlí passejava la seva cua negra per la cuina. Bé, no tan sols la seva cua, també el seu cos, negre i esvelt. I se'm refregava contra les cames, reclamant-me la seva ració.

—La xocolata no és el millor per a un gat, Carlota —va dir l'àvia, inclinant el diari i mirant-me per damunt de les ulleres de llegir.

Jo m'havia ajupit i estava deixant la tassa a terra perquè en Merlí l'escurés.

—Només una mica —li vaig respondre.

L'àvia em va fer l'ullet i va tornar a capbussar-se en el diari.

—I una altra mica —va dir en Marc.

Però no va ser una mica, sinó mitja tassa, perquè en Marc no podia acabar-se el que li quedava.

—Això et passa per repetir, microbi.

El microbi té tres anys menys que jo.

—La llesta! —va dir ell, que de vegades resulta força impertinent.

En Merlí havia aconseguit deixar la meva tassa ben lluent i s'afanyava amb la d'en Marc.

En Merlí es diu Merlí perquè la mare s'hi va entossudir. Pel que sembla, en Merlí era un mag que va viure fa segles i va ser un bon amic i conseller d'Artús, el paio que va aconseguir arrencar l'espasa Excalibur de la roca on era clavada i que per això va ser rei. A la mare li encanten les llegendes d'aquest rei i ens les explica sovint. Bé, la veritat és que ens explica sempre moltes històries i ens llegeix molts contes, perquè la meva mare flipa amb els llibres.


EL DIARI LILA DE LA CARLOTA

8 de desembre

Però ¿això què és?, penso mentre desembolico la gran cursilada que m'ha regalat l'àvia Isabel.

Prou es veu que això, això!, és un diari. Un d'aquests quaderns on una pot escriure la vida, els pensaments, les penes, les alegries, els enamoraments... ¿Saps què vull dir?

Al·lucina, Carlota!, em dic. L'àvia Isabel, la mare del pare, sempre ha estat així de rareta. Mai no entén que les coses importants per a mi no són les mateixes que per a ella quan tenia la meva edat.

Total, vinga a esperar amb candeletes el meu aniversari i..., plaf!, el dia que faig catorze anys, en comptes de regalar-me el disc compacte pel qual xalo d'ençà de fa un mes, ella va i em porta aquesta horterada.

Sóc a punt d'obrir la boca per deixar anar la meva contundent opinió sobre aquest quadern folrat, de plàstic de color rosa, amb una gran taca lila. Al mig d'aquesta esquitxada lila, hi ha un pany petitó, on es pot ficar la claueta que penja del cordill lligat al llom... Que bufó, que íntim!, fins i tot es pot tancar amb clau, per salvar de les mirades indiscretes allò que s'hi escrigui a l'interior…

La mare em llença una de les seves mirades fulminants.

Hi té molta pràctica; gairebé més que jo. M'empasso les protestes. Les mirades fulminants de la mare són molt més efectives que una puntada de peu al cul.

—Que guai! Quina idea tan fantàstica! —dic, molt diplomàticament.

L'àvia em somriu, encantada de la vida i convençuda que l'ha encertat de ple. La mare em dirigeix una altra de les seves mirades. Aquesta diu: Carlota, no et passis de rosca!

Callo. ¿Quina altra cosa pots fer quan la teva mare es posa de part de l'àvia regaladora de cursilades? Agafo un tros del pastís de xocolata fet per la mare, me'l menjo a tota velocitat i, després, desapareixo pel passadís, camí de la meva habitació. Encara puc sentir que la mare li diu a l'àvia Isabel:

—Ja se sap... Està entrant a l'adolescència. Una etapa difícil...

Em tanco a l'habitació i m'estiro al llit, disposada a oblidar que és el dia del meu aniversari. Si te l'esguerren, te l'esguerren, i no hi ha res a fer. Aleshores, piquen a la porta. Segura que és el pesat d'en Marc, el meu germà d'onze anys, crido:

—Deixa'm en pau, borinot!

La porta s'obre a poc a poquet i treu el nas una mà que aguanta un mocador blanc.

—Bandera blanca! —diu la veu de l'àvia Anna—. ¿Que puc entrar?

No contesto de seguida. Tot i que amb l'àvia Anna m'hi entenc, no tinc ganes de parlar amb ningú. Un aniversari esguerrat és pitjor que una baralla amb la teva millor amiga, perquè cal esperar tot un any per adobar-ho.

—¿Que no estàs de filis, nena? —pregunta l'àvia mentre obre completament la porta, entra i ve a asseure's al meu costat, damunt del llit.

Li ensenyo el motiu de la meva mala lluna.

—Té! Un diari! —exclama l'àvia, amb la mateixa veu que hauria pogut dir: «Quins pantalons de pota d'elefant més espaterrants».
—Ecs, sí, un diari.
—Per la cara de fàstic, m'adono que no tens cap intenció de fer-lo servir, ¿oi?
—I és clar que no! ¿Que et creus que sóc petita o bleda?
—Ni petita, ni bleda. Et tinc per una noia molt espavilada.
—¿I vols que escrigui el meu diari?
—¿I per què no? Podries… —l'àvia agafa el quadern i se'l mira molt detingudament—, podries escriure-hi sobre els teus amors...
—Ai, àvia...!
—Dona, no facis escarafalls. Ho dic per la coberta tan rosa... És clar que, amb aquesta taca lila, se m'acut que podries fer un diari feminista.
—¿Un què? —la miro com si s'hagués tornat boja.
—Sí, dona. Podries escriure-hi tot el que veiessis al teu voltant que sigui masclista, és a dir, qualsevol situació o actitud de la vida pública o privada en què les dones són considerades éssers inferiors als homes.


EL CLUB DELS MALEÏTS. MALEÏDA GERMANA

M'encantaria continuar al llit, mirant el sostre, però és impossible: el meu despertador diu amb xifres verdes que són les 7:10. O sigui, que ja passen deu minuts de l'hora de llevar-me i, a més, tinc la meva mare al costat que m'incordia:

–Marc, lleva't. Són les 7 tocades. Em sents, Marc? No et facis l'adormit.

No em faig l'adormit. No ho estic. Només intento retardar el moment fatal: el de trobar-me per primer cop a l'institut. Per entendre'ns, estic encantat de no haver d'anar més a l'escola. Però em fa una mica de cosa pensar que vaig a un lloc que no conec, amb uns companys, molts dels quals tampoc no conec, i amb professors i professores totalment nous. Uf! Em noto la panxa estranya, com si hi volessin papallones per dins. I em noto el cul... el cul petit, si sabeu què vull dir.
La meva mare no té compassió de mi. Mai no en té. M'estira els llençols d'una revolada.

–Amunt! –crida–. No vols pas arribar tard el primer dia, oi?

No, no ho vull, penso, alçant-me. Encara seria pitjor arribar quan tothom és assegut a l'aula. Jo obriria la porta i tothom em miraria. I, segurament, la profe diria: Marc Terrades, espera't al passadís fins que hi hagi el canvi de classe. Això és el que m'ha dit la meva germana que passa a l'insti quan arribes després de l'hora. Només de pensar la vergonya que deu fer haver-se d'estar una hora sencera al passadís a la vista de tothom, ja m'escagarrino. I si a més hi sumes que les faltes de puntualitat també influeixen en les notes, ni t'ho explico.

* * *

ADULTS


ATRAPADA AL MIRALL

La Laura és morta

La notícia em va arribar inesperadament a través d'un missatge de l'Anna, la seva mare, gravat al contestador del meu mòbil. Aquella informació tan breu em va penetrar al cervell com si m'hi haguessin clavat amb força un punxó.

Li vaig maleir els ossos, a l'Anna, tan sintètica. La Laura és morta. Així, amb una frase de quatre paraules, i prou.

Una frase que m'havia deixat una taquicàrdia vertiginosa a les venes del coll, la gola engarrotada al voltant d'un crit silenciós.
Res no em feia sospitar que rebria una comunicació tan tràgica aquell migdia de setembre de cel blau, estranyament blau a l'Europa central. Acabava de sortir de la biblioteca universitària d'Estrasburg, on havia estat consultant els arxius de la Segona Guerra Mundial. Mentre tornava a connectar el meu telèfon mòbil, vaig vorejar la plaça de la République per dirigir-me al moll. Volia observar sense presses l'edifici on el meu testimoni supervivent de la repressió nazi, Joseph Berg, havia viscut durant els últims seixanta-un anys.

Justament pensava en ell i en el seu captiveri a Mauthausen, quan vaig notar la vibració indicant-me l'entrada d'un missatge.
La meva reacció immediata va ser dir-me que rebia un avís de Monsieur Berg citant-me de nou, tal com m'havia promès en la nostra primera i única trobada. M'havia assegurat que la seva salut de nyigui-nyogui no seria cap impediment perquè poguéssim continuar parlant del seu pas per l'infern nazi. Jo, però, tenia por que la seva mala salut ens jugués una mala passada i em privés d'aquell cronista excepcional.

De fet, aquesta inquietud ja l'havia experimentada amb intensitat dies abans de veure'l i era la que m'havia impulsat a trastocar els meus plans al darrer moment. Va ser quan només faltaven dues setmanes perquè volés de San Francisco a Barcelona que un dia em vaig llevar al meu apartament de Palo Alto amb la intuïció d'un desastre imminent.

Tot d'una em va semblar que Joseph Berg no aguantaria fins que jo m'hagués acomodat a Barcelona. No aguantaria fins que estigués disposada a volar a Estrasburg per parlar amb ell del que era l'objectiu principal d'aquell meu any sabàtic a Europa: els camps d'extermini i de concentració durant la dominació nazi. Convençuda que la premonició era gairebé una certesa, no m'ho vaig rumiar ni dos segons: vaig rectificar el bitllet. Un canvi fàcil però caríssim. I també vaig aconseguir concertar una primera cita amb l'expresoner a través de Madame Berg per a la mateixa tarda de la meva arribada.

No vaig avisar ningú de la modificació dels meus plans, ni tan sols la Laura, que no estava al corrent del meu calendari.
Després d'això, abans d'agafar el vol el vint-i-tres de setembre, encara em quedava molta feina per fer, principalment posar ordre, perquè els amics amb qui havia accordat un intercanvi d'apartaments i que em cedien el seu a la Vila Olímpica de Barcelona trobessin el meu en condicions. I també havia d'acabar de preparar l'equipatge mínim que m'acompanyaria, ja que la resta l'havia facturat dies abans perquè em precedís per mar.

Deixant enrere la biblioteca, vaig treure'm l'aparell de la butxaca ironitzant sobre el fet que un mòbil em relligués a Mauthausen. Aleshores vaig veure que no, que la bústia de veu indicava el número que corresponia a la Laura. Vaig somriure. Tot i la meva anarquia vital, la meva amiga, com sempre, com quan érem nenes i m’empenyia a reservar-me temps per als deures escolars, estava llesta per aportar unes quantes dosis de capacitat organitzativa. Jo era conscient que no li havia facilitat la tasca; no li havia contestat cap dels seus últims correus electrònics. Ni els seus ni els de ningú que no requerís una resposta urgent.

Per recuperar el missatge, vaig marcar el número de la bústia de veu. Vaig recolzar-me a la barana del moll mirant les aigües de l'Ill, en les quals nedava una parella de cignes amb la pollada nascuda durant la primavera i vaig disposar-me a escoltar el probable retret cordial de la Laura. En comptes d'això, però, vaig sentir la veu de l'Anna dient-me amb quatre paraules que la seva filla, la meva amiga, era morta.