Tornant ara a l'aproximació literària als escrits alternatius lul·lians, hom comprova que la seva contribució a les belles lletres es desplega en sentit contrari al de la convenció expositiva de les històries literàries i dels manuals d'introducció (Riquer 1964 I: 197-352; Bonner-Badia 1988: 120-162), la qual cosa implica una paradoxa latent en les descripcions temàtiques o cronològiques de l'opus literari de Llull: la d'un prosista prolífic i d'un líric incisiu (malgrat l'autocensura), que renuncia a perfeccionar les seves tècniques expressives; ans al contrari, a partir d'un moment donat (1290), es lliura a una torbadora variació formal, aparentment empobridora, que desemboca en la marginació del literari, substituït per una 'homilètica nova', descarnada i cerebral. La paradoxa en qüestió descansa sobre el pressupòsit tàcit del valor d'allò que és literari per se: els capítols 118 del Llibre de contemplació i 48 del Blaquerna, per contra, teoritzen amb totes les conseqüències, la submissió de tota activitat literària al Valor suprem.

En descàrrec dels judicis literàrio-cèntrics, incapaços de copsar el sentit del modus operandi del nostre autor, cal tenir present que el propi Llull va vacil·lar en l'aplicació d'una fórmula literària definitivament 'nova' i 'artística', és a dir la que, tot i ser present ja al Llibre de contemplació i al Fèlix, madura plenament a l'Arbre exemplifical. Per això no és sorprenent que els seus lectors ens emmirallem perplexos en els materials tradicionals –retòrics, narratius o exemplars–, que va anar manipulant i assajant diversament abans (i després) de la síntesi 'general i última' entre l'Art i la literatura que és l'Arbre de Ciència (1295-1296). Resoldre la paradoxa del Llull literat a la llum del programa artístic vol dir avaluar els seus tractes amb la tradició, a través de la detecció (no sempre senzilla ni factible) de motius compartits o passatges paral·lels, i ens porta a prendre en consideració, en primera instància, les obres en què l''expressió literària', com a 'forma de l'Art', opera la 'transmutació de la ciència en literatura'; són les tres grans síntesis que inclouen materials enciclopèdics: el Llibre de contemplació, el Fèlix i l'Arbre de Ciència. Si Gayà, el 1980 va explorar les possibilitats de la segona, i a Badia en premsa comento un parell de casos que les recorren totes, les tres mostres examinades al present treball se centren en la tercera.

Lola Badia: "La literatura alternativa de Ramon Llull: tres mostres", Actes del Setè Congrés Internacional de l'Associació Hispánica de Literatura Medieval, 1997. 

* * *

Ell fou el creador d'una llengua culta, capaç, des del primer moment, d'esdevenir científica en l'ordre filosòfic i teològic, i també d'una llengua literària, donant a ambdues un exemple per a la creació de neologismes a partir del llatí. A més a més, una bona part de la seva obra de creació fou traduïda a les més vàries llengües d'Europa. […] Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia.

Miquel Batllori. Dins NADAL, M.: "Miquel Batllori: Un científic de la història", Serra d'Or, núm. 358, octubre del 1989.

* * *

La cosa que es fa més difícil d'explicar d'entrada un lector modern que pretén d'emprendre-se-les de bona fe amb l'obra literària de Llull, procedent del camp de la història literària o de la filologia, és que tot el que va sortir de les mans de Ramon, per molt que sembli una novel·la o un poema, en el fons del fons és una trampa oculta per caçar l'incaut lector i embolicar-lo dins de les xarxes de l'ensenyança doctrinal o metafísica. Una ensenyança que és a la base de l'Art i que cal que es projecti moralment sobre la consciència de qui deixa córrer els ulls pel Llibre d'amic e Amat, el Blanquerna, el Fèlix, el Desconhort o algun pròleg narratiu amb evocacions d'indrets de delícia més o menys paradisíacs.

Anthony Bonner i Lola Badia. Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària, 1988.

* * *

A totes les històries de la literatura catalana, la figura de Llull ve sistemàticament admirada, més i tot potser per la seva entitat 'literària' stricto sensu, importantíssima, pel fet d'haver 'creat' la nostra prosa. D'haver-la creada, encara, 'adulta': amb una extraordinària flexibilitat sintàctica, amb un lèxic culte i esmolat, amb una capacitat expressiva —intel·lectualment— excepcional. Sense precedents, la cosa sembla un miracle. Però també ha estat observat, i ho han fet ara de nou Josep Nadal i Modest Prats en unes pàgines molt agudes, que el Llull-Llull, vull dir, l'autor dels grans papers especulatius, no va tenir continuadors. Bé: hi hagué, en el XIV, no sé si en el XV, una prolongació 'lul·liana', de textos menors, alguns redactats amb el propòsit d'atribuir-los al Barbaflorida. Cap d'ells, tanmateix, no pertany a l'esfera dels temes diguem-ne 'filosòfics'. Més aviat responen a intencions piadoses o apologètiques. I aquell idioma subtil i refinat que el beat Ramon s'havia inventat per explicar les seves 'arts' quedà eclipsat. Fa la impressió que l'altra 'prosa catalana', la 'normal', la 'no-lul·liana', va seguir una trajectòria diferent: la previsible en qualsevol literatura romànica coetània.

Joan Fuster: "El cas de Ramon Llull", Serra d'Or, núm. 280, gener de 1983.

* * *

Hom sol afirmar que el provençalisme lingüístic de les obres rimades de Ramon Llull és degut que aquest no fou capaç d'alliberar-se de la influència dels trobadors, o sia que, al seu cas, hom dóna la mateixa solució que al cas dels poetes catalans profans. Qui, com veurem, creà d'una peça el català literari en proa i tenia una personalitat tan forta com la de Ramon Llull, era totalment capaç de fer el mateix amb el català literari en vers. I a qui en la poesia no cercava el lluïment personal ni l'exhibició d'un art profà, que tantes de vegades blasmà, sinó l'eficaç transmissió d'uns ensenyaments i d'uns anhels, poc havia d'interessar-li restar fidel a una models i procediments als quals s'atingué, sens dubte, en la seva joventut com a poeta amorós.

Però si ens fixem que el provençal, com a llengua poètica, havia assolit una àmplia difusió geogràfica i s'havia fet entendre no tan sols al migdia de les Gàl·lies sinó també a Catalunya, al nord d'Itàlia i a Sicília, ens adonarem que constituïa un vehicle lingüístic que poda cobrir una gran zona geogràfica i per tant arribar a més gent, que és el que primordialment interessava a Llull, el qual, si a la seva prosa no deixa aparèixer provençalismes, ho fa, entre altres raons, perquè no existia una prosa provençal culta de certa consistència.

Martí de Riquer: "Ramon Llull", Història de la literatura catalana, 1964.