La història que Maria-Antònia Oliver ens explica a Crineres de foc gravita damunt de dos escenaris paral·lels -un casalot on viu gairebé reclosa una enigmàtica família i el Claper, un poble fundat per gents vingudes dels vuit punts de la Rosa dels Vents, que s'estén en una plana al costat de la casa- i que circula a través d'un univers mític que Maria-Antònia Oliver té el talent i la traça de saber transformar en una veritable quarta dimensió narrativa.

No va, però, de ciència-ficció, Crineres de foc. Ni de fades, ni de bruixots, tot i que l'autora se serveix sense manies de molts dels elements que tradicionalment configuren aquests gèneres. Però si som capaços d'anar una mica més enllà del tel superficial que recobreix la història veurem que el que ha escrit Maria-Antònia Oliver és, de fet, un al·legat contra l'opressió i contra l'autoritarisme. Una opressió i un autoritarisme que, desgraciadament, tant als anys vuitanta com ara mateix es manifesten en dues vessants: la personal i la col·lectiva. En aquest sentit sí que es pot dir que el llibre és, en la seva idea de fons, rabiosament, dolorosament actual.

Una opressió i un autoritarisme personals i col·lectius que per a Oliver es rabegen amb la màxima intensitat en les dones però que, en contrapartida, són vençuts també gràcies a la força i la inspiració de les heroïnes del relat. "Darrere la força absoluta hi ha sempre una debilitat cruel", diu n'Estel, un dels personatges clau de la novel·la. "A l'Egob [l'opressor] se'l destrueix amb la curiositat i la desobediència", sentirem dir a na Vela, un altre dels grans personatges femenins de l'obra. Uns enunciats que algun modern trobarà excessivament rancis o arcangèlics, ho sé, però que no em semblen gaire forassenyats vistos els temps que corren.

Pel que fa al text en si només puc dir que Maria-Antònia Oliver fa un brillantíssim exercici d'estil en la línia que ja ha esdevingut acreditada marca de la casa. En relació al text original val a dir que ha reescrit apartats, ha suprimit alguns personatges i ha escurçat escenes. Des del punt de vista conceptual també hi ha canvis: les elucubracions sobre la felicitat toquen ara molt més de peus a terra, una barraca de contadors d'històries s'ha transformat en "una barraca de jaumes" i s'ha suprimit tota referència a la paraula cor, un òrgan que anys enrere va donar molts maldecaps a l'autora.

Tot plegat, variacions de matís que no emmascaren en absolut el valor d'aquestes Crineres de foc, un llibre important pel que té de representatiu d'una època en la qual tots plegats teníem més il·lusions i érem irremissiblement més joves, potser més feliços i sens dubte bastant més indocumentats que ara.

Hem recuperat Crineres de foc i Maria-Antònia Oliver està en forma. Dues magnífiques notícies.

(Joan-Josep Isern: "Un passeig pels 80", Avui, 27 de juny de 2002)

* * * 

El tema central de Tallats de lluna és la difícil assumpció encara avui i aquí de la identitat homosexual, però el pes de la història es desplaça a la visió de l'exclusió social que la malaltia de la sida sembla haver imposat en la darrera dècada i que assenyala amb dit acusador la diferència sexual. Exclusió i culpa, estigmatització. El tema, però, avança positivament en la novel·la gràcies a les relacions amoroses amb Fabrizio, unes relacions breus, de tres anys, que acaben amb la mort de Fabrizio a causa de la malaltia. Fabrizio és l'amant i l'amic que assumeix el repte de viure sense condicions, ni mèdiques, ni socials, és la passió i la tendresa, la voluptuositat sense prudència. Bell hereu de la sensualitat stendhaliana de Fabrizio del Dongo.

Tomeu viu sense quasi adonar-se'n la mort de Fabrizio, massa preocupat en la seva pròpia malaltia, que el duu a l'hospital i, doncs, a prendre un protagonisme, és ell el malalt. Els capítols sobre l'experiència hospitalària són els més colpidors. Tomeu entra a formar part de l'exili dels malalts. Marca un tall en la seva vida i en surt un home nou; paradoxalment més fort; i decidit a escriure. Apareix així un altre tema, la de la incapacitat d'escriure, n'ha perdut l'habilior, haurà de fer cal·ligrafia, exercicis..., fins que lentament se'n va sortint. La novel·la acaba en aquests intents encara no prou segurs i que sistemàticament al llarg de l'obra l'autora ha volgut relacionar amb Conrad i, concretament, amb la seva novel·la Lord Jim, escrita ara fa un segle. De què li serveix aquesta referència? No és massa difícil de veure-hi paral·lelismes i l'anhel de Maria-Antònia Oliver que ha declarat obertament com la pròpia malaltia i la mort inesperada del seu estimat Jaume a qui dedica el llibre, l'havien impossibilitat d'escriure. Conrad representa l'obsessió per l'escriptura i la dificultat mateixa de reprendre-la després de les experiències vitals que marquen un tall en la vida i l'obra de l'escriptora catalana.

Podríem tornar a rellegir el que hem assenyalat de la novel·la seguint el fil autobiogràfic; són molts els fets i les situacions de la seva malaltia i de la mort de Jaume Fuster que Oliver ha cedit als seus personatges. No podria ser altrament, Oliver no reprèn l'escriptura després d'un parèntesi vital, sinó que inicia una nova escriptura des d'ella.

(Lluïsa Julià: "Tallats de lluna", Serra d'Or, maig de 2001)

* * * 

La novel·la comença explicant el descobriment de l'homosexualitat —un descobriment tardà, postadolescent, per cert— per part d'un noi tímid, en Bartomeu (en Tomeva pels íntims), però ben aviat l'arribada d'un amant italià que ha contret la sida modela i recompon la seva vida. La convivència diària amb la malaltia, la relació amb els amics, la necessitat de dosificar el drama acumulat o la lluita per fer casar els moments de felicitat amb els de conflicte són alguns dels elements que pauten les vides d'aquests dos personatges i fan progressar la història. A un nivell epidèrmic, la principal virtut d'aquest nou llibre de Maria-Antònia Oliver és que permet constatar, un cop més, la seva destresa com a narradora, el domini de l'ofici; una habilitat que ve de lluny, que amb els anys s'ha consolidat i que sobretot esdevé transparent, nítida.

(Jordi Puntí: "Tallats de lluna", El País, 19 d'octubre de 2000)