Autors i Autores

Miquel Porter Moix
1930-2004

Antologia

"El Cinema arriba a Barcelona l'any 1896. Unes projeccions als tallers del fotògraf Napoleón feren història. I el Cinema, com era d'esperar, fou benvingut, admirat, adaptat i aprofitat.
Heus aquí els fets provats: el dia 28 de desembre de 1895, el Cinematògraf Lumière es presentava al públic de París. Abans de celebrar-se el primer aniversari de la invenció, el Cinema arribava a Barcelona. A l'establiment fotogràfic "Hermanos Napoleón", de la Rambla de Santa Mònica, en fan la presentació els mateixos germans Lumière durant un viatge de propaganda pels països veïns de França. Altres fonts diuen que van ésser uns representants els encarregats d'aquestes primeres projeccions. L'entrada al saló, reduïda i selecta, costava una pesseta. Segons explica Fructuós Gelabert, els Lumière se n'anaren al cap d'alguns mesos, després d'haver venut còpies de films i nombrosos aparells a industrials i artistes del país [...].
A Barcelona, després de les projeccions a l'estudi dels Napoleón, i vist l'èxit obtingut, ells mateixos contracten l'exhibició de Cinema a una barraca que s'instal·là a la Porta de la Pau i era propietat de la Vídua i Fills de Belios, gent acostumada a presentar atraccions a les fires i festes majors del Principat. En aquesta mateixa època, a França i Amèrica, els pioners del nou art, en barraques semblants, escampaven la bona nova per ciutats i poblets dels respectius països.
La instal·lació de la barraca dels Belios l'any 1897, amb un preu de 35 cts. la sessió, constituí un nou èxit. Ben aviat els competidors foren abundosos. A la Rambla del Centre, als soterranis de l'edifici on hi havia la redacció del Diario Mercantil, un prestidigitador (ofici del famós Meliès), el senyor Partagés, instal·là una petita sala. A l'interior de l'actual Poliorama, a l'estudi de la Fotografia Baró, en naixia una altra. El centre més important fou, potser, el de la Plaça d'Antoni López, instal·lat a una barraca, fent cantonada amb el carrer del Marquès de l'Argentera. El seu propietari, el senyor Josep Ubach, no es limità a lliurar el que li havia estat donat, sinó que introduí millores i reformes interessants en els aparells primitius. Allí fou on tingué un ample coneixement de la novetat el primer personatge important d'aquesta història: FRUCTUÓS GELABERT BADIELLA, nascut a la Vila de Gràcia, al Carrer de la Llibertat, el dia 15 de gener de 1874."

(Del llibre Cinematografia Catalana (1896-1925). Palma: Moll, 1958, p. 36-39)

* * *

"El grau de l'emotivitat personal en front de l'espectacle cinematogràfic és, potser, determinable davant d'una obra en termes relatius. L'èxit de certs films, pèssims intel·lectualment i formalment, és atribuïble sovint a la crida que fan a les motivacions sentimentals. És evident que la manca de preparació dels sentits per a la selecció de les realitats i la baixa altura de la preparació intel·lectual, influeixen molt directament en l'èxit de tals produccions. El sentiment, desbordat per un excitant fílmic en el qual apareixen els tòpics de resultat segur, s'habitua a tals produccions fins a un punt que les arriba a trobar millors que altres de més altura i de més acurada realització. És notable de constatar com, als països on el nivell intel·lectual i específicament cultural és baix, la majoria de la producció és basada en melodrames de mal gust i en fets la versemblança i l'interès humà dels quals és discutible, però que comporten una càrrega emotiva capaç de desvetllar les imaginacions cap a una participació. En tal participació els espectadors troben uns motius de sentir-se bons i caritatius. Hom es compadeix fàcilment amb les desgràcies d'altre, alhora que s'oblida de les seves pròpies o que, prenent motiu de les fílmiques, les compara amb les seves, i com que la fi d'aquestes produccions és, per un general, feliç o heroica, aprofita l'ocasió per a imaginar la seva futura felicitat o es veu ja convertit en heroi."

(Del llibre Cinema. Final de trajecte i començament d'utopia. Barcelona: Rafael Dalmau, 1962, p. 110)

* * *

"Cap a la fi del 1937, el Sindicat Únic decideix un canvi de política cinematogràfica i confia la labor de reorganització al cofundador dels estudis "Trilla-La Riva". A. de la Riva busca algú amb experiència que pugui encarregar-se de l'ordenació del treball. El nomenament recau sobre Francesc Elias que, per aquell temps, era element actiu d'una cèl·lula falangista. La primera obra de la nova etapa és "No quiero, no quiero", segons peça de Benavent i la dirigeix, naturalment, el mateix Elias que compta amb mitjans sobrats, demostrats en la grandesa del decorat i vestuari del film. El rodatge té lloc en els últims mesos del 1937 i s'acaba pel març del 1938. Després es continua amb la feina del muntador Cànovas i el negatiu definitiu queda llest per l'abril del mateix any. La pugna de la C. N. T. amb altres grups està en el seu moment culminant i, a l'hora de treure còpies positives, l'organisme corresponent nega una i altra vegada la cinta verge sol·licitada, ja que prefereix destinar-la a la realització de "L'espoir" d'André Malraux. La cinta, doncs, no és acabada de copiar sinó dos anys després, ja en període de postguerra. Uns mesos després de la filmació el Comissariat de la Generalitat encarrega a Elias la realització d'una versio de "Fuenteovejuna", però aquest emprèn el camí de Mèxic pel setembre de 1938.
Si la producció de cintes d'argument no es para, però és migrada, la dels documentals augmenta. Hem citat ja la cinta del gran novel·lista francès André Malraux, "L'espoir" o "Sierra de Teruel", sens dubte la més important de les cintes sortides de la producció i dels tècnics catalans durant la guerra. Però els serveis oficials de filmació, tant a la reraguarda com al front, omplen kilòmetres de cinta verge on es recullen totes les incidències de la lluita. Força cintes d'aquestes es conserven avui en cinemateques estrangeres, particularment franceses i angleses. Val la pena de citar, per la seva minuciosa preparació i la seva llargària, una pel·lícula en la qual, pas a pas, es descriu el desembarcament i la posterior retirada de l'expedició republicana a Mallorca.
Després... la derrota republicana representa l'exili per a molts i la tornada per a altres. Algunes cintes fetes amb urgència posaran encara més en evidència el desastre que la guerra representà per a la possibilitat cinematogràfica en els països catalans."

(Del llibre Història del cinema català (1895-1968). Barcelona: Taber, 1969, p. 194-195)

* * *

"L'existència d'una forta indústria d'arts gràfiques i editorials permeté que, amb l'arribada de la democràcia i el retorn de les institucions, s'assistís a una notable embranzida de la publicació literària en llengua catalana. Però un fenomen semblant no s'ha notat pas pel que fa al cinema: el tant per cent de presència real del català a les sales cinematogràfiques ha estat baixísssim. Això pot explicar-se per la diferència de força i d'implantació de les empreses d'arts gràfiques i la de tècniques àudio-visuals al país. En una mesura ideal - comparable a la de països de demografia i potencial econòmic semblants- Catalunya podria produir una trentena de llargs-metratges anuals. Atès que al país s'estrenen en sala unes sis-centes pel·lícules anuals, això permetria una presència màxima d'un cinc per cent. Però la realitat és que no totes les cintes sonoritzades originalment en català s'estrenen, i que en els darrers anys no han arribat ni molt menys a la xifra indicada com a desitjable. En canvi, la gran majoria de films són estrenats en versió doblada al castellà, i són pocs, escassíssims, els que s'estrenen únicament en versió original. Per a una normalització lingüística, doncs, la presència de més cintes sonoritzades en català significava la necessitat de doblar a la llengua pròpia films estrangers. Així ho va preveure el Parlament de Catalunya a la Llei de Normalització Lingüística que, a l'article número vint-i-tres, s'hi refereix de manera explícita i específica. Evidentment, per a un crític cinematogràfic i per a un historiador, el doblatge d'un film és sempre, almenys d'antuvi, un disbarat, i no seria pas jo qui advoqués per tal mesura, si no fos... una necessitat política. No s'ha d'oblidar que la Dictadura va fer obligatoris els doblatges a la llengua oficial única d'aleshores, i pot recordar-se que l'aparició de cintes en llengua original, en allò que va denominar-se "art i assaig" va ésser tardana i molt controlada. Així, el públic va habituar-se a pensar que la Marylin o en Gary Cooper parlaven en castellà, i fins i tot els subtítols els semblaven una llauna, una dificultat supletòria a la qual no estaven acostumats.
Caldria saber si l'Executiu o el Parlament podrien dictar mesures que prohibissin l'exhibició de films estrangers doblats o fessin obligatòria la circulació en català de films estrangers. Si no és així, aquest mal heretat no pot suprimir-se, i el màxim que pot fer-se és pal·liar-lo amb el doblatge voluntari però incentivat."

(De l'article "Situació i previsions del cinema a la Catalunya Autònoma" dins el llibre La cultura catalana recent (1960-1988). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993, p. 72)