Autors i Autores

Enric Nolla

Comentaris d'obra

Suggerent, estimulant, visual. El muntatge que Magda Puyo ha fet d'El berenar d'Ulisses, d'Enric Nolla (Caracas, 1966), a la Sala Beckett és un treball d'orfebreria teatral. Ha tret petroli d'un text arriscat i carregat de simbolismes. Un experiment escènic, amb decisives aportacions dels actors, sobre els efectes del fenomen migratori.

El punt de partida és la pròpia experiència de Nolla, un autor que viu a Catalunya des de 1991. Aquesta és, a més, la seva segona col·laboració amb Puyo després de Tractat de blanques. El coneixement mutu ha jugat a favor del procés de creació del muntatge, elaborat a partir de l'anàlisi de cada part del text i les seves possibilitats escèniques. El resultat és una imaginativa proposta de la directora que ha salvat les dificultats que plantegen els constants girs de l'acció.

El primer impacte es produeix a l'entrar en una sala posada de cap per avall, amb l'escenari al centre. Una enorme paret amb vestits penjant, com a elements per representar la memòria, és el fons colorista de les anades i vingudes dels intèrprets, que encarnen els personatges d'una família desestructurada i que està repartida entre Veneçuela i Barcelona.

Tots ells pateixen la síndrome d'Ulisses, un quadro psicològic associat als emigrants: depressions, dificultats en les relacions socials, desarrelament... El relat, entre l'hiperrealisme i la metàfora, mostra uns personatges contradictoris, però tendres, vitals i alegres que intenten foragitar els seus fantasmes. És un nucli familiar castigat per les circumstàncies i que intenta restablir una comunicació que no acaba de funcionar.

El joc entre drama i comèdia aconsegueix composicions trencadores i a vegades grotesques. La dicotomia entre la vida i la mort apareix com un dels arguments de la història, però també la veritat i la mentida, l'amor i la violència, la bellesa i la lletjor.

(César López Rosell. "Fantasmes de l'emigració", El Periódico de Catalunya. Icult. Llibres, 3 març del 2010, p. 70)

* * *

La primera imatge que em ve al cap en parlar de l'Enric Nolla no és segurament el primer record que en tinc, però s'ha guanyat la meva predilecció inconscient per ser repetitiva en origen i per la intensitat –per a mi llavors insòlita– que desprenia a expenses d'ell mateix i del seu patiment. Som a la Sala Beckett, als primers anys noranta del segle passat. Darrere la barra o dins les oficines, segons el dia, hi ha l'Enric, sol o breument acompanyat per alguna amistat, a l'hora que els llums de sala s'acaben de tancar i ja ha començat la funció. L'Enric acompanyat però sol, afeixugat per una tempesta a la mirada i als gestos mentre intenta amb desig fervent fer quadrar la taquilla del teatre. Una taquilla que, no cal dir-ho, no recordo que li quadrés mai.

La segona imatge mostra l'Enric a la mateixa època, aquest cop dins la sala i sota un focus que li il·lumina un espai a l'entorn, escènicament isolat i destacat. La funció és de Mí­sero Próspero, de Sanchis Sinisterra. L'Enric fa d'Ariel amb una gestualitat acompassada i inquietant, havent convertit la capacitat de patiment en eina actoral.

La tercera imatge és ja dramatúrgica. Asseguts al voltant d’una taula en un pis d'Hostafrancs, sessió de lectura d'un primer esborrany d'Hurracan, que encara es titula Revolada. Llegeix el Rafel Duran. Es busca el consens per tal que allò que s’ha escrit originalment en un castellà exòtic soni en un català gens excèntric sense perdre ni un gram de la potència dramàtica. En un cert moment, s'apunta un canvi i es produeix un malentès. L'Enric no ha sentit bé el que li proposa el Rafel i fa un gest orgànic integradíssim i dissonant, per sentir-lo millor quan li ho repeteixi: es treu les ulleres.

(Maria Zaragoza. "Vida i miracles de l'Enric Nolla autor ", Pausa, núm. 32, 2010, p. 164-165)

* * *

Enric Nolla és el cinquè autor del projecte T6. ¿Millor que els seus quatre antecessors? Massa aviat per a un dictamen categòric. Diferent? En una cultura homogènia és difícil sostreure's al gran corrent. Diferent? Sí, sempre que la distinció sigui tenir o no una marcada personalitat dramàtica. Nolla la té. Al laboratori d'autors que construeixen les seves obres com el cap de Mr. Potatoe, Nolla destaca per un conseqüent segell personal que –amb totes les seves imprecisions– converteix la seva feina en un interessant punt i a part. El seu gran avantatge és la rotunditat dels mons interiors que sostenen els seus personatges. La minuciosa construcció de la psique dramàtica funciona com un cosmos en expansió que acaba per ocupar tot l'espai compartit entre l'autor i el públic. Un impuls perfectament captat per l'escenografia buida de Bibiana Puigdefàbregas i els territoris de llum de Kiko Planas.

El discurs de l'home i la dona protagonistes d'Àrea privada de caça és l'instrument perquè l'espectador visualitzi, com en una holografia, les tres dimensions del terratrèmol interior que sacseja aquests éssers, caçadors solitaris i famolencs perduts en la planura de la seva desolació. Tot i que es podria qüestionar l'obligació de liquidar la història d'aquests personatges i es podria posar en dubte l'aparició d'algun representant del "món exterior" (el contrapunt tòpic del taxista), Àrea privada de caça sobresurt per la qualitat dels conflictes íntims que desenvolupa.

(Juan Carlos Olivares. "Absorbits pel món interior", Avui, 24 de març del 2003, p. 46)

* * *

Recordo la tarda que uns quants amics, asseguts al menjador de casa l'Enric Nolla prenent cafè, escoltàvem amb horror i fascinació les veritats terribles que començaven a treure el cap en un dels primers esborranys d'aquest text.

L'Enric llegia com si llegís per primera vegada allò que havia escrit, una mica com si ho hagués escrit algú altre, per mirar de descobrir alguna cosa que ell mateix no sabia i per comprovar si quedaven ben amagades les coses que encara no gosava dir-se.

Després d'aquesta primera lectura, amb l'ajuda còmplice del Rafel Duran, l'amic i director que finalment va portar aquest text a l'escenari, l'Enric va anar refent diverses vegades l'ordre i l'encaix de les escenes i les voluntats dels personatges, i amb esperit de rellotger es va atrevir a girar del dret i del revés el mitjó de l'escriptura teatral per deixar veure i entendre tot el que volia.

[...]

Finalment, gràcies a la confiança afectuosa del Joan Ollé, director del Sitges Teatre Internacional, A pas de gel en el desert va trobar la porta d'accés a l'escenari. L'estrena del primer text en català de l'Enric va ser assistit per l'estima, la complicitat i la generositat d'un equip de treball de primera fila.

Presentar una obra al món és seduir i ser comprès, és exposar-se a la ventada desbaratadora de la humanitat anomenada, per unes hores, públic. I la feina del qui escriu és lenta com el temps que necessita viure per tal de poder escriure. Per això els textos, i els muntatges, són sempre a mercè de qualsevol vent que transgredeixi les normes que l'escriptor acaba d'establir amb ell mateix, igual com els homes ens establim unes normes per viure perquè som a mercè de les ventades, bones o dolentes però sempre terribles, de la vida.

Això és exactament el que fan els personatges d'A pas de gel en el desert, establir i defensar a tort i a dret unes normes fràgils per tal de poder sobreviure. Són conservadors, amb un rigor ètic que no admet trampes i que defensen si cal a cop de pistola. S'aferren a la seva pròpia irrealitat quotidiana perquè no podrien viure en la realitat que existeix, diuen, fora del seu territori.

(Maria Zaragoza. Pròleg a A pas de gel en el desert. Barcelona: Associació d'Actors i Directors de Catalunya, 1997, p. 3-4)