Autors i Autores

Ramon Pla i Arxé

Antologia

He escrit aquets textos des del respecte que em mereix la crítica que es publica als diaris. Perquè aquesta mena de crítica té la responsabilitat, a més de la que li és pròpia, de comptar amb una difusió més àmplia entre els lectors. Potencial, si més no. Però, sovint, la crítica de llibres és entesa com una valoració inevitablement subjectiva, orientada preferentment a facilitar la decisió –la de llegir o no llegir– dels lectors, i amb la data de caducitat que consta justament a la capçalera del diari. M'agradaria que aquests articles no complissin cap d'aquestes expectatives.

Primer, perquè no em semla que la crítica sigui de naturalesa inevitablement subjectiva. I no m'ho sembla si atribuïm a "subjectiu" el que acostumem a atribuir-li. El problema no resideix en el caràcter personal de la lectura i, per tant, de l'opinió crítica que se'n deriva. És a dir, en el fet que cada lectura respongui, naturalment, a la capacitat de comprensió i a la sensibilitat de cada crític. Això és evident. El problema és admetre que les diverses lectures d'un text impliquen també graus diversos de comprensió. Perquè darrere de la consideració de la crítica com una activitat subjectiva s'hi amaga, de fet, una consideració de l'obra literària com d'una realitat d'impossible objectivació. Tan relativa, vull dir, com les lectures que se'n facin.

Però si diverses persones descrivissin i valoressin un subjecte que coneguessin, aproximadament, en les mateixes condicions, l'opinió de cadasú d'ells seria, segurament, divergent i respondria, és clar, a les personals capacitats de cadascun d'ells per comprendre i entendre el subjecte en qüestió. Tothom, no només hi diria la seva sinó que només hi podria dir la seva. Però aquestes divergències i la dificultat de verificar l'exactitud de les opinions no inviten ningú a pensar que el subjecte en qüestió no té, de fet, cap identitat definida. Tothom sap que, l'altre, té una identitat pròpia, tan complexa com es vulgui, però objectiva, amb independència del que se'n digui i al marge de la capacitat de tots per demostrar la veracitat de les pròpies opinions.

Però això no passa –o no passa sovint– en literatura. La diversitat d'opinions, evident en literatura, i la dificultat per destriar la més adequada –i demostrar-ho– ha menat molts a afirmar el relativisme no només de la crítica sinó també del text. Un text literari, però, està format per mots i aquests mots tenen una xarxa de significacions –compartides, per tant, amb els lectors– i que l'estructura del text determina. La complexitat de les informacions són objectives i els diversos contextos –textuals i verbals– en què s'ha utilitzat el mot, en un tall sincrònic d'ús de la llengua, les farien evidents si fos possible comptabilitzar-les exhaustivament.

(De la "Introducció" als Textos crítics. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 5-6)

* * *

No es poden dissociar les conviccions de Gaudí de la seva obra d'arquitecte: el que Gaudí construeix no és un simple habitatge, o una simple façana, o una simple finestra o una columna, sinó que en la manera de ser habitatge, façana, columna o finestra s'hi esmenta i s'hi revela, a més, una informació que els transcendeix. Això també seria aplicable, ho sé, a l'arquitectura racionalista més asèptica, però en un context artístic com el del simbolisme, aquesta informació associada a l'ornamentació –i a l'estructura– de les obres de Gaudí hi és inequívocament explícita i, per tant, indefugible. És el Gaudí que deixa rastre en la seva obra de la seva concepció de la natura, del valor que confereix a la tradició arquitectònica o de les seves conviccions patriòtiques, socials i religioses. Encara que només ens baséssim en el que proclamen els seus edificis, ningú no podria dubtar que Gaudí, per exemple, és cristià i catalanista.

Aquesta obvietat, però, no atenua la necessitat de conèixer millor la personalitat d'Antoni Gaudí. De fet, com és lògic, l'objecte preferent dels estudis sobre Gaudí no són les seves conviccions, que no el singularitzarien gaire, sinó el seu geni arquitectònic.

("Relacions amb Torras i Bages, Casanovas i altres intel·lectuals", dins Gaudí i la dimensió transcendent. Barcelona: Cruïlla, 2004, p. 61-62)

* * *

Ho sap tothom però potser val la pena repetir-ho: Les flors del mal és un dels més grans llibres de poesia que s'han escrit mai. D'aquí la importància d'una edició en català com la que comentem, que per primera vegada és realment completa –no ho eren les anteriors de Joan Capdevila (1920), Rossend Llates (1926), Marià Villangómez (1974) i Xavier Benguerel (1985)–, és bilingüe i compta amb unes notes que, en alguns casos, orienten la lectura.

Hi ha dues raons que fan excepcional el llibre. La primera, la més remarcada, és històrica:Les flors del mal –els assumptes de què parla, la sensibilitat mòrbida i diàfana amb què els tracta, la singular implicació del jo– inicien un tipus de poesia que determinarà el futur del gènere i no només per ser el cancell del Simbolisme. Tan poderosa que sembla produir-se amb indiferència a la novetat que crea, malgrat dinamitar els models precedents. El mateix 1857, en què es publica la primera edició de Les flors del mal, es publicà també la primera de Madame Bovary, de Flaubert, de similar efecte en la narrativa. S'iniciava brillantment la modernitat.

La segona raó és, sens dubte, la més important però també la més difícil d'explicar perquè, de fet, fa referència al geni expressiu del vers. I això no és produeix per la mera elecció dels assumptes a què es refereix el poema –uns assumptes que van semblar escandalosos al tribunal correccional de París que censurà l'edició– ni per l'estructura amb què el poeta dosifica la informació, i que Baudelaire sap culminar brillantment a la fi dels poemes, sinó sobretot per la tria del mot precís i per la capacitat d'associar-lo al següent. […]

La responsabilitat –i el mèrit– de l'edició és de Jordi Llovet, que ha escrit una Presentació dedicada, sobretot, al ressò que el text de Baudelaire ha trobat en grans escriptors del país, especialment, en Carner, Riba, Foix, Pla i Sagarra. El que aporta sobre la sintonia de Josep Pla amb Baudelaire és fascinant.

("El geni expressiu del vers", Avui Cultura, 5 de juny de 2008, p. 15)

* * *

Mercè Rodoreda instituí (1975) hereu de la propietat intel·lectual de les seves obres l'Institut d'Estudis Catalans, dipositari també de l'arxiu personal de l'escriptora. Un gest modèlic de Mercè Rodoreda al qual l'IEC respongué amb la creació (1992) d'una Fundació que vetlla per la preservació d'aquest patrimoni. Val la pena fer-ho constar perquè això explica que unes novel·les d'una qualitat literària només discreta –Mercè Rodoreda es negà posteriorment a reconèixer-les i a reeditar-les– ara es publiquin. Valia la pena? Em sembla que sí, perquè es tracta d'una edició rigorosa, profusament –gairebé excessivament– anotada, que té un interès evident per als estudiosos de Mercè Rodoreda, i perquè deu respondre a un pla d'edició de les seves obres, de les quals se n'han publicat ja quatre volums, dos dedicats a les seves novel·les: primer (2002) Un dia de la vida d'un home qualsevol, del 1934, i Crim, del 1936, i enguany les seves primeres novel·les: Sóc una dona honrada?, del 1933, la seva opera prima, i Del que hom no pot fugir, del 1934.

Rodoreda, en el moment d'escriure les dues primeres novel·les, ronda els vint-i-cinc anys, col·labora regularment a la premsa, està al dia dels moviments literaris locals i forans, i, pel que sembla, és molt conscient de la incidència d'aquestes primeres temptatives tant en la cultura –i en la societat– catalana com en la pacient construcció de la seva obra literària. Però és, encara, inexperta: ni integra prou bé els materials complementaris a la línia argumental bàsica, ni el discurs té la fluïdesa de la seva obra de maduresa, ni els diàlegs són prou hàbils per fer avançar d'una manera atractiva informacions sobre l'evolució dels personatges, ni els desenllaços són sovint prou convincents, ni domina encara la tècnica narrativa.

("La primera Rodoreda", Avui Cultura, 28 de setembre de 2006, p. 15)