Les illes, doncs, acaben per ser tristes

Les illes, doncs, acaben per ser tristes. 
Com una taula amb tovalles blaves 
la mar resta parada a l'horitzó. 
Tornes a escriure cartes als cafès 
i la proximitat del teu silenci 
té un vertigen d'escales de l'oblit. 
S'encén tota la mar, quan la imagines, 
en els sécs més antics de vora els ulls. 
Ara escolta el ressò de les paraules 
al pou del teu fracàs, on resta calma 
l'aigua més clara, que és la més profunda.

(Del llibre L'ombra de l'altre mar, 1981) 

* * *

Mai no m'he tingut per grec

Tu saps molt bé que mai 
no m'he tingut per grec. 
Lluny de la meva infància, 
dels meus rius vermellosos 
i de la meva gent, 
he adoptat costums 
que no t'han d'enganyar. 
No tinc enyors de terres, 
però, encara estimant-te 
sempre en la teva llengua, 
tu saps molt bé que mai 
no m'he tingut per grec. 
Admiro els vostres temples 
però els meus déus em parlen 
des del fullam dels arbres. 
Esposares un bàrbar. 
Et recullen les llàgrimes 
unes mans estrangeres 
que quan t'acaricien 
mai no acabes d'entendre.

Hekatònim

(Del llibre Cants d'Hekatònim de Tifundis, 1982)

* * *

Confident eficaç 
i taciturn, el mar. 
No suporta el llepat 
lament sentimental, 
ni la melancolia, 
si és només covardia. 
Lluny d'on ets, vora l'aigua, 
hi ha algú amb un gos que salta 
i intenta, a mossegades, 
destrossar les onades. 
¿A quants haurà parlat 
d'enganys i desenganys 
una platja d'hivern? 
¿A quants el propi infern 
els haurà atret amb força 
des de la sorra inhòspita? 
És dur l'hivern. La fam 
d'amor al bosc gelat 
fa domèstic el llop, 
que gira entorn d'un pou 
mirant al fons la pura 
imatge de la lluna. 
El llop sempre vigila 
com va fugint la vida 
entre pactes morals 
fets de subtils enganys. 
Matrimoni i família, 
mai no han fet poesia, 
són una coartada 
de fera solitària 
que es llepa i dissimula 
els sentiments de culpa 
seguint amb el cap cot 
aquest camí de gos. 
A vegades udola 
i, en silenci, recorda. 
Llavors es vol salvar. 
Ferotge, vell, cansat, 
grunyint, mostrant les dents, 
salta al coll del present. 
Primer és un gos perdut 
que el solitari acull, 
però és el mateix llop, 
cruel, melangiós, 
sempre amb els ulls lluents 
de tants somnis pendents. 
Aquesta és la parella 
–la persona i la bèstia– 
que veus en la distància 
passejant per la platja.

(Del llibre Els motius del llop, 1993) 

* * *

Dilema

És un dia de pluja, un dia laic 
de parafangs i cantonades tristes. 
Bigues de llum suporten els trespols 
d'una sala dins teu on algú vetlla. 
Aviat seran closos aquests anys, 
i si no aprens a viure com un monjo 
només ho podràs fer com un servent.

(De L'ordre del temps, dins Els primers freds. Poesia 1975-1995, 2004)

* * *

El pare afusellat. 
O, com el jutge diu, executat. 
La mare, la misèria i la fam, 
la instància que algú li escriu a màquina: 
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, 
Solicito a Vuecencia deixar els fills 
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància. 
Els orfenats i hospicis eren durs, 
però més dura era la intempèrie. 
La vertadera caritat fa por. 
És com la poesia: un bon poema, 
per bell que sigui, ha de ser cruel. 
No hi ha res més. La poesia és ara 
l'última casa de misericòrdia.

--

Entre les ombres d'aquells galls i gossos 
dels patis i corrals de Sanaüja, 
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta 
que veu anar els infants contra la mort. 
Ser vell és una mena de postguerra. 
Asseguts a la taula de la cuina 
en vespres de braser triant llenties 
veig els qui m'estimaven. 
Tan pobres que al final d'aquella guerra 
es van haver de vendre el miserable 
tros de vinya i el gèlid casalot. 
Ser vell és que la guerra s'ha acabat. 
Saber on són els refugis, ara inútils.

--

Jo vinc d'un temps més fred. Abans de l'alba, 
camins gebrats duien callades ombres 
als finestrals brutosos de les fàbriques. 
Avui aquelles ombres del passat 
que van ensordir el món amb els seus cants 
miren des de dins meu. No entenen res. 
Contemplen, opulenta, una misèria 
que ni sap que és misèria. 
És el final d'un somni. Ara toca 
fer democràtic l'art. Cap arbre alt. 
Espantosament rics i, per això, 
espantosament pobres.

--

L'absència és una casa 
amb radiadors gelats. 
D'allà vinc. Un llarg camí 
fins a aquest amor final. 
Com el violent estiu 
quan al setembre descansa.

En el crepuscle del port 
una altra ciutat s'enfonsa 
en un mar cansat de llum. 
Queda la ciutat final, 
on no trobaré ningú 
a qui pugui preguntar. 
Vaig caminant cap endins 
amb coloms bruts de tristesa 
desapareixent al vespre 
pels arbres o pels terrats. 
Són com nosaltres: tampoc 
tenen veus melodioses 
per escapar de la mort, 
aquesta petita plaça 
on ens anem acostant 
pels carrers habituals.

(Del llibre Casa de Misericòrdia, 2007)