LENNY: I ara potser que et tregui el got.
RUTH: No he acabat del tot.
LENNY: Ja has begut prou, em penso.
RUTH: No, no és cert…
LENNY: Ben bé prou, penso jo.
RUTH: No opino el mateix, Leonard.
LENNY: No em diguis així, si us plau.
RUTH: Per què no?
LENNY: Així és com em deia la mare.
Pausa.
Dona'm el got.
RUTH: No.
Pausa.
LENNY: Ja l'agafaré jo, doncs.
RUTH: Si tu agafes el got… jo t'agafaré a tu.
Pausa.
LENNY: I què et sembla si jo agafo el got sense que tu m'agafis a mi?
RUTH: Per què no t'agafo a tu i prou?
Pausa.
LENNY: Estàs de broma.
Pausa.
De totes maneres estàs enamorada d'un altre home. La seva família ni ho sabia. I després vens aquí sense avisar ni res i comences a buscar raons.
Ella agafa el got i l'hi ofereix.
RUTH: Beu un glop. Vinga. Beu un glop del meu got.
Ella està immòbil.
Seu a la meva falda. Beu un bon glop d'aigua fresca.
Ella es dóna un copet a la falda. Pausa.
S'aixeca. Se li acosta amb el got.
Obre la boca i alça el cap.
LENNY: Treu-me el got de davant.
RUTH: Estira't a terra. Va. Te l'abocaré gola avall.
LENNY: Què és això? Quina mena de proposició em fas?
Ella riu breument. Buida el got.
RUTH: Oh, quina set que tenia.

(Traducció de PINTER, Harold: Qui a casa torna, 1986)

* * *

El llenguatge de la tribu és privat, encara que siguin molts els interlocutors, i el de la polis és públic, més impersonal, garantia d'objectivitat, però també d’allunyament emotiu. Per això el primer apareix com a més intraduïble i el segon més fàcilment objectivable en uns paral·lelismes unívocs, o en unes unitats irreductibles però definibles amb termes exactes en una altra llengua. Naturalment no existeix una separació clarament excloent. La llengua es desenvolupa en el nostre món en esferes concèntriques alguna de les quals habitem més habitualment. El fet d'estar instal·lat prioritàriament en la llengua de polis, en l’"autoritat" de la llengua o dels llenguatges unívocs, no impedeix la interiorització afectiva, la interrelació artística, la vivència tribal, de la mateixa manera que la tribu influeix en la polis i hi conviu.

(Del llibre Llengua de tribu i llengua de polis: bases d'una traducció literària, 1991)

* * *

[…] el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que sem declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després d'aquell petó tan llarg quasi vaig perdre l'alè sí va dir que jo era una flor de la muntanya sí això som flors totes un cos de dona sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui sí per això m'agradava ell perquè vaig veure que ell sí que ho entenia i s'adonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que sí i primer jo no volia respondre només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses no sabia res del Mulvey i de Mr. Stanhope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador amb aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i les subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems d'Europa i Duke Street i el mercat d'aviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a l'ombra a les escales i les grans rodes dels carros dels bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanant-te que t'asseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambregen una gelosia amagats perquè l'enamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca d'Algesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal ah i aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres del jardí de l'Alameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o me'n posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.

(Traducció de JOYCE, James: Ulisses, 1996)