—Parlant en la seva vessant creativa i intel·lectual, ¿en què fa feina actualment?
Fa devers sis o set anys que estic fent una investigació històrica sobre la violència de gènere a les Illes Balears des de l’Edat Mitjana. És una tasca molt laboriosa, perquè he anat a l’arxiu del Regne de Mallorca, al Diocesà, als de Manacor, Santa Maria i Eivissa. Enguany continuaré amb els arxius d’Esporles, Binissalem i Menorca. És difícil perquè hi ha documents en llatí o català antic, i de vegades no estan en bon estat.

—¿Què ens pot avançar de la seva investigació?
La violència masclista ha existit sempre, dissimulada, inclús a sentències te trobes on diu textualment a l’home que no maltracti la dona, a excepció de la natural correcció marital, és a dir que la dona estava subjecta a que l’home la corregís.

—¿Són els confinaments propicis per als creadors i intel·lectuals?
Crec que sí, però també he parlat amb gent que em diu que no pot fer res. Jo, perquè faig una investigació ja iniciada, però he trobat creadors que sí que han aprofitat el temps i d’altres que en diuen que han tingut un bloqueig.

—Vostè ha escrit sobre les reines de Mallorca, dones que han estat darrere dels seus homes, ¿troba que aquestes dones han estat arraconades?
En general estaven arraconades, però qualcuna ha despuntat, per exemple Violant d’Hongria, la dona de Jaume I, va ser una dona que, a la presa de València, el va ajudar molt, el va assessorar, però son casos excepcionals, la majoria eren dones reproductores.
Ressaltaria el paper d’alguna monarca en concret, que mereixi aprofundir en la seva figura. Violant d’Hongria era la que tenia més carisma. I de Mallorca, destacaria a n’Esclarmonda de Foix, la dona de Jaume II, crec que sota mà feia coses perquè trobes documents que diuen que Jaume II es va barallar amb un parent seu per temes de vassallatge i ella va fer un sopar, els va reunir i es varen compondre, així que qualque cosa hagué de fer.

—¿Com veu la influència de les noves tecnologies i de les xarxes socials en els hàbits de lectura?
Llegir sempre ha estat minoritari, no ens hem d’enganyar, quan jo era nina l'única que llegia era jo perquè venia d’una família lectora. Després va venir una època que semblava que hi havia més interès i ara és una competència tan forta entre el Twitter, Facebook, Tik-Tok i el Whatsapp i no sé quantes coses que es fa difícil aconseguir lectors. A més, tot això aporta una gratificació immediata i llegir et requereix un silenci, un esforç, una comprensió, i clar, és més fàcil l’altra alternativa. És una pena i m’agradaria encoratjar la gent a llegir perquè no saben el que es perden. També crec que en aquests moments de pandèmia i confinament s’ha defensat molt millor la gent a qui els agradava llegir o escriure que la resta, que estava més avesada a anar als bars i restaurants, a tenir una vida més externa, que crec que ho ha passat molt pitjor.

(Revista MTXI. Febrer 19, 2021)

***

D'ençà que era una nina he volgut dedicar-me a escriure. A ca meva hi havia molts llibres car els meus pares eren afeccionats a llegir i supòs que això va influir. Record que quan teníem devers deu anys, el meu germà i jo jugàvem a ser escriptors, així que la cosa ve de molt enrere.

Com a entrebancs inicials puc assenyalar la manca de confiança en mi mateixa que em duia a pensar que mai seria capaç d'escriure un llibre sencer. [...]

Un altre problema va ser el compromís d'escriure en la nostra llengua, una llengua que m'era tècnicament desconeguda. A ca meva havíem llegit les Rondalles mallorquines, L'auca del senyor Esteve, i poca cosa més en català. A l'escola i al treball emprava sempre el castellà. Ara i tot, pens de vegades que em seria més fàcil escriure en castellà, llengua en la que tenc més recursos, i fins i tot que vendria més, però estic contenta d'haver seguit el que em dictava el cor i em demanava la meva coherència personal.

(Miquel López Crespí: Revista El Mirall, núm. 76. Novembre/desembre 1995)