El 1922 Sànchez-Juan, signant David Cristià, publica el Segon manifest futurista (contra l'extensió del tifisme en literatura), inspirat en el seu mestre Salvat-Papasseit. Als divuit anys tornava contra els "poetes amb minúscula" i contra aquell establishment. El 1924 publicà el recull poemàtic Fluid, en la línia de Marinetti, ple d'experimentació i pirotècnia: "Els muls beuen aigua d'estrelles / i se n'empassen de senceres". No hi trobem tanmateix arrels anarcoides o polítiques. Es el joc verbal de qui de jove ja era amic de Foix i de Dalí.

El 1927 abandonà el futurisme, bé que n'hi ha rastres en d'altres llibres, i publicà Constel·lacions, on trobem cançons, a la manera tradicional, romanços i es veu que el poeta s'incorpora a un Noucentisme evolucionat. Elegies (1928) té poemes religiosos i reflecteix un idealisme desmaterialitzat. Cua de gall (1929), que plaïa tant a Guerau de Liost, evoca Chaplin o la guia telefònica al costat d'una salvatiana Oda al Poble Nou o una altra oda al cirabotes. Divagacions (1929) és poc significatiu. Poemes i cançons es hen postsimbolista, carnerieja i hi trobem epitalamis i un tarannà enamoradís, lluny de l'erotisme de Salvat. En tots aquests llibres no manquen unes dosis d'onirisme... Poemes de promès (1933) és un "himne a l'amor i al matrimoni", un poc naïf.

(Albert Manent: "El centenari del poeta Sànchez-Juan", Avui (Barcelona), 20 d'abril de 2004)

* * *

J.C. Si hagués d'escollir un llibre d'entre tots els que té, quin es quedaria?
J.P. El que escolliria, el que ara m'agrada més, és un recopilatori de Sebastià Sánchez-Juan que es diu Prismes. Fullejant-lo fa uns dies vaig descobrir un vers que em va deixar incrustat a la vida per tota la meva existència: "No em deu amor que no em sacia, doneu-me joia per morir". Em vaig quedar de pedra picada. Doneu-me joia per morir. Qui té joia per morir? Ningú!

(Jordi Cervera: "Última entrevista amb el poeta Joan Perucho", Avui (Barcelona), 25 de desembre del 2003)

* * *

De tots els continuadors de Salvat, Sánchez-Juan, malgrat les caigudes de to i la raresa de la seva trajectòria, és el més fidel i, sens dubte, el més brillant.

(Joaquim Molas: "Els moviments d'avantguarda: Altres poetes: Sánchez-Juan", a Història de la Literatura Catalana, vol. 9. Barcelona: Editorial Ariel, 1987, p. 361-367)