Una placeta solitària, al fons de la qual es veu la portalada gòtica d'una esglèsia. L'ampla voravia està ombrejada per uns grans plàtans frondosos.

(És un matí de primavera. Filtrant-se pels fullatges remorosos de cants d'ocells, el sol besa els murs centenaris de l'església. Del fons de la placeta ix una joveneta del poble amb un pomell de roses a la mà. FRANCESC travessa la plaça en sentit contrari: la joveneta l'atura, oferint-li les flors).

FLORISTA. –Em compreu aquest ram, senyoret?
FRANCESC. –Jo prou te'l compraria si sabés què fer-ne.
FLORISTA. –Compreu-me'l. Mireu quin goig que fa! Dos quartos, només.
FRANCESC. –Encara que me'l donessis no sabria pas on posar-me'l.
FLORISTA. –Això rai! El doneu a la promesa.
FRANCESC. –No en tinc, dona; no en tinc!
FLORISTA. –Quina llàstima!

(Compareix AMBROSI, tot endiumenjat).

AMBROSI. –Ja t'anava a cercar per la Rambla.
FRANCESC. –Ah! Ja t'has llevat? Ja era hora…
FLORISTA (A Ambrosi). –Compreu-me'l vós!
AMBROSI. –Noia: tenim les butxaques escurades i no estem per flors. Amb els estudiants no hi faràs pas negoci.
FLORISTA. –Dos quartos, només…
FRANCESC. –T'he dit que no sabria què fer-ne.
FLORISTA (Anant-se'n). –Ja en trobaré d'altres que no es faran tant els desmenjats.

(FRANCESC i AMBROSI resten sols).

FRANCESC. –Vinc de la muralla de mar, que hi feia un sol que enamorava.
AMBROSI. –Jo ja faria mitja hora que seria al carrer si la senyora Emília m'hagués servit la xocolata abans. Però ja ho sabem: totes les seves atencions són per a en Guerau.
FRANCESC. -No n'estic gelós.
AMBROSI. –Fuig, home! No me'n planyo pas.
FRANCESC. –És que en Guerau se les mereix, totes les atencions.
AMBROSI. –I nosaltres?… També som de Déu, nosaltres.
FRANCESC. –No dic que no. Però a tot arreu hi ha sempre un preferit. I si la nostra dispesera n'està tant, del nostre company, què hi vols fer?
AMBROSI. –I potser aquesta preferència és justificada. Tu no ets tan pacífic com ell… Jo sóc, per a molta gent, un baliga-balaga. Potser no arribaré a tant, però és cert que no he nascut per a ésser l'ull dret de les dispeseres.
FRANCESC. –I ara que la senyora Emília ha sabut que el nostre amic festejava, sembla que encara el contempli més.
AMBROSI. –Això la deu entendrir. Per això és dona. Jo, en canvi, quan veig un home enamorat, el planyo.
FRANCESC. –No n'hi ha per tant! En Guerau és feliç.
AMBROSI. –La felicitat també és un camí de la bogeria.
FRANCESC. –No em facis riure! Però, això ho dius per què si, o és que us ho ensenyen a la facultat? Perquè els que tireu per metges ens sortiu, a vegades, amb unes teories que esgarrifen.
AMBROSI. –Jo no hi crec, en la felicitat.
FRANCESC. –Fugiu! Qualsevol diria que estàs desenganyat del món! Doncs, jo, sí… I estic content de creure-hi. Encara, que estic convençut que els que són venturosos mai no s'ho pensen ésser i que els que es desviuen per ésser-ho, no ho assoleixen mai.
AMBROSI. –Ja es veu, que has estudiat metafísica. I bé: què hi fem, aquí parats? Que no vols venir amb mi cap a la Rambla?
FRANCESC (Veient venir, al lluny, GUERAU). –No parlàvem d'ell? És allò que diuen del llop… Aquí el tenim.
FRANCESC (Allargant la mà al que arriba). –Avui sí que va de vint-i-una agulles.
AMBROSI (Abraçant el seu amic). –Vols venir a donar un tomb amb nosaltres?
GUERAU (Estrenyent la mà d'ambdós). –No puc… no puc…
FRANCESC. –És clar! (A Ambrosi). Ja no li ho havies de preguntar.
AMBROSI. –No hi pensava…
FRANCESC (Signant a Guerau la porta de l'església). –Si tens feina, fes-la. Vés-te'n. Però que consti que hi vas a misses dites.
GUERAU. –No… Ara no hi entro. Esperaré que surtin.
FRANCESC. –És que avui ja la deus haver vista.
GUERAU. –Sí. I de bon matí.
AMBROSI. –Seria de l'única manera que jo matinejaria els diumenges: tenint promesa.
FRANCESC. –Doncs em sembla que ara ens tocarà matinejar cada dia. Tenim els exàmens al damunt.
AMBROSI. –Ho veus, com això de la felicitat és una mentida! Els exàmens! Ja hi tornem a ésser! No me'n parlis; perquè em vénen tots els mals.
FRANCESC (A Guerau). –I tu, que no hi penses?
GUERAU. –Són tantes les coses en què he de pensar, que hi ha moments que no sé pas per quines mars navego.
AMBROSI. –Però la nau et va vent en popa.
FRANCESC. –Tot et va per camí planer.
GUERAU. –No em puc queixar. No us ho amagaré pas… Sóc feliç! Oh, amics meus! Com voldria saber-vos dir fins on arriba la meva felicitat! Però això és una cosa que es sent i que no pot traduir-se amb paraules. Hi ha moments, tanmateix, en què pateixo tant, que l'home més miserable de la terra no es canviaria per mi.
FRANCESC. –Que tens gelosia?
GUERAU. –No. Ni pensar-hi. Però la més mínima contrarietat em posa fora de mi. Si algun dia a l'hora convinguda ella no és a la finestra, el neguit em consumeix. Si esperava veure-la al passeig i ella no hi ha anat, ja estic trist per tot el dia. Si plou, i no surt, em dono a tots els diables. Si triga massa a contestar-me una carta, ja em penso que m'ha avorrit. Això no és viure! I en mig d'aquest infern, ves quina cosa!, sóc l'home més venturós del món. 
FRANCESC. –Aquestes inquietuds s'esvairan el dia que entris a la casa.
GUERAU. –Que serà molt aviat.
AMBROSI. –Així, és cosa feta. Ja anirem a casament.
GUERAU. –I és clar! Des d'ara us hi convido tots dos.
AMBROSI. –Triga encara un xic, Guerau, perquè com que m'hauré de fer un vestit nou, et faig saber que el sastre ja no em fia.
FRANCESC. –Que ja ho teniu emparaulat, tu i ella?

(Fragment del primer acte de Guerau i Marta, 1931)