Dia 8

Tot el que ella toca, tot el que ella perfuma amb la seva presència, té un encant sagrat per a mi. Tot ho venero, ho contemplo abstret com si servés presonera alguna de les seves gràcies. No sembla sinó que hi deixi un tros de la seva ànima.

Quantes vegades, al pujar l'escala de casa, penso que el mateix espai que en la immensitat ocupa el meu cos, ella l'ha omplert també amb el seu cos magnífic! Voldria saber en quin lloc ha posat el peu, per a posar-hi el meu,en quin racó de barana la seva mà enguantada ha reposat, per a aplicar-hi, ocult i ingorat de tothom, els meus llavis tremolosos.

Dia 9

Sóc verament un boig? És tot una al·lucinació meva? Oh, no! Si algú veu clares les coses que té al seu entorn, si algú llegeix sense confondre res, en els sentiments dels homes, sóc jo. Ella mateixa ho ha comprès i m'ha dit, qui sap amb quin intent i amb quina ironia!:
–Vostè endevina moltes coses, sense presumir-ho i sense voler endevinar-les. De quina pasta és feta la seva intel·ligència?
Jo no li he sabut respondre.

Dia 10

L'ànima meva no po reposar pas en les planes dels llibres. En les lectures que més m'encanten m'hi distrec. Quedo amb el llibre als dits, el pensament abstret, la mirada llunyana.

Avui tenia a les mans un petit llibre de rés, de la meva mare. Aquelles oracions senzilles, que tantes voltes havia llegit amb el pensament reconcentrat en la meva infantesa, m'han revelat que, verament, la devoció és una cosa que, per a les ànimes tranquil·les, per a les ànimes senzilles, pot existir.

Però aquelles oracions anaven endreçades a un ser abstracte, que cada u veu diferent amb els ulls de l'ànima i jo no he pensat pas en aquesta mena de devoció. Pensava en ella; ella, la madona tutelar de les meves oracions, la deessa de les meves pregàries.

Ha vingut l'August i m'ha sorprès amb el devocionari als dits. Me l'ha pres, l'ha mirat amb curiositat, ha contemplat una per una les estampes que teniem i ha tornat a col·locar entre les seves pàgines petites, daurades i gruixudes, totes aquelles fulles seques que havien caigut sobre la taula.

M'ha tornat el llibre, ha somrigut maliciosament i m'ha mirat tot admirat, com estranyant-se que jo m'entretingués en aquelles lectures, sense dir-me'n una paraula. Però això no ha malmès per res la meva opinió primera.

(Fragment d'Edmon, en l'edició de Barcelona: Curial, 1989)

* * *

Absort en les seves cogitacions favorites, Etheius fa la seva passejada matinal. Una volta més el tràfic del moll l'encisa i els pals propers i les veles li recorden els seus viatges. Una volta més retorna al seu tranquil estatge, des d'on el seu ull vàlid s'abeura d'horitzons. Contemplar la seva ciutat amada, gloriosa i magnífica, és per a ell el més gran delit.

Per sobre la muralla ciclòpia, de color de mel i de terra, les àbsides rígides dels santuaris amaguen llurs carreus darrera els frontons triangulars. Les torres de l'arx, al lluny, són com guaites amatents. I a l'enllà d'un munt de cases, petites i ennegrides, per sobre les quals flota un petit núvol de fum, estriat i blavenc, el palau pretorial dreça el seu flanc immens, segmentant la muralla. El mig, el circ és com una gran bola badada, plena de sol. Allí mateix, tocant el moll, el teatre, les termes, el temple de Neptú, diuen al foraster la munificència de la ciutat que, saltant els murs de granit, la testa reclinada sobre els penyals, es desborda ubèrrimament, vorejant la mar inquieta, estenent la túnica florida fins al confí del camp. Les cases de la ciutat plebea són ací com un sol bloc de pedra rostit al sol; allà, blanques i espargides, s'amaguen en la verdor dels jardins i de les hortes que les rodegen. Etheius les endevina perdudes en la llunyària, girades de cara a la mar, esteses al llarg del riu, ajagudes en la planura silent. I és tan gran l'encís de la seva visió, i els seus sentits se'n troben tan joiosos, que creuen percebre a través de l'espai la sentor de l'agre pròdig, la remor del vent en passar arran dels centenaris oliverars, la color verda dels llimoners, la dolça ondulació dels cànems, la somnolència de les vinyes color d'ambre que coven el vi novell.

Ildaribal el sorprèn en la seva muda contemplació. Ample i cordial el gest, no té pas com en altre jorn, el rostre alegre: la blancor de la túnica sembla acusar més la profunditat dels seus ulls. El borni estén els braços:

–Quin vent t'empeny cap ací?
I el jove:
–Vent de proa.

Durant dies sencers Ildaribal havia viscut amb la il·lusió de retrobar Talahit; la seva brusca i misteriosa desaparició el va consternar. Però es trobaren taques de sang al llit de la dansarina; els pescadors que la sepultaren a la mar contaren, alguns jorns després, la fúnebre troballa; i un bàlsam de resignació apaivagà ben tost la febre del cor d'Ildaribal.

Sense saber-ho, Èlia ha estat, per al germà, la dea que li ha vessat aquest bàlsam. I, en la serena reflexió que la resignació li porta, dóna gràcies al destí de trobar-se deslliurat d'una passió turmentosa que li enverinava la sang i li corsecava l'ànima. Dóna gràcies, involuntàriament, a qui li semblà abans un amic traïdor, a qui tingué el valor o la brutalitat que mancà a ell per a destruir el niu de serpents que es removia en el cos diví de la dansarina. Però, per això, no se sent pas venturós.

(Fragment d'Ildaribal, en l'edició de Barcelona: Columna, 1994)