Treballes de nit l'algeps de la làpida
amb gest d'equilibri, com un funàmbul
macerant les nafres dalt d'un fil prim,
alquímia i alambins de velles paraules
cercant un vocable precís per l'ànsia
i tot són llàgrimes pels solcs facials.
La lluna il·lumina cada detall,
cada lletra convulsa de l'epígraf,
abrivant el moviment dels teus dits
que no gosen escriure més anit,
quan no frises d'acabar l'epitafi.
Deixes el burí. La mà per la pàgina.
Se t'aferra a la pell la pols acerba.
Contemples el poema inacabat.

(El mapa de l'infinit. Lleida: Pagès, 2016)

* * *

No sé si em queda cap tardor
per fer reviure el trèmul gest
dels dits i la caiguda eixorca
de les fulles dels paisatges,
els silencis que es moren com
un difícil to baix de jazz,
o el plom dels ulls erms i cansats
en arribar el capvespre ebri.
Tot és matèria d'adéu,
pàgines invisibles, rònegues,
prejudicis i mals auguris,
el vell fracàs de la tristor,
com una lluna decadent
que es menja el rastre de l'abisme.

(L'atles deshabitat. Calonge: AdiA, 2015)

* * *

Escric, les mans dins lleixiu, la pudor de l'alga, el silenci amb vinagre, i no me'n surt, dolgut amb la perifèria del cos o la ventresca de l'absurd, o alè dels moribunds, esquàlids, corn una remor de rovell o el fàstic de la suor vella. Un univers sense diccionari. Escric i esqueix.

(La casa del vespre. Palma: Lleonard Muntaner, 2014)

* * *

Un inventari d'omissions. Carrers que llueixen plugim. Cinematografies. Records del blanc i negre. Finestres mig tancades, mancades d'oli. Panys que no acaben d'obrir-se. La pudor al pas dels femeters. Itineraris de carrerons i matinades. Rovell a les venes. La lluna vessant sal, callant. El carrer és un joc de misteris, metralla que travessa l'ós, un tret enmig de la boira. Un poema, un vers que no cicatritza.

(Inventari d'omissions. Pollença: El Gall, 2011)

* * *

La nit és un taller de fundició
on hi treballa abstret el poeta
fingint la fesomia de la por,
emmorcant-se de calitja
amb la màscara dels dubtes.
Volta i volta, sense trobar-se.
Grava la pedra viva,
les litografies de la vida
que s'escapcen com les ungles.
El poeta és el tipògraf de la fosca,
l'arquitecte de la soledat,
l'acròbata de la por,
l'arqueòleg del silenci.
Té els llavis humils, color cru,
que aboquen vinagre.
Mentre tem l'alba humida,
destil·la la ficció.

(Manual d'ànsia. Palma: El Tall, 2005, p. 24)

* * *

Llaurar la pell amb una espasa
escarrinxant-se fins als ulls
bevent el color de la gola
a la fresca d'un safareig
mentre una mà acarona el ventre
i les papallones mengen l'heura
amb l'esplendor de la lentitud
com qui suca una llimona
a un mapa d'obscenitat
amb música de Debussy.

(Sal de Migjorn. Palma: Lleonard Muntaner, 2002. p. 24)

* * *

Tal vegada, en entrar a un bar, el cambrer somnolent et preguntarà què vols prendre. Et vindrien de gust unes fulles d'arbre de bulevard de París. Ell, professionalment impassible et preguntarà si ho vols sec o amb gel. Tu, amb carussa d'enyorança, fas avinent que ho voldries amb unes gotes de Sylvie Vartan.

(La set del viatger. Palma: Moll, 2001, p. 22)

* * *

FOC D'AIGUA

Esbucar la mirada als vidres entelats fer un nu a la boira clivellar l'infinit amb la saliva perdre's a les ombres del mar que com llargues mans fa l'amor amb el foc de l'aigua allà on el cos no es refreda ni amb la suor de les pedres

(Baf de llavis. Autoedició, 1976, p. 39)

* * *

Pagaré aquesta ginebra
i creuré que ho he pagat tot.
Sortiré al carrer
creient que tot m'espera.
Esperaré
i el carrer es clourà
en el meu desesper.
Tot haurà acabat.

(Sempre trobaré algun dolor. Palma: Moll, 1973, p. 49)