Autors i Autores

Joan-Lluís Lluís

Comentaris d'obra

Els ulls de sorra pren per tema la guerra d'Algèria, que ha estat més ben païda pels francesos, a despit dels excessos, que les ambigüitats del règim de Vichy, i no ha donat lloc a cap presa de consciència comparable a la de certs cineastes americans sobre les atrocitats de la guerra del Vietnam. Això per dir que Joan-Lluís Lluís no ha buscat la facilitat. Per altra banda tampoc no procura de fer bonic, d'escriure una llengua depurada i poètica, sinó que la narració li brolla plena d'asperitats, d'una gran expressivitat, truculenta sense pintoresquismes inútils i adequada al narrador suposat, un fellagha de la base, ni instruït ni heroi, amb els seus dubtes, que fa el seu deure en una operació d'aquelles que, com diu ell mateix, no fan ni guanyar ni perdre una guerra. Ell i el seu grup són fets presoners i els seus companys són sàdicament executats per un sots-oficial que, vint-i-cinc anys després, ha esdevingut un personatge polític metropolità. La construcció és tal que, una vegada començada la lectura, no la podeu deixar fins al final.

Posteriorment el lector pot dir-se que l'autor ha jugat amb els seus nervis i amb la corda fàcil de l'horror a l'ultrança i que, tret del duo format pel guerriller i el sots-oficial, els personatges secundaris manquen de gruix, però això són detalls discutibles i la veritat és que Joan-Lluís Lluís és un novel·lista nat.

(Pere Verdaguer. "Joan-Lluís Lluís, un novel·lista nat", Serra d'Or, núm. 420, desembre del 1994, p. 30)

* * *

La narrativa de Joan-Lluís Lluís descriu amb cruesa un món marginal i violent que és prou manifest en molts barris de Perpinyà. Una temàtica ben inhabitual en aquelles latituds literàries, com també ho és la incorporació de les misèries de la guerra d'Algèria, la impunitat d'alguns potes negres ara candidats a diputats pel Front Nacional, o l'anàlisi de delictes sexuals fins ara silenciats. Però sobretot ens colpeix per la força evocativa dels ambients. L'eficàcia en la creació d'atmosferes és un dels aspectes més remarcables de la seva obra.

[...]

A El crim de l'escriptor cansat insisteix sobre el desprestigi a què ha arribat el català a França, i ho exemplifica amb la dramàtica història d'un pobre soldat orat, en Tiroliro, que a la primera guerra mundial va ser afusellat per no saber ni entendre altra llengua. En un malson de la protagonista de la fantasia eròtica Cirera, Marcel Marceau hauria esdevingut mim per la vergonya de només saber parlar català. Fins a dedicar el darrer llibre, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, un pamflet, que va aparèixer no fa gaire a Edicions de la Magrana, a una reflexió crítica sobre la política de França respecte a les altres llengües que no són el francès.

Després del que he escrit, alguns deuen pensar que Joan-Lluís Lluís té una forta consciència moral; certament, però això no significa que les seves novel·les estiguin marcades per una voluntat alliçonadora. Més aviat afirmaria que la seva retina és tan crítica i el seu esperit tan poc càndid que difícilment pot caure en la ingenuïtat redemptora. La seva és una visió crua, indigesta, inquietant, inconformista, incòmoda per a alguns.

(Cristina Badosa. "Joan-Lluís Luís, la consciència", Serra d'Or, núm. 519, març del 2003, p. 47-50)

* * *

Ara, a El dia de l'ós Joan-Lluís Lluís torna a esgrimir aquestes mateixes argumentacions però fent el que al meu parer és un pas endavant molt significatiu, ja que per desenvolupar-les s'ha valgut d'una trama novel·lística d'alta volada i ens ha ofert el que, de llarg, és el seu millor llibre. Una història molt senzilla en aparença però solcada de veus, referències i detalls que van enriquint el suggestiu discurs argumental que l'autor desplega davant dels nostres ulls.

[...]

L'autor combina la descripció dels diversos moments de l'estada de la noia —que li permet descriure la situació de submissió del poble— amb el rebuig dels vilatans tant a la seva presència com a la de l’ós que diuen que corre per les muntanyes. És a dir, a la renúncia a recuperar la identitat segrestada i la llengua abolida. Però el gran mèrit d'El dia de l'ós està en el fet que un missatge tan dur i aclaparador com el que conté contra l'esperit mesell i lliurat sense condicions a l'invasor ens arriba embolcallat en una poderosa construcció novel·lística en la qual l'estructura general del relat, els ambients, la distorsió dels fets històrics, la dimensió mítica i els caràcters dels personatges es combinen a la perfecció per oferir-nos en tot just cent pàgines —amb algunes escenes veritablement antològiques com ara el retrobament amb les olors de la casa familiar i la descripció del càstig a què es veu sotmès el cadàver de la mare— el que sens dubte és una de les millors novel·les catalanes de l'any.

(Joan Josep Isern. "El pas endavant de Joan-Lluís Lluís", Avui Cultura (Barcelona), 23 de desembre del 2004, p. 17)

* * *

Amb els anys, tot bon lector va entenent que hi ha tres tipus de llibres: llibres dels quals ens desfem, llibres que guardem una temporada i finalment en prescindim, i llibres que acaben formant part de la nostra biblioteca permanent, els llibres que necessitem rellegir. Xocolata desfeta, de Joan- Lluís Lluís, pertany indubtablement a la tercera categoria. És un llibre excel·lent, extraordinari i subtil que hem de llegir molt a poc a poc i assaborir, i, quan l'hem llegit de cap a cap, hem de tornar-lo a llegir diverses vegades per acabar de percebre tots els matisos del contingut i tots els matisos de la forma.

El primer que hem de fer davant de Xocolata desfeta és reconèixer l'ambició intel·lectual i artística de l'autor i l'obra. La nova obra de Joan-Lluís Lluís no és un mer homenatge a Raymond Queneau i George Perec, un mer joc més o menys enginyós. No, de cap de les maneres. Xocolata desfeta és molt més que un tribut o un entreteniment.

[...]

Xocolata desfeta és un elogi de l'alteritat, de la capacitat humana per sentir la simpatia i l'empatia, per sentir el contagi o la seducció de les diferències, les discrepàncies, els matisos. Xocolata desfeta és una celebració dels infinits tons i humors que expressen l'emotivitat humana: ironia, indignació, sorpresa, curiositat, admiració, fatxenderia. Xocolata desfeta és una gran síntesi de creativitat, originalitat, imaginació i puresa, per una banda, i imitació, còpia, plagi, cita, ressò, eco, mescla i impuresa, de l'altra. Xocolata desfeta és una suma de mètodes d'enfocar el discurs començant per l'analítica i acabant amb l'atzar.

Molt de compte amb aquest llibre. És una obra d'envergadura i nivell maquillada de pur entreteniment i plaer. Sí que és un plaer, però alhora ambiciós.

(Sam Abrams. "Xocolata desfeta, cultura refeta", Avui Cultura, 4 de març del 2010, p. 14)