Vull córrer tots els riscos —ni que sigui fent una mica de trampa— i suprimir totes les xarxes protectores de salts mortals per a fer una afirmació prèvia, que compromet tot el meu problemàtic prestigi de crític, per proclamar de bell antuvi que Manuel de Pedrolo, novel·lista català inèdit, és la revelació d'aquests darrers vint anys en el camp de la novel·la catalana i que, probablement, haurà d'ésser considerat com el novel·lista més important que s'hagi donat a Catalunya després de Narcís Oller. (I en dir això no oblido pas els noms de Puig i Ferrater ni de Carles Soldevila, de Víctor Català ni de Miquel Llor, de Sebastià Juan Arbó ni de Xavier Benguerel, de Joan Santamaria ni de Pere Coromines, de Joan Oller i Rabassa ni de Domènec Guansé). Sí, suprimim totes les precaucions oratòries, correm tots els riscos: Manuel de Pedrolo és el novel·lista català més considerable d'aquest segle. I ara caldrà demostrar-ho, a base d'uns textos que molt poques persones, per ara, coneixen, però que jo estic segur que, un dia o altre, seran publicats per a honor de la nostra literatura.

(Rafael Tasis. "Pedrolo, novel·lista inèdit", Pont Blau, núm. 20-21, 1954)

* * *

Temps obert, per la seva mateixa concepció, i tal com diu clarament el títol, és una sèrie oberta, inacabable, infinita. D'aquest projecte, Pedrolo n'ha redactat onze novel·les que s'articulen en dos llibres. Les nou primeres formen el llibre primer i les altres dues són l'inici d'un segon llibre, inacabat, que n'havien de seguir d'altres, tal com ja he dit, ad infinitum. El protagonista de la sèrie és Daniel Bastida. Els Bastida són una família formada pel pare, la mare i tres fills: en Daniel, un germà més gran i una germana més petita. El nucli familiar no canvia mai i, en començar, sempre viuen al mateix lloc: al carrer de Banyoles, a la barriada de Gràcia. El pare sempre té les mateixes activitats de comptable i un passat i un present més o menys barrejat amb la política. Som en plena guerra civil i durant un bombardeig. Els afecta o no els afecta, aquest bombardeig? I si els afecta, qui es mor: el pare, la mare, tots dos? O els germans? I, si no els afecta, quines seran les conseqüències, un cop acabada la guerra, de les petites activitats polítiques del pare? El nucli familiar i el context en el qual viuen, els anomenarem 'situació original', el bombardeig, 'situació conflictiva'. Pedrolo, a partir d'aquesta situació conflictiva, desenvolupa nou possibilitats diferents. És a dir: podrien haver passat nou coses diferents que, naturalment, afecen el protagonista, Daniel Bastida, fins a fer-ne nou homes diferents, excloents, cada un dels quals ens és contat en una novel·la.

(Jordi Coca. "Manuel de Pedrolo, Temps Obert", Taula de Canvi, núm 16, juliol-agost 1979, p. 68-75)

* * *

En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.
Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel·lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.

(Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992)

* * *

El món novel·lístic de Pedrolo és extraordinàriament divers i ric, tant pel que fa a situacions, personatges, paisatges —urbans, sobretot—, actituds i, principalment, per la sorprenent imaginació que posa al servei de la causa dels homes i les seves motivacions. Però és un món que viu cada cop més en solitari, concentrat a l'entorn del seu despatx, sense vida de relació, sense contactes, sense fer ni un sol pas per ser conegut per altra cosa que els seus llibres.

Mai no havia amagat que, de tornar a començar, utilitzaria un pseudònim per tal de preservar la seva intimitat. La guerra, com tantes altres coses, es va emportar l'oportunitat de ser metge. A Successimultani, un treball de ciència-ficció, ens descobreix una mica les seves cartes en aquest sentit: es produeix un episodi literari més del joc del temps, i una noia que ha escrit una novel·la la fa arribar al carrer Calvet, número 9, a nom d'una persona que no ha existit mai, l'escriptor Manuel de Pedrolo. I això ho sabem perquè, per casualitat, l'original arribarà a un altre Manuel de Pedrolo, distingit psicoanalista que, com tothom sap, fa més de trenta anys que exerceix al carrer de Balmes...

(Joaquim Carbó. "Títols, personatges i més coses", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992)

* * *

[···] quantes obres han estat gaudint del privilegi de mantenir-se llargues temporades en la benaventurada llista d’aquesta mena de lectures sense acostar-se, ni de lluny, a les xifres de vendes del Mecanoscrit? Quantes estaven vigents fa vint-i-cinc o quinze anys i ja no ho estan? Si, com asseverava l’esmentada Rodoreda en una de les seves cartes a Joan Sales, “encara no s’ha trobat cap crític tan bo com el temps”, hem de reconèixer que quaranta anys d’èxit ininterromput bé deu voler dir alguna cosa. I vol dir, segons el meu parer, que en escriure-la l’autor de l’Aranyó no només va obtenir una obra molt atractiva, d’un enjòlit creixent, que costa de deixar una volta l’has començada, sinó que va assolir adobar-la amb algunes llavors d’universalitat que la fan gairebé immune al pas del temps –si més no, per ésser més moderat, més immune que no pas tantes d’altresobres. Per començar, és una novel·la de ciència-ficció, plena d’aventures, sorpreses i acció, però també és una obra iniciàtica. Iniciàtica, almenys, des de tres punts de vista. En primer lloc, i més obvi, el temàtic: com en tants d’altres gèneres, és Pedrolo qui s’encarrega de carregar-se damunt les seves espatlles la responsabilitat de posar les bases de la ciència-ficció a les nostres lletres. En segon lloc, el dels mateixos personatges: l’obra ens narra el Bildungsroman o viatge iniciàtic vital o existencial de dos joves molt joves (Alba, de 14 anys; i Dídac, de 9) que, per la força de les circumstàncies, passaran, més de pressa que no convindria, de l’adolescència i la infantesa a la maduresa. Un viatge inesperat, complicadíssim, que els ha de deixar una pregona, indeleble marca; un viatge pràcticament per damunt de les seves capacitats, del qual és quasi impossible que en puguin sortir indemnes. I el tercer punt de vista, i probablement el que explica millor la seva vigència, el dels lectors al qual s’adreça: per al jovent és, també, un viatge iniciàtic. I no únicament en la literatura, sinó en la vida mateixa. La novel·la els permetrà, encara que sigui per persona (més aviat, personatge) interposada, entrar en contacte amb el món de l’adultesa que, per més que estiguin convençuts del contrari, ben poc coneixen –i han experimentat encara menys. [···]

(Xavier Serrahima. "40 anys d'èxit"; Avui Cultura. 4 d'octubre de 2015)

* * *

En una societat com la nostra, la de les noves tecnologies i la lectura dels titulars, que es queda en la superfície de tot i no pregunta res, llegir Manuel de Pedrolo és una acció revolucionària.

(Cesk Freixas., 2018)

* * *

Com a investigadora i professora de literatura, he de començar dient que tenim l’obligació d’exhumar, conèixer a fons, catalogar i estudiar tota la nostra tradició literària i artística. És una qüestió que no admet rèplica, aplicable a totes les branques del saber. Dit això, al cas de Pedrolo cal afegir-hi com a mínim cinc raons bàsiques i indiscutibles, que no úniques.

[...]

En primer lloc, la seva contribució ingent a la literatura catalana del segle XX, amb el conreu, com ja he dit, d’una variada gamma de gèneres i tipologies literàries (sense oblidar les traduccions). També la seva voluntat explícita i decidida d’atorgar un caràcter de normalitat a la literatura en llengua catalana en un moment en què no resultava gaire senzill. És a dir, la lluita per fer lectors, per apropar els textos en català a un sector ampli de gent.

De Pedrolo també podem destacar la seva modernitat no només de contingut (va escriure sobre qüestions que li van costar una persecució constant de la censura) sinó també estètica, innovadora, plena d’originalitat i de jocs purament literaris, artístics, retòrics. Una aportació complexa que molta gent desconeix, inclòs també un profund cantó filosòfic i existencialista.

Per últim cal assenyalar la potencia de la seva veu. La irrenunciable càrrega ideològica dels seus escrits, la honestedat de pensament, la insubornable tasca de denúncia i de posicionament crític en relació amb el país, amb la injustícia, amb la diferència de classes.

Però sobretot cal seguir reivindicant la seva obra perquè és una assignatura pendent imperdonable. Tothom sap qui és Pedrolo, tothom sap reconèixer-lo en una fotografia, però molt poca gent coneix el seu llegat a fons.

(Anna Maria Villalonga. "Tothom sap qui és Pedrolo, però molt poca gent coneix el seu llegat a fons", L'Illa dels Llibres, 29 de novembre de 2017)