Vull remarcar-ho: no hi tanta distància entre Les veus de la ciutat i el nou llibre, Un corrent interminable, que acaba d'aparèixer després d'haver quedat finalista del premi Josep Pla de narrativa que convoca Destino. Perquè ara, Mora no ha fet altra cosa que triar una nova carcassa formal per plantejar el mateix problema de fons: els límits més que esmunyedissos entre realitat i ficció. La diferència és que en aquest corrent interminable —al lector li serà fàcil d'endevinar de què— l'estructura formal s'adiu molt millor amb el que sembla que és, des de la nota preliminar, l'objectiu darrer: mostrar que la realitat ha de ser necessàriament transformada, inventada per l'observador, sobretot quan aquest la mira amb els ulls de l'artista. O el que és el mateix: el nen de la nota preliminar —capaç de veure en els núvols que passen des d'uns guerrers que galopen darrere del enemics fins al senyor Lledó que fa cara de pocs amics perquè encara no ha entrat cap client a la seua botiga— és tota una declaració de principis. D'aquesta forma de l'idealisme, ja dins el llibre, podrem passar fàcilment a veure fins a quin punt el «diari de ficcions» que se'ns proposa acaba manifestant brillantment una concepció de la literatura, i de la vida, sustentada en els pilars a què em referia al principi. Per això, en aquest diari de ficcions el lector trobarà també les múltiples veus que donen compte d'aquesta concepció de la realitat com un prisma de múltiples cares. I, sobretot, trobarà un jo narrador diversificat, plural, únic i alhora múltiple, capaç d'escriure els seus propis records, o d'escriure l'escriptura dels altres quan escriuen o parlen dels seus. Capaç també d'imaginar històries d'amors i desamors, o de cap de les dues coses, o de portar al paper dèries més o menys oníriques, notes de lectura, o històries essencialitzades i revestides d'un alt contingut simbòlic. Capaç, finalment i sobretot, de desdoblar-se en un jo que observa aquest mateix jo quan escriu. I perquè ha de donar aquesta impressió, de desmembrament i composició alhora, les diverses anotacions del diari recullen històries que perduren, que es reprenen en el seu desenvolupament temporal, que fins i tot es repeteixen fragmentàriament i que, tot plegat, mostren la referència a una veu narrativa única que ha decidit de contar-les. La d'Emília, per exemple, la fadrina. O la d'aquell interlocutor desconegut que conversa de tant en tant amb el jo escriptor sobre literatura i, més concretament, sobre el diari de ficcions que ara escriu.

(Vicent Alonso: "Ignasi Mora: realitat i ficció", Caràcters, núm. 2, abril de 2000)

* * *

De debò que massa sovint cerco el llum de casa a la capçalera del llit d'un hotel de Taormina i una finestra que dóna al mar, en un refugi d'alta muntanya”, escriu J. V. Foix. El poeta mostra com el món conegut pot convertir-se en un lloc estrany, en un laberint de passos incerts. A diferència de la petita prosa de 'No saben ni on són ni on viuen', als viatgers d'Ignasi Mora (Gandia, 1952) no els preocupa gens trobar el camí cap a casa. Ulisses II, l'últim llibre del prolífic escriptor, periodista i assessor de màrqueting electoral, és un creuer que navega ben lluny de qualsevol rumb cap a Ítaca.

El vaixell alberga els fugitius que es poden permetre salpar cap a l'absoluta llibertat. S'hi pot menjar i beure, tenir sexe i morir, tot de manera exquisida, a la carta. Només compta el present, aquesta és la lliçó. De lectura amable, fluïda, fa venir ganes de viure. S'hi menja amb deler, les descripcions dels plaers culinaris són minucioses i sentides. I com correspon a un relat que té present el cos, l'erotisme fuig de la llum tamisada i dels eufemismes.

El més valuós del llibre, però, és el combat amb la mort —la bella damaret visita just abans del trenc d'alba, quan la foscor és més profunda. Hi ha només aquest petit impàs que cal salvar cada nit. La vellesa, traïdora, tampoc no té cap poder en aquest oasi de felicitat.

Ulisses II és l'arca plena de parelles escollides que conté el missatge ufanós de la terra promesa...

(Simona Škrabec: "El dia que es va acabar el món", El País, 4 de desembre de 2008)

* * *

"Aquest és un llibre d'autoajuda?", es pregunta l'escriptor saforenc Ignasi Mora a Viure amb la senyora Parkinson, un llibre on hi aboca unes quantes consideracions o pensaments sobre l'aprenentatge personal de conviure amb un malaltia degenerativa i greu com el Parkinson. No, com tampoc s'hi trobaran receptes màgiques, que "no s'hi donen". En tot cas, "aquest és un llibre per a desdramatitzar les malaties i fins i tot batejar-les amb una mica d'humor..."; un llibre que fuig de l'estigma causat per la malaltia i "de la repugnant compassió o misericòrdia que l'estigma comporta". Tampoc no és un llibre de consells, ni busca la complicitat emocional del lector, ni té voluntat de colpir les consciències. Viure amb... aterrida per la mort» (Philip Roth, manlleu de l'autor). La gran lliçó de la vida: "Allò que realment mata és la mateixa vida". Conclusió: "Tornar a tots aquells plaers que ens han anat o ens hem prohibit al llarg dels anys" [...] "tornar a beure cafè i conyac" [...] "saldar compters personals" [...] "agafar una borratxera saludable" [...] "I tot això, sense prendre aquestes notes per un manual o catecisme..."

(Antoni Zaragozà: "Amb les dones la vida és...", Levante, 14 d'octubre de 2011)