—En quin estat es trobava la novel·lística catalana quan vau publicar el vostre Edmond?
—No tant estancada com sembla. Narcís Oller, aleshores injustament oblidat, ja no escrivia novel·les, però havia estat publicada Solitud, de Víctor Català, i Marines i Boscatges de Joaquim Ruyra. Prudenci Bertrana, ja s'havia revelat. Tot això feia que hom cregués que la novel·lística catalana no es nodria exclusivament de ruralisme. Potser la meva novel·la, reflex d'una joventut inquieta i somniadora, tendia a esvair aquest esperit rural, que avui no desaprovo pas, i que, ben mirat, és l'essència del caràcter català. En això potser va consistir la seva novetat.

—Quin record serveu de la seva publicació d'Edmond, que tothom considera com una de les obres principals dels inicis de la nostra novel·lística moderna?
—La coneixença personal de Maragall i de Pin i Soler, tots dos membres del Jurat del concurs d'El Poble Català, que va premiar l'obra. L'un i l'altre tingueren per a mi paraules d'encoratjament i d'amistat, que no oblidaré. Per altra banda, no recordo que el meu llibre suscités cap article de crítica raonada. En aquells moments, tret dels assaigs de Montoliu, la crítica literària no existia a Catalunya. Això no va privar que l'obra fos llegida, i la difusió que li donà El Poble Català, incloent-la dins la seva biblioteca en una bella edició relligada, va facilitar-ne la lectura, sobretot entre el jovent.

—Sempre haveu actuat d'acord amb la vostra vocació? Aquesta era la literària?
—Sempre. He sentit la vocació literària des de la infantesa. A dotze anys escrivia comèdies pitarresques i versos catalans i castellans. Potser, si hagués tingut la protecció deguda, la meva vocació hauria derivat cap a les arts plàstiques, cap al dibuix i cap a la pintura; però sento que només hi hauria derivat parcialment. El meu esperit havia d'expressar-se, per força, literàriament.

—Haveu hagut de renunciar a la tal vocació si no era la de fer literatura? Amb quines dificultats haveu topat? Aquestes dificultats s'oposaven que us hi poguéssiu lliurar plenament?
—Si a res he hagut de renunciar més d'una vegada, i això per les exigències de la vida, ha estat a la literatura. En aquest sentit, tot escriptor català que no pot viure de renda s'ha de sacrificar molt; primerament, fent tasques completament allunyades de la literatura, que li prenen un temps preciós; segonament, acceptant tasques editorials, moltes vegades anònimes i sempre ingrates que, a més de prendre-li el temps, l'esgoten intel·lectualment. Amb això que acabo de dir ja responc a les vostres preguntes sobre les dificultats que puc haver trobat. Però com que sembla que aquestes coses no tenen remei, val més no parlar-ne.

—Així com quedà amagat el nom de Catalunya parlant sempre dels reis d'Aragó, ¿no ens esdevindria igual dient que som occitans i amagant que som catalans? Què en penseu vós, d'això?
—És clar que si, però no hem de témer res: Catalunya és Catalunya i cap nom territorialment superior a ella no l'eclipsarà. Ara, si voleu que us parli amb sinceritat, com que el mot Occitània és un mot erudit i vague, no crec que arribi mai a imposar-se. Pot existir un occitanisme, poètic i folklòric, denominador comú de felibres i d'excursionistes; no existeix ni és fàcil que arribi a existir mai –potser i tot no és desitjable que existeixi– un occitanisme concret, pràctic i conscient; i això per la senzilla raó que no existeix una pàtria occitana, com no existeix una pàtria llatina o una pàtria ibèrica. Amb els mateixos títols que podem dir-nos llatins i ibèrics, podem considerar-nos occitans. Però això de la llatinitat ja sabeu que només existeix en el terreny filològic i que, quant a l'iberisme, hom no ha pogut arribar a res de pràctic, ni a una simple unió duanera com volen molts economistes. I encara, entre llatinisme, iberisme i occitanisme, aquest darrer em sembla el més utòpic. Jo sóc el primer a apreciar, a estimar i a encoratjar les afinitats racials, temperamentals i lingüístiques entre els catalans i els naturals d'altres països on hom parla d'altres dialectes occitans, però no crec de cap de les maneres que havem de sobreeixir del quadre de Catalunya, això és, dels països de llengua catalana, per invocar una Occitània que, per no haver tingut mai una consciència col·lectiva, no la podrà retrobar. Per tant, limitem-nos a dir-nos catalans i no portem confusions a la gent amb l'adopció de noms erudits, que no tenen cap contingut concret. No cal insistir més sobre aquest punt. Quant a la meva posició personal, diré, només, que estic perfectament d'acord amb la lletra i l'esperit del manifest que Pompeu Fabra i altres personalitats catalanes han llançat fixant llur opinió sobre unes lamentables desviacions en els conceptes de llengua i pàtria. I això no minva en res l'admiració que sento per l'esforç renaixent de les terres occitanes i l'amistat que tinc amb alguns de llurs capdavanters.

Mercè Rodoreda: "Parlant amb Alfons Maseras", Clarisme (Barcelona), 16 de juny de 1934.