Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d'una arpa, sal d'escorpí,
bava d'eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

Quan hi ha un exèrcit de ballestes
apuntant-me de ple al pit,
sé que Venus volta a prop,
que la Lluna ha sortit plena
o ja és aquí, la primavera.

Aleshores, faig una passa
gegantina fins a la finestra,
l'obro estirant amb un cop sec i decidit
i m'esbatano la camisa, com dient:
—Dispareu, venga!

Flor de pancràtium, pell de cirera,
cordes d'una arpa, sal d'escorpí,
bava d'eriçó, llavor de tomaquera,
os de la música en pols i vi!

*

Quan vaig néixer, tenia ales.
Ho sé pel mal que em fan els omòplats
cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.
Per què em van caure o qui
me les tallà sense jo adonar-me'n
és el misteri que m'acompanyarà
mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida
que em toca.

(Del llibre Venus volta, 2018)

* * *

Vaig ser una nena que es perdia pel bosc
cercant follets dels que anaven nuus als contes.
Sé ben segur que n'hi ha hagut moltes.
Anit, quan tot a casa es desperta,
l'he sentida com reia —afollada,
vora el gerani mort de la terrassa.
M'ha parescut incorruptible el seu caràcter d'aleshores.
I, tanmateix, quan m'he girat,
jo era el follet allà al mirall
i treia fongs pels genolls i els colzes.

*

Dius que ha tornat
la lluna plena
al fons del pou,
germana oreneta:

Que sigui cert!
Vull que la hi vegi
i vull que hi caigui,
en l'intent
de tots-cap-home
de matar-me,
havent parit
la llum nova
en un cove.

*

Sento una tristesa immensa,
tinc la plorera buida, avui,
i la disfresso de camp de cols
amb fulles verdes;
però una ventada de gebre
me'l deixa ben ple de pols:

sembla un cementiri de caps
amb rulos, ara,
un exèrcit de traficants
de camuflatge, si bé t'hi fixes;

se sent una tristor
com del gemec de les fustes
que em vetllen l'hortet
que no em vol donar viandes,
el tros de terra on no hi deixo
plantar ningú, des de la tanca, i perxò

hi creix una fam desoladora
que no en vol, de males herbes
-una gana que no es veu,
car fa forat a dins la panxa;

soc el sòl infecundable,
el bulb capervall d'una ceba.
Tinc la plorera buida,
avui,
i a dins del ventre només m'hi arrela
un no-res infinit.

(Del llibre Afollada, 2016)

* * *

Fer l’amor sentint Chopin:
rescabalar-li tot el sexe al seu piano
esser la pell que s’escarrufa sota el nacre
i comprendre la fluïdesa dels seus dits.

*

*

He vist selves dins la mar
oxigenant la terra ferma,
monstres lluents de gelatina
enllumenant el fosc marí,
arrels de pi mullant-se els peus a ple migdia,
l’arena blanca fent-se roca
i les roques roges ensorrant-se.
He vist algues de l’aigua
s’arrosseguen fins al sòl...

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

He vist les profundes brànquies 
de les fosses submarines,
he planat sobre deserts
sobre cims esgarrapats,
he vist ones fantasmals ‘gafant alè per l’envestida,
les anemones turgents
soterrant-me fora sol...

La fam de mar se m’ha fet grossa
i ara no basta que en mengi
perquè quasi tot no m’omple.

(Del llibre L'estiu del tonight tonight, 2011)

* * *

*