ODA A L'HOME CANSAT

Vine sobre el meu pit que Déu trasbalsa,
home cansat: muscle atuït, crani recuit del sol,
cara llaurada que la suor inunda
amb tocs de bronze com el cap d'un déu,
tu, l'ensinistrador de la matèria,
fita de carn enmig del foc, el soterrani i la intempèrie,
treballador, gran germà meu!
No sé dir si és el sol qui a tu et desperta
i al cap dels teus jornals et mena a joc
o bé si ets tu qui en la deserta
matinada reprens la vida i crides: Au!
als seus cavalls de flama,
i tu qui a l'hora baixa el fas tornar al seu cau.
Jo almenys sento el teu palp de dia i nit.
Només són meus a mitges la casa i el vestit,
la llum que m'aclareix la lectura o el drama,
el comboi que m'emmena i fins la joia que m'inflama.
En tot trobo ta mà: benedicció d'humil.
Tu ets l'or del meu anell i el blanc del meu llençol de fil.
Perquè a força de sang alces palaus
i ets u amb els elements i poc cas te n'és fet,
vull ésser ton deixeble, i germà teu, perquè
l'alt capatàs em polsa els nervis i m'escurça l'alè.
Germà pròdig, company en el neguit,
som el pols glatidor d'un Ésser infinit.
Però tu no tens pas l'orgull del solitari.
La colla, el cop de muscle per al company que sua
marcaran sa grandesa damunt ta sina nua
i en el deix avespat de ta cançó.
El teu orgull és ample com ho és l'horitzó,
estadi lluminós dels teus jornals d'atleta,
germà de tants germans, home manat, ànima neta!
Gloriosa és ma veu per tal com t'ha lloat;
tant de bo el teu caliu fingués en ella el tel
que, de cantar blanícies, l'aflaqueix o l'esguerra.
I tu, si a cops la Idea o la Necessitat
se't juguen a matar damunt la pobra terra,
endavant, germà meu: a la vida, a la lluita, al treball!
No cal conquerir Troia per cantar un dia al cel
en el lloc dels herois, amb la veu d'or del gall.

(Dins d'Odes i ciutats de visió, 1930)

* * *

ELS PROPÒSITS. — El meu intent no és d'esprémer la matèria, ni d'obtenir resultats d'erudició en els alumnes dels divuit als vint-i-dos anys, treballadors de demà, ni sóc l'home per a fer-ho. Amb els meus comentaris no podria pretendre a cap especialització que ja obtenen suficientment sota la direcció d'uns tècnics en les altres classes d'aquesta Escola del Treball, veritable món de possibilitats pel que toca a la ciència i a la pràctica dels oficis i de les indústries, que assenyalarem en detall a les darreres pàgines d'aquest fascicle. Amb els meus comentaris a la Història de la Cultura, persegueixo no pas fer erudits dels alumnes ni galejar jo mateix d'erudició, sinó el possible desvetllament d'una part de personalitat discursiva o estètica que ells puguin portar dins. El que a mi em pertoca donar-los, tot desvetllant la seva curiositat, és aquell goig interior que els acompanyi enmig de la seva missió d'utilitat directa, com una mena de claror de diumenge de l'esperit. És a dir, allò que enmig dels molts perfeccionaments indispensables que tants de professors ben preparats els procuren, no es troba concretat en cap assignatura, perquè pròpiament no ho és.

Jo provo d'avivar la seva imaginació i sollevar el seu pensament davant la diversitat tan suggestiva de la vida, i provo de posar en relació les palpitacions del món gran amb el món petit que es remou dins cada joventut. És per això que em tempta l'originalitat i el valor intel·ligent dels comentaris i que recorro unes vegades a l'anècdota real contemporània i altres a un cant d'algun poema, amb tal que la matèria sigui faent a treure'n conseqüències vitals o a prendre espontàniament un caràcter representatiu d'humanitat, i que entri per la imaginació al raonament.

I porto sovint material gràfic a l'aula, perquè, home de Lletres i tot, inventor de maneres de dir, no sóc pas tampoc un exclusivista de la paraula. Conec prou el goig originari de les coses que entren pels ulls: aquella emoció intacta que ens és possible sentir d'infants o quan, ja madurs en la vida, un descans del pensament dels llibres ens permet l'acte tan senzill de saciar els ulls en la vista directa de les coses.

(Fragment del llibre publicat pel Comissariat Propaganda Generalitat de Catalunya Com faig un curs comentant la història de la cultura, en què Josep Lleonart exposa els propòsits del curs que imparteix a l'Escola del Treball durant la Guerra Civil)

* * *

HORA SERENA

Quan veus un infant i penses:
Aquests braços cap a tu,
aquestes mans indefenses!
Quan en uns ulls t'emmiralles,
o sents l'eco d'un gemec
en el dring de les rialles,
o bé, al fons de ta feblesa
trobes un racó diví
de bondat no mai malmesa,
com qui obirés un per què
a la claror de l'aurora,
recobrés la humana fe.
En els camins de la vida
una veu consoladora
entre cel i terra ens crida,
i en aquell moment feliç
sents el caliu de la sang
i t'adones que respires,
net de la pols i del fang
de les hores que patires.
Quan t'estremeixen la carn
totes aquestes vivències
i oblides els jocs d'engany
i els llibres de les ciències
i només saps la bondat,
de vegades he pensat:
Oh, si místics i poetes
poguessin forjar una vida
a la llum d'aquells moments!
Uns altíssims pensaments
em penetren aleshores,
i em sento lliur, i curat
dels tropells d'aquelles hores
de la pugna i la mentida;
i conec que hi ha en la vida,
que és com dir en la humanitat,
alguna deixa sagrada
que mai ningú desfarpa,
i que si fos de durada,
tan sols poder-hi pensar
baixaria el cel ací
a la terra gloriosa,
que sovint fem llastimosa
de no saber confegir
una teoria invicta
de pensaments que ella ens dicta
en unes hores així.

6 de novembre 1946, Pedralbes

(Dins de Jornades líriques, 1981)