—Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?
—La poesia no l'ha perduda mai, tot i que un excés de posar l'accent en la musicalitat porta cap a una poesia que no diu res, i perquè sigui només música jo prefereixo Beethoven o Bach, sens dubte els prefereixo al poeta més musical. No oblidem que la poesia ha de dir coses. En canvi a la música li passa al contrari: que no en digui gaire, de coses, la música descriptiva em molesta profundament. Ara, una poesia sense cap mena de musicalitat és possible que no fos ni un poema. Ha de ser el punt just, tot i que de vegades no saps on és la musicalitat: hi ha vegades que sona bé i és evident, com Bécquer, però hi ha vegades en Machado que no queda gens clar d'on ve la musicalitat, i fins i tot grinyola, de vegades, però quina grandesa en canvi! La dissonància també existeix, en aquests casos. De tota manera, crec que mai t'has de deixar arrossegar fora del teu territori: desconfio profundament, encara que les respecto, les escapades, vull dir, el circ que vol ser poètic, la poesia que vol ser teatral, el teatre que vol ser circ d'"em despullo, m'arrossego i crido". Totes aquestes anades em sembla que sempre amaguen una incompetència. Per fer un bon poema s'ha de fer des de la poesia. 

—¿No ha canviat res de fa molts anys, doncs?
—Les arts fa molt que no canvien gaire... S'hi ha afegit el cinema i poc més. Les arts per a què serveixen? Per fer front a la misèria humana. A la vida et passaran moltes coses més aviat desastroses, i per fer-hi front no serveixen el futbol ni els entreteniments, serveixen les arts de sempre i potser la filosofia i la religió, entesa com alguna cosa més que ritu. Però això ja se sabia al segle XVI, i no hi ha res nou. Si perdem la familiaritat amb tot això ens quedem sense eines per fer front a una cosa que no desapareixerà que és la garrotada, el mal. I anem perdent els recursos dient que són antics. I quins són els nous? La societat s'ho ha de plantejar, perquè és perillós que cada vegada la formació de l'individu es llenci més per la borda, perquè vol dir que no té accés a aquests elements que són l'únic remei per a la persona. Si ara se't mor algú que t'estimes molt o tens una malaltia molt greu, quin filòsof llegiràs per consolar-te? Kant? Potser acabaràs llegint els presocràtics, o Marc Aureli, o només la Bíblia. Això és terrorífic, perquè vol dir que estàs abandonant una eina humana. I no n'han aparegut de noves: no em tregui l'aixada si no em dóna un tractor!

Francesc Bombí: "Joan Margarit: 'La sinceritat i l'originalitat no tenen la més mínima importància en l'art'", Avui. Cultura, 23 de setembre de 2004.

* * *

—Reivindica que la seva manera de parlar és la seva manera d'escriure…
—Hi ha dues maneres d'escriure. Tu pots escriure com l'Espriu o escriure com el Carner. El Carner, com deia el Pla, no escriu en català, escriu en provençal. S'inventa una llengua que no és la del carrer, no és la que parla ell quan demana un cafè, quan discuteix amb la dona. Jo no dic que aquesta manera de fer meva, d'escriure amb la llengua que parlo i que és la mateixa del carrer sigui la bona. Jo dic que és la meva. En aquest país, quan tu expliques com fas les coses, per molt que avisis, tothom té por que li imposis que s'ha de fer així.

—L'amoïnen, com diu en l'epíleg del llibre, els funcionaments gregaris?
—Els nostres ministres d'Educació es creuen que la cultura és un ornament. És una eina tan seriosa com pot ser l'energia nuclear per fer electricitat. I és l'últim que s'ha de retallar. Si no resols això, tots gregaris. I si tots gregaris, saps què vol dir? 10.000 milions de gigues buides. Això és catastròfic. Això sí que és un terrorista, perquè vol dir que qualsevol cosa que hi entri pot fer el que vulgui. Només té l'antídot de la cultura.

—Ara com ara Barcelona no li agrada?
—Mai no t'agrada la ciutat, sempre t'hi baralles. La relació és dialèctica. Constantment la disfrutes i t'hi enfades. Acabo de fer la reedició d'un llibre que vaig fer als anys 90 que es deia Barcelona, amor final. Eren els poemes sobre Barcelona fins al 90 i més. El llibre d'ara agafa aquesta Barcelona que només parla, com a temes fonamentals, de les botigues, de l'horari de vendes, si s'ha venut més que l'any passat, si hem tingut més turistes... El concepte turista, que no és ni el visitant ni el viatger, és una cosa més tronada. Tot això va creant una Barcelona que m'atabala i em va acorralant.

—Veu aquí diferències respecte d'altres llibres seus? Hi ha un esforç d'intentar no repetir-se?
—Aquest hi és sempre, però no sempre ho assoleixes. És molt difícil separar. Hi ha una cosa teva que la vida no dóna perquè siguin dues, tu ets la mateixa persona i aquesta persona té unes característiques que afloren sempre. Jo crec que no hi ha problema ni de repetició ni de no repetició. Aquí hi ha 50 poemes, són bons o no? El problema fonamental és que tu els llegeixis i diguis: sóc jo.

Anna Ballbona: "No conec cap bon poema que no estigui fet bàsicament de sentit comú", El Temps, 10 de febrer de 2015.