Finalista al premi Sant Jordi 1976, Esquinçalls d'una bandera és una mostra palesa de la situació de la novel·la catalana dels darrers anys tan precària qualitativament com quantitativa, exceptuant uns pocs casos. La novel·la d'Oriol Pi de Cabanyes -la tercera- podríem afirmar que és una continuació, sinó una còpia, dels esquemes estètics i temàtics emprats a Oferiu flors als rebels que fracassaren (1972) i a També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (1975), amb els encerts formals i lingüístics propis d'un major grau d'elaboració literària, fruit del pas dels anys.

Des d'un punt de vista formal, la novel·la consta de 150 capítols -si així poden anomenar-se 150 apartats d'extensió molt diversa (des de dues ratlles fins a sis pàgines)- en els quals la narració comparteix l'espai amb mostres de poesia visual. El text adquireix formes diferents (escenes teatrals, cartes, poemes, anuncis publicitaris, llistes de frases i expressions populars, etc.) quan pertany a la part exclusivament narrativa de quan pertany al vessant no imaginatiu, de valoració i intenció crítiques de plantejaments estètics i ètics del propi autor. És aquí on cal situar els «intertextos» d'autors molt diversos (Júlia Kristeva, Eduardo Mallea, Thomas Mann, Herman Hesse, Yoko Ono, Walt Whitman, Arthur Machen, Joanot Martorell...) així com molts fragments de l'autor, veritables actes de fe del fet literari-cultural i del fet vital d'una generació -la seva- dins unes coordenades polítiques i socials concretes. Si bé els fragments dels autors triats, pel lloc que ocupen en relació amb les seqüències narratives, ens fan l'efecte d'autojustificacions -voluntàries o no- del que s'està fent, n'hi ha alguns del mateix Oriol Pi que tenen una dimensió més àmplia i ens donen, en definitiva, la norma de lectura de la novel·la.

(Glòria Casals: "Oriol Pi de Cabanyes: Esquinçalls d'una bandera", Els Marges, núm. 12, gener de 1978, p. 128)

* * *

Director del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura, Pi de Cabanyes ha fet gala de la seva extensa cultura en les diverses novel·les, llibres de narrativa, de viatges, d'estudi i assajos que ha publicat en 35 anys de carrera. Amb aquest bagatge a l'esquena, l'escriptor intenta enfrontar-se de tu a tu amb l'arquitecte, i en resulten una sèrie d'hipòtesis tan absurdes com versemblants, que s'adiuen perfectament amb les creacions de Gaudí. Fent una tasca com de regressió onírica, Pi s'alça fins a les esferes de la inspiració gaudiniana per mirar de compartir els sentiments del pare de la Sagrada Família i dóna les seves explicacions –pròpies i intransferibles– dels conceptes materialitzats en pedra, ceràmica o ferro i de les solucions pràctiques o ornamentals plasmades en edificis i monuments.

L'estructura de l'obra escrita segueix en certa mesura un ordre cronològic, a través de les construccions que analitza. No obstant això, Pi de Cabanyes sembla contagiat del procés creatiu desordenat de Gaudí per anar improvisant sobre la marxa, tal com aquell ho feia a l'hora de bastir edificis. Així doncs, el camí s'inicia amb la Casa Vicens, segueix amb la Casa Batlló, s'atura al Castell de Bellesguard, fa un tomb pel Palau Güell i finalitza a la Casa Milà, sense oblidar referències menors al Parc Güell i a la pedrera del Garraf –que formava part d'una finca dels Güell i és d'on va sortir la pedra per a les grans construccions i on Gaudí va deixar un preciós edifici que feia de celler–. Sorprèn la poca importància que Gaudí, una cosmogonia dóna a la Sagrada Família, considerada universalment l'obra mestra del geni i un dels exemples més reeixits de l'arquitectura del segle XX, del qual es té, al llibre, una imatge simplificada com a lloc de treball de Gaudí. [...]

Si les reflexions erudites de l'autor sobre els edificis no fossin prou reclam per acostar el lector curiós a Gaudí, una cosmogonia, potser ho seran les altres qüestions en què aprofundeix, amb el mateix còctel de creativitat i documentació: el caràcter estrafolari i la peculiar vida quotidiana de l'arquitecte reusenc; el seu misticisme; la relació amb el pintor Miró o amb el mecenes Eusebi Güell i Bacigalupi; les semblances i diferències amb Verdaguer, també mantingut per Güell; l'impacte que li va significar la Setmana Tràgica... Res no escapa a la mirada penetrant i sense complexos de Pi de Cabanyes, que considera Gaudí com un personatge amb «un anvers d'un infantilisme agut i un revers ple de complexíssims replecs».

(Isaac Fernández Sanvicens: "Marejats en l'univers de Gaudí", Avui Cultura, 18 de juliol de 2002, p. 8)

* * *

Mir fou un dels milers de persones víctimes de la repressió franquista per haver comès el gravíssim delicte de ser catalanista.

Oriol Pi de Cabanyes ha estudiat amb detall i rigor el darrer període de la vida de Mir i ho ha fet consultant una documentació important i essencial, que fins ara no havia estat a l'abast dels investigadors. D'aquesta documentació en reprodueix els textos més importants en la seva obra. Hem d'agrair-li aquesta seva contribució no sols a la biografia de Joaquim Mir, ans també al coneixement del període que correspon als anys 1939 i 1940, el més negre i trist de la història de Catalunya. Oriol Pi de Cabanyes, doncs, ens ofereix un llibre que cal llegir.

(Josep Benet: "Pròleg", a Passió i mort de Joaquim Mir. Barcelona: Parsifal, 2004)