Acceptar la història amb tot el seu pes —amb les seves llums i les seves ombres— és un acte de maduresa i de coratge. És, en cert sentit, un mirall del que passa personalment: ningú no pot créixer de debò si passa la vida justificant-se, esborrant les seves errades o negant les seves contradiccions. Només qui mira de cara els seus errors pot transformar-los en saviesa.

En l’àmbit col·lectiu, passa el mateix. Una societat que reconeix les seves ferides obre la possibilitat d’aprendre, de reconciliar-se i de construir un futur més conscient. Una societat que nega, en canvi, queda atrapada en un cicle de repetició; torna a caure en els mateixos errors perquè no es permet aprendre d’ells.

Al final, el que ens ensenya aquesta tendència a alterar el passat és una gran lliçó sobre la condició humana: la veritat pot doldre, però la mentida, encara que alleugereixi el pes per un instant, acaba pesant molt més. Abraçar la nostra història sense maquillar-la és, potser, un dels grans reptes i actes d’amor més grans —com a individus i com a pobles— , perquè significa reconèixer-nos en la nostra totalitat: el que fórem, el que vam fer i el que encara podem arribar a ser.

(La Gnosi del cristianisme càtar. El misteri de la doctrina crística. Barcelona: Editorial Base, 2026)

* * *

De la Ment a l’Art

«En la ment es transforma el caos per esdevenir-se bellesa, una bellesa que prové del Verb, la part immutable d’allò diví, de l’existència eterna, de l’irreductible».

«L’art, en totes les seves manifestacions, és l’expressió humana més intangible de la matèria».

L’ésser humà ha tingut sempre la necessitat d’adquirir consciència de tota la realitat que l’envolta, fins i tot, des del temps immemorial de les cavernes, quan els nostres ancestres omplien d’art rupestre les parets de les coves que habitaven. En aquesta representació més primitiva de la humanitat l’acompanyava una espècie de ritual en la natura, que abraçava conceptes màgics i religiosos i que, d’alguna manera, evidenciava l’autèntica necessitat que ha tingut sempre l’individu d’establir contacte amb la divinitat o entitat superior. Alguns artistes, atrets per aquest corrent de pensament, han continuat realitzant obres basades en el caràcter transcendent, més enllà de l’intel·ligible, d’una manera onírica per transmetre el coneixement que la ment emmagatzema en l’inconscient, malgrat la clara evolució de l’art cap a cànons més aviat estètics d’adoració al cos i a la matèria. La influència que ha exercit la filosofia del materialisme sobre l’art ha empès a l’individu a menystenir el coneixement introspectiu i profund, així com la metafísica o la mística.

(Nisshoku. Eclipsi de llum. Barcelona: Editorial Base, 2023)