L'agitadíssim segle XVIII de Menorca ha estat objecte de nombrosos estudis històrics però crec que no havia estat mai tema d'una novel·la realista que el travessés des de 1753 fins a la segona dècada del segle XIX. Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) s'ha atrevit amb aquest repte i ha escrit una ambiciosa i reeixida novel·la, Els Nikolaidis, en la que el protagonisme principal recau en una família de pare grec i mare italiana que arriba a l'illa per aprofitar-se de les oportunitats comercials obertes gràcies a la primera dominació britànica. [...]

El gran encert de Quintana és que tot aquest gran cabal d'informació no l'aporta gairebé mai el narrador sinó que són els personatges o el mateix curs de l'acció els qui ens il·lustren sobre els esdeveniments del segle i les lluites entre les diferents potències estrangeres. [...]

Els Nikolaidis és una novel·la important en la que els personatges, plens de passions, respiren. Quintana ha aconseguit plenament que la Menorca del segle XVIII torni a viure als ulls del lector.

(Lluís Vergés: "L'illa dels prodigis", Menorca, 5 de febrer del 2006)

* * *

Els Nikolaidis relata la vida de dues famílies integrades a la vida menorquina i que foren a la base de la burgesia moderna. En la novel·la destaca la tasca de documentació exhaustiva que ha dut a terme l'autor. Res no s'escapa a l'aguda mirada de Josep M. Quintana: des del parament, els mobles i la roba d'una casa, la cuina que menja la burgesia, els vestits masculins i femenins que porta una determinada classe social, els gustos culturals d'una minoria. Tot és registrat tal com un notari ho hauria pogut fer. Al costat de les formes de vida descrites, l'autor no negligeix els entramats de la política local internacional. La novel·la es pot considerar dins la narrativa històrica, encara que la vida dels Nikolaidis sigui inventada.

(Joan Agut: "En la Menorca britànica", Avui Cultura, 8 de març del 2006, p. 14)

* * *

El millor Quintana, polifacètic, ara com a literat, ens dóna en Els herois de la nit una ficció que beu les seues fonts d'una història —per temps amagada darrere els mites locals de cartró pedra i ara descoberta per historiadors com Miquel A. Casasnovas, Josep Pallicer o Florenci Sastre—, la d'aquells "que van decidir que construirien el futur sobre l'oblit i van negar als perdedors el dret a la memòria, que és l'únic bé que l'home conserva quan ho ha perdut tot". Un episodi lamentable per molts motius, que reclama, a desgrat que la nostra nació no tingui per ara indústries culturals poderoses, una versió cinematogràfica. Desgràcia de corrupcions a la ciutat de Pregonda (lligi's Ciutadella) ahir com avui!

(Joan F. López Casanovas: "Els herois de la nit, de Josep M. Quintana", Diari de Balears, 4 d'abril del 2011)

* * *

Algú va dir que una vida no és del tot vida si no és reflexionada. Doncs en Ningú no pot enganyar els morts tenim el relat d'una vida feta paraules, que és la millor manera de reflexionar. Una novel·la, en definitiva, com va dir Mercè Rodoreda, són paraules. I com el mateix Quintana va dir en boca d'un personatge de Les revolucions perdudes, potser canalitzant l'opinió del propi autor: "De fet, si el novel·lista és un bon escriptor, amb qualsevol matèria pot construir una novel·la. En literatura, el que importa no és el què, és el com. [...] El que compta en una narració és el fet de contar, el tremolor d'aquest moviment [...] allò que fascina d'un text és l'art de disposar-les en la pàgina; en definitiva, la sumptuositat de l'engany". La "sumptuositat de l'engany", heus aquí de forma sintètica el sentit de la literatura. La història del pintor més gran que Menorca ha donat al món és un engany, és un engany preciós, una gran mentida que ens fa gaudir i reflexionar alhora.

Crec que amb aquesta novel·la, Quintana s'ha desprès del pes d'historiador i ha construït un relat més atent al teixit verbal i a la trama interna, amb personatges que presenten una gran densitat psicològica i són gairebé tots humanament atractius. 

(Francesc Florit Nin: "Sumptuós engany", Menorca. Culturàlia, 24 de juny del 2012, p. 3)