L'obra de Margarit, des de L'ombra de l'altra mar (Edicions 62, 1981) i Cants d'Hekatònim de Tifundis (La Gaya Ciència, 1982), que van sorprendre els lectors catalans (tot i que el poeta ja havia publicat quatre volums en castellà, entre ells Crònica, del 1975, a la prestigiosa col·lecció Ocnos de Barral Editores), s'ha anat tornat més singular i intensa, molt personal, amb un món que, tot i que sovint és intransferible, diu molt bé quines són les raons de les emocions dels ciutadans actuals. El recer privat ens proporciona moments de passió que, amb sort, es transformen en moments de coneixement. I el coneixement mateix ens adverteix que ni l'una cosa ni l'altra no podran perdurar per molt que ens hi esforcem. Contra aquest nihilisme, l'única lluita és, en el cas de Margarit, la mateixa escriptura salvadora: els afectes, els records, els moments viscuts, les músiques, les lectures… Darrere les imatges comprensibles i quotidianes hi glateix un humanisme antic, sense tragèdies descordades, més pròxims al misteri humil i a la fragilitat que s'accelera amb el temps que ens devora.

Francesc Parcerisas: "Des del punt dolç", El País. Quadern, 1 de març de 2007.

* * *

«La poesia és ara / l'última casa de misericòrdia», escriu Margarit en el poema que dóna títol al llibre. I en l'epíleg encara ho fa més explícit: «Si això és trist, molt més trista és la intempèrie dels versos». Aquest epíleg, per cert, és una nova, contundent, declaració de principis de l'autor, que hi remunta les línies mestres de la seva pròpia educació sentimental, s'hi confessa antiromàntic i antiavanguardista i acaba prenent partit per la poesia que s'identifica amb la vida. Pel bulb de l'orquídia, no pas per la gràcia alada dels seus pètals tan fràgils. M'agrada, aquest pròleg: hi endevino aquell poeta que parla de senectut («ser vell és una mena de postguerra»), però que no ha deixat de ser jove, tot al contrari (per cert, això també mereix un poema: com algú d'esperit –i de cos, certament– tan jove parla sempre com un vell derrotat). Contra l'avantguarda, res a dir: la poesia de Margarit, formalment i ideològicament, hi està als antípodes. Contra el Romanticisme, ell mateix n'ha pres el que més li ha convingut (en deplora, és clar, la positura, que es desfà com aquella lluna que «és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida»). «Res no és poètic en la poesia», escriu. I a més «els antidepressius són pesticides». Casa de Misericòrdia no aporta cap novetat significativa al conjunt líric de l'autor. Torna a ser un llibre uniformement amarg, que reflexiona sobre la mort, sobre l'escàs confort de la memòria, sobre la pèrdua. Però els que estimem la seva poesia ja sabem què hi trobarem, i és per això que ens agrada: una determinada atmosfera moral, una manera de dir molt concreta, uns versos feridors.

Jordi Llavina: "Res no és poètic en la poesia", Avui Cultura, 8 de març, 2007.

* * *

En altres ocasions reflexionarà d'una manera més desenganyada de l'amor: «avui el seu amor, com els diners / republicans en acabar la guerra, / ja no és de curs legal. No els val per res. / El passat torna, però la vida / l'ha desemmascarat». En altres ho farà de la mateixa manera amb els records: «l'home trenca el passat com una guardiola / i dintre no hi havia més que fosca», tot i que en altres títols acabarà reconeixent que «són útils els records, / perquè així somien que ens acompanyen».

Seria injust ressenyar aquest llibre sense referir-nos a l'epíleg que l'acompanya. A diferència dels convencionals (la majoria erudits o justificants), aquest esdevé una peça necessària per poder acostar-nos i interpretar millor el seu treball; i per si això fóra poc, amb la difícil honestedat de conjugar fidelment teoria i praxi. Al llarg d'aquestes dotze pàgines, l'escriptor desenvolupa la idea de la poesia com a últim refugi en la nostra atrafegada vida. En altres fragments confessa els seus gustos literaris contra la poesia embafosa del romanticisme (llevat de Bécquer) i la fascinació per les avantguardes (Foix, Salvat-Papasseit); al mateix temps que ens regala alguns consells sobre l'escriptura: «Un ha de ser agosarat a l'hora d'escriure i humil després d'escriure'l», i «No crear, sinó descobrir».

Arribats a aquest punt, pocs aspectes ens resten que no s'hagen comentat ja. Molts crítics han coincidit a l'hora d'elogiar la seua emoció destil·lada, la saviesa melancòlica, l'íntima imbricació entre ètica i poètica. Simplement, m'agradaria destacar el seu caràcter indòmit i inclassificable. Malgrat les adscripcions a la denominada «poesia de l'experiència», Margarit defuig els encotillaments i les etiquetes, el seu estil és totalment lliure, com ell mateix afirma: «Per la riera vaig fins a la platja. / Ni carrers ni camins, només l'amplària / nua i abandonada esperant l'aigua / furiosa i brutal per les riuades».

J. Ricart: "Poesia com a últim refugi", Caràcters, núm. 42, gener de 2008.