2015. Ni Juan Carlos ni Sofía: Oriol Tramvia.
“Un dels aspectes més interessants de la lectura d’aquests tres llibres a la vegada és descobrir la convivència entre la precarietat de la indústria de la música en català  el talent que va emergir aleshores i que tant va brillar al Canet del 1975. El llibre d’Oriol Tramvia, que enllaça amb la novel·la familiar de Pons, ho exemplifica amb gran honestedat. S’hi consigna com l’Oriol Tramvia es va enxarxar a la contracultura barcelonina --del Grup de folk al Zeleste, passant per l’experiència de les comunes-- i, a la vegada, s’explica com aquest artista d’escenari ha tingut dificultats de tota mena a llarg de la seva vida, des de contractes amb companyies teatrals de prestigi que no l’havien assegurat fins a accidents laborals en els quals els directius d’aquestes companyies li pagaven l’hospitalització a canvi que no els denunciés”. 

(Jordi Amat. Vida, trips i miracles del rock català: Pau Riba, Oriol Ttramvia i Canet Rock. El País, 27 de juliol de 2025)

* * *

Ho vull deixar dit: qualsevol periodista  fruirà amb Crònica al marge.  Com ja ho era Temps indòcils (2007), hauria de ser lectura obligatòria per als estudiants de periodisme. Ho vaig escriure al meu dietari el passat novembre: «Es tracta d’un dels llibres més honrats dels que he llegit darrerament. Es nota que som de la mateixa generació, perquè, havent fet vides tan separades i diverses, m’hi trobo amb els mateixos referents (de la Harnecker al Judt, o de Van Loy a Poblet) i amb les mateixes contradiccions (jo també vaig ser present a les darreres curses de braus del José Tomàs a Barcelona)».  

(Lluís Busquets i Grabulosa. “Agustí Pons i Crònica al marge”. Diari de Girona, 20 d’abril del 2020)

* * *

L'Agustí Pons, periodista del que ja no queden, escriptor, liberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX.

(Rafael Vallbona. El Mundo, 19 d'octubre de 2017)

* * *

A Temps indòcils, Agustí Pons feia de cronista irreverent de la seva generació i donava un testimoni inusual –a voltes políticament incorrecte– d'uns anys convulsos. Ara, en aquest llibre, ha refredat la passió que impregnava tot aquell text, i fa un autoretrat amb punta fina d'un professional de la premsa […] que sempre ha tingut els ulls posats en la història com els ha tingut en la tradició dins la qual s'inscriu, i que conformen els Maragall, Xènius, Gaziel, Pla, Cabot, Soldevila, Planes, Sagarra, Luján, Ibáñez Escofet, Montserrat Roig. Espinàs o Porcel. Amb un joc de miralls planificat a consciència, Pons es va definint com un lliurepensador que, alhora i sota l'advocació de Churchill o de qui sigui, sap ensenyar-nos l'angle mort de molts moments clau que recordem o ens han dit que recordem. En les seves mans, el segle XX és una gran notícia que ha de ser rellegida atentament, més enllà de certs mites.

(Francesc Marc Álvaro. "El segle del periodista Pons", La Vanguardia, 24 d'abril de 2014)

* * *

Un resultat valuós que ja ha donat el centenari de Salvador Espriu és Espriu, transparent, l'excel·lent biografia que ha escrit el periodista Agustí Pons sobre el poeta (i narrador, i dramaturg) de Sinera. Són gairebé vuit-centes pàgines (perquè després digui que Espriu va ser un poeta "sense vida") que repassen exhaustivament la trajectòria vital i intel·lectual de qui és un dels escriptors en català més importants de tots els temps, des dels antecedents familiars fins a l'encimbellament com a poeta nacional i referent cívic –un paper en el qual no sempre es va sentit còmode–. Tal com ha explicat ell mateix, Pons planteja el seu treball a la manera de les biografies que escrivia Stefan Zweig, o a la de la canònica de George D. Painter sobre Marcel Proust: sense pretensions erudites, però amb la voluntat d'aprofundir al màxim en el coneixement del personatge estudiat.

(Sebastià Alzamora. "Com les flames a la fosca", Ara, 25 de gener de 2013)

* * *

Cartes a Clara és un llibre sobre el periodisme d'ahir i d'avui i és, sobretot, un llibre sobre una crisi –o un canvi— de valors i de marc de referències. Pons, que és un excel·lent memorialista, ho il·lustra amb la seva pròpia trajectòria professional, que possiblement en una cultura de mitjans menys precaris hauria estat, amb justícia, molt més ben reconeguda. Biògraf de nivell i "especialista en continguts", columnista d'opinió, responsable de les pàgines culturals i redactor de moltíssims articles i editorials a la premsa catalana, Agustí Pons s'insereix en la tradició del periodisme culte i responsable, conscient que el millor present no és el que simplement es viu com a instant, sinó aquell que se sap omplir de sentit construint la realitat dia a dia des de la pacient comprensió de l'ona llarga de la història.

(Oriol Pi de cabanyes. "Un valent assaig epistolar", VIA, 13 de setembre del 2010)