Tinch de fer un llarch viatge 
a ignotes regions estenses, 
mes no sé quan de partir 
serà lo temps y hora certa, 
ni còm ni per hont s'hi và, 
ni'l pervindre que m'hi espera. 
L'equipatge ha de ser poch: 
tan sols una caxa estreta, 
la vestimenta, senzilla 
sens joyells ni cap riquesa: 
negra túnica de llana, 
en lo pit una creueta, 
y en mon cap un ample vel 
que tot lo meu còs cobresca. 
Ab exos arreus humils 
forsa es que la ruta emprenga; 
veig que lo moment s'atansa 
sens sentir ni goig ni pena, 
puix lo dexar esta vall 
més qu'entristirme m'alegra. 
Sola per ella fa vía 
la cansada ànima meva, 
anyorant als que partiren 
portantsen ma ditxa entera! 
Be'ls crida mon cor, be'ls crida, 
be'ls en envía de quexes 
ab l'oreig del bon matí 
y'ls ventijols del capvespre ; 
mes ay! en và; de mon dol 
mostraren poca planyensa. 
¿Serà per que s'enutjaren 
pensant que d'anarhi'm pena, 
ò que'l meu amor oblidan 
d'aquell regne en la grandesa? 
Nó, qu'allí l'esprit lliure 
està d'humanes flaqueses. 
Per ço, encar que no'm respongan, 
no'm dexan; oh, nó, no'm dexan! 
puix sovintent en la calma 
de nit callada y serena, 
quan tot en lo món reposa 
menys ma tribulada pensa, 
sento uns brunziments estranys 
qu'al entorn meu remor ejan 
semblants als que fan les ones 
lliscant per demunt l'arena. 
Després, un lleuger contacte 
suaument mos llavis besa 
y passa tocant mon front 
com una alenada fresca 
qu'en mon pit febrós s'infiltra 
y li dona fortalesa. 
Donchs ¿quí a mon dolor procura 
exa benefactora treva? 
¿q uí invisible m'afalaga? 
¿quí de mos ulls los plors seca 
y ab amorosa besada 
me tranquilisa y alenta? 
Si no es l'Angel de ma guarda 
que día y nit prop meu vetlla, 
vosaltres sou; sols vosaltres, 
animetes, que la eterna 
gloria dexau afanyoses 
condolgudes de ma pena 
y per donarme conort 
baxau del cel a la terra. 
Ay! si es aixís, si l'Altíssim 
compadit de ma tristesa 
vos permet que devalleu 
pressoses en busca meva, 
veníu, veníu, de nou sente 
vostra celestial presencia; 
vosaltres foreu ma ditxa; 
lluny de vosaltres, ¿que'm resta? 
Rès aquí ja m'hi detura, 
cap vincle en lo món m'aferra; 
de partir lo jorn s'acosta, 
marxèm, donchs, y que m'atenga 
del Redemtor sacratíssim 
la misericordia immensa. 
Mes ans d'empendre la ruta, 
dèxeu que per fi'm desprenga 
de la material despulla 
tacada per la impuresa, 
com crisàlida gojosa 
quan reviscolada dexa 
la repugnant vestidura 
que la empresona y molesta 
y, en daurada papallona 
trasformada, va lleugera 
enlayrantse,... y vola y vola 
cap al sol que la enllumena.

(Dins de Poesies, 1908)