M'endormisco pensant que, malgrat la seva sequedat, el Tomeu té rao i que potser l'hi hauria de reconèixer en veu alta, però de seguida em poso a somiar truites i m'hi abandono. '’encanta somiar-ne. Sobretot en els moments més dolços. Sé que he tingut molta sort de col·locar aquesta sèrie de retrats al dominical. Mai abans ningú no hi ha escrit sobre aquest tema ni tampoc crec que a partir d'ara els altres diaris s'afanyin a imitar-nos. Segur que el poc o molt prestigi que hagi aconseguit forjar-me en aquests anys de reportatges i articles extemporaris en revistes de tota mena m'ha ajudat, però sospito que sense l'especial complicitat del redactor en cap mai no ho hauria tirat endavant. Mai de la vida.

De fet, no vaig intuir que la proposta prosperaria fins que li vaig comunicar el nom que hi havia pensat per a la secció: «Els Homemots». Una mica grotesc, ho reconec, però contundent, Va ser pronunciar homemots i percebre el subtil sacseig del seu sistema nerviós. Zas. La minúscula descàrrega que sents cada cop que ultrapasses el llindar de foc de la zona de jocs. Conec tan bé aquest lleu sobresalt que de seguida vaig saber que el redactor en cap era un dels nostres i que la sèrie dels Homemots tiraria endavant.

Els éssers verbívors sabem que el món és ple de gent solemne i del tot insensible a la màgia amiga dels jocs de paraules. Éssers incapaços d’apreciar la magnificència d'una troballa lingüística d'aquelles que et fan trontollar l'ànima. Que et situen en un estat d'agitació morbosa molt proper al frenesí amorós. Gent que mai no podrà comprendre que un anagrama o un calembour o un palíndrom poden sacsejar-te per dins com un poema d’aquells que si bades et canvia la vida. Fins a la propera cruïlla, és clar.

Aquesta és la meva única força. Tinc ganes que un munt de lectors trobin una cruïlla cada diumenge, que un munt de vides canviïn d'una manera modesta però insospitada. Que els insensibles arribin a esparverar-se pel fenomen i els solemnes de mena sàpiguen què vol dir ser la riota de tothom. Tinc ganes d'escampar el virus lletraferit que em té secretament corprés d'ençà que, vint anys enrere, el pare ens va deixar orfes, va buidar prestatges i armaris com un posseït, calaixos i llibreries, calaixeres i racons, va amuntegar tot el que deia que era seu al replà, davant els ulls enbatanats de la mare, i després va fer un gran cop de porta del que mai no ens hem recuperat. Se'n va anar.

El Meu i jo acabàvem de fer tretze anys i vam haver de basquejar-nos solets. La mare prou feina tenia per tancar els ulls cada nit i del pare només ens quedaven les paraules. Un munt de mots que circulaven per totes les habitacions de casa, que penjaven com globus de fira aturats pels falsos sostres. Mots abandonats allí dalt, mig tremolosos, ben a punt perquè nosaltres els recollíssim i els rebentéssim com melons madurs. Paraules i més paraules, galimaties i frases fetes que a voltes semblaven encloure secrets fonamentals i a voltes sonaven a música de xarlatà, pura xerrameca de pallasso.

Segur que quan ja faci tres mesos que la meva secció surt publicada cada diumenge, amb gran èxit de públic i de crítica, encara hi haurà gent hostil a les meves paraules alliberades. Detractors discrets que em preguntaran si ja trobaré prou personatges extravagants per alimentar un inventari setmanal tan disbauxat, o, molt pitjor encara, si tinc previst de tancar aviat la sèrie.

La meva resposta serà invariable.

—De moment m'he limitat a escriure sobre personatges força documentats per enigmòfils —els clavaré—, com el nostre pintoresc Joan Pich i Pon, pare de les piquiponades, o l'estrafolari professor de llatí del papa Joan XXIII, don Anacleto Bendazzi. Però també penso recuperar il·lustres desconeguts que mereixin compartir panteó amb els clàssics.

Potser ja m'avanço als esdeveniments i tot plegat reeditaré l'ensopegada de l'ambiciosa lletera, però aquí, arraulit al flamant quatre per quatre de la mare que condueix el Tomeu, jo sóc capaç de veure la cara de pal que posaran els insensibles a la màgia amiga quan els parli, per exemple, d’un poeta alemany del segle XVIII anomenat Gottlob Burmann. Burmann patia una fòbia tan descomunal contra la lletra R que no només va escriure cent poemes lipogramàtics sense fer-la servir en cap moment, sinó que va arribar a suprimir aquest fonema vibrant de la seva conversa diària durant disset anys. Gairebé dues dècades sense poder pronunciar el seu cognom!

És clar que, no se sap ben bé per què, la R sempre ha tingut detractors, entre els quals destaquen aquells joves revolucionaris parisencs coneguts com els incroyables que, durant l'època del Directori, trobaven de molt mal to fer vibrar la llengua per pronunciar-la. Si un d'aquests erròfobs deia mède, posem per cas, ningú no podia saber si es tractava de l'expressió excrementícia o bé si es referia a algun poblador de l'antiga Pèrsia.

Però el cas Burmann és encara més flagrant. Quan em posi a escriure el seu retrat no em podré estar d'imaginar-lo involucrat en algun malentès de noms, atribolat i rabiüt, repetint «Búman, Gottlob Búman» amb el rostre encès i les venes marcades al coll. Quin homemot tan excepcional! Imagino que un bon fotògraf en trauria molt partit visual, de la situació límit que penso atribuir-li en el meu retrat, però l'alemany erròfob fa dos segles que és mort i potser haurem d'il·lustrar el seu homemot amb una imatge que, de ben segur, enfurismaria el poeta: la R encerclada que el segle XX ha associat a les marques registrades.

Sempre que m'apassiono amb la història d'algun d'aquests homemots acabo pensant en el pare. ¿Que potser tenia dona, en Burmann? ¿I fills? ¿Devia resoldre els altres conflictes de la seva vida amb la mateixa determinació que en l'afer de la R?

La veu del Tomeu atura el meu somieig.

—Ja hi som germà —fa amb el quatre per quatre aturat.

—Rrrrrrrrrrr! —responc, mentre m'incorporo una mica per obrir la porta.

—¿Que has agafat fred?

—M'he endormiscat una mica.

Faig un petó a la mare i baixo del Cherokee. M'han deixat a la cantonada de casa.

—Ja et llegiré, aquest diumenge —em diu la mare, tan adorable com sempre.

(D'AblanatanalbA, 1999, p. 16-19)