La traducció, de Joaquim Mallafrè, de la qual ja he dit alguna cosa, em sembla una mena d'homenatge constant a Joyce, ja que en revela tot el geni lingüístic amb tota l'economia humanament possible de distanciament, d'una manera cenyida, hàbil i rica; alhora gosaria d'avançar a dir que aquestes set-centes vint-i-vuit pàgines hauran d'ésser vistes com un homenatge, també, a l'obra gramatical i lingüística fabriana. Diguem-ho sense embuts: crec que Fabra en persona, amb la pipa a l'abast, s'hauria entretingut unes quantes hores (tot un dia potser, com el dia de què s'ocupa la novel·la) veient quin partit un escriptor, un "tècnic" si ho volem dir així, ha tret del català que ell i els seus col·laboradors i els principals escriptors dels Països Catalans posaven en solfa en la tasca del Diccionari, a les envistes de la seva publicació mig segle enrere.

Joan Triadú: "Una fita per a una cultura. La versió catalana de l'Ulisses", Avui. Cultura (Barcelona), 29 de març de 1981.

* * *

El text de Joaquim Mallafrè revela -contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí- que el sancta sanctòrum de l'Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d'incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex -això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix -l'original essent, és clar, intel·ligible- la seva genuïnitat. Precisament perquè s'entén; com l'original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d'ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció. [...]

[La traducció catalana] s'entén perquè és ella mateixa ajustada trans-lació, traducció de l'Ulisses original. Una obra la intel·ligibilitat plena de la qual no depèn pas d'una acció, d'uns personatges, d'unes situacions, de subratllar uns conceptes, sinó d'uns horitzons de referències que tenen la llengua per matriu. La llengua i les seves intimitats. I si una traducció és incapaç de fer de matriu referencial, deixa d'ésser traducció i destrueix, per torna, l'obra literària. Esdevé incomprensible, inintel·ligible. Molt bé, doncs; si la traducció d'en Mallafrè funciona [···] és perquè el traductor ha sabut establir aquesta matriu referencial. Tot estava a trobar aquell punt en què el català podia, seguint les mateixes pautes imposades per Joyce a l'anglès, esdevenir còpia, tras-llat, tra-ducció, de l'original.
Perquè supera aquest prova crítica, el text de Mallafrè apareix com un moment d'estat de gràcia. Representa, entre nosaltres, una presa de consciència de la traductivitat, igual com l'obra de Joyce representa una presa de consciència de la literaturització.

Jem Cabanes: "Quan la traducció fascina. La versió catalana de l'Ulisses", Avui. Cultura (Barcelona), 29 de març de 1981.

* * * 

Seria profitós estudiar els prejudicis sobre la traducció -com a procés i com a resultat- partint de les recensions publicades als diaris. Tant els implícits i els pressupòsits que s'hi amaguen com les assercions que s'hi exhibeixen, revelarien sens dubte, poca consistència teòrica i una gran ignorància de la pràctica de la traducció literària. L'estudi de Mallafrè que contempla amb rigor l'estat de la qüestió s'hauria de recomanar amb fermesa. 

Pel que fa als traductors que llegeixin aquest llibre, no tots hauran passat per aules de lingüística aplicada. Els que tenen vocació literària, invertida en l'estudi/rescriptura de textos admirats (que es converteixen, perversament, en textos torturats), i s'han d'alimentar gràcies a la translació dels innombrables missatges publicitaris, científics i tècnics, legals i administratius -tot i no ser-ne especialistes-, s'adonaran que Mallafrè, que no necessita ser un traductor professional, també té una tirada especial per la traducció literària: el seu llibre, per bé que ens serveixi amb plàcida utilitat, ens ve a dir que l'Ulisses és el centre del seu treball teòric, motivat, d'entrada, per la preparació de l'"activitat traductora concreta", a posteriori, per la necessitat d'una "racionalització de motius", i, en qualsevol cas, per un "apassionament traductor". L'amor de la llengua que l'empeny a buscar els estalvis oblidats de la "llengua de la tribu" -concepte que, en un principi, sembla remetre a la Paraula Viva però que aviat s'afina gràcies a una anàlisi lingüística dels seus components, especialment en l'aspecte fònic-, l'amor d'un text que l’obliga a justificar teòricament la possibilitat poètica de la traducció determinen el seu treball de lingüista. És per això que, si el llibre ens ofereix l'erudició i la reflexió personal d'un especialista així com una excel·lent definició de criteris per a tota mena de traduccions, també en traspua una experiència singular de la literatura, hereva de les lliçons de Joyce. Sap tota la importància dels jocs de paraules i es (ens) recrea amb un seguit d'exemples saborosos. Ens alegra que recomani als traductors no renunciar mai a un joc -i la literatura n'és plena- abans d'haver "esgotat totes les possibilitats". Aquesta és, en efecte, la renúncia més trista i encara té massa defensors acomodatius. Hem vist massa textos fets malbé perquè el traductor ha triat la cohesió idiomàtica i el primer grau del significat en detriment de les distorsions del treball del significant. Si hem entès bé, Mallafrè ens anuncia una "futura publicació" sobre els problemes concrets de la traducció de l'Ulisses. Entenem: les seves solucions. La defensa i il·lustració de la traducció s'havia de fer, precisament, a partir d'un dels textos més difícils...

Annie Bats: "Defensa i il·lustració de la traducció literària", Avui. Cultura (Barcelona), 6 d'abril de 1991.