—Veig que la gent el saluda bastant, per aquí la universitat. Deu estar d'acord que és popular...
—Sí, aquí a la universitat sóc una persona coneguda, i fins i tot estimada. I a un nivell més general, aquests darrers temps, doncs noto que la gent em coneix. Jo no dic que això sigui trist, però pots estar-te molts anys fent una feina, i fent-la bé, i que no et conegui ningú. De sobte, surts una mica a la televisió i llavors ja ets conegut.

—Són populars els cantants i els actors, però els lingüistes no tant...
—Sí, encara que aquest és un país amb tota una problemàtica relacionada amb la llengua que fa que la gent doni importància als lingüistes. La meva originalitat ha estat de treballar en lingüística d'una manera interdisciplinària. Sempre m'ha interessat lligar l'àmbit de les ciències i el de les lletres i he fet excursions continuades des del llenguatge cap a un domini més extens, que és el de la comunicació.

—Mirant el seu currículum, s'hi destaquen les matemàtiques, la lingüística, la tasca d'escriptor. De nen devia sentir una gran curiositat per tot, és així?
—És bastant així. Era un xiquet apassionat per les matemàtiques, pel raonament, per la resolució de problemes i després potser per l'observació de la naturalesa, i per la comunicació en el sentit de relacionar-me amb l'altra gent, amb l'entorn.
[...]

—No comparteix gaire, em penso, l'opinió negativa que té molta gent de la televisió.
—La televisió té molts elements positius, el que passa és que també entenc que hi hagi gent que vigili per la qualitat del que s'hi fa. De tota manera pel nivell de determinats productes no es pot jutjar tot el mitjà. Si haguéssim de jutjar per la qualitat del que s'escriu tota la literatura, doncs, escolta, li costarà molt, a la televisió, d'arribar a fer productes tan dolents com els que s'ha fet en llibres i diaris...

—Per tant entre un bon programa i un mal llibre, evidentment un bon programa?
—I tant. La televisió és una mica un boc expiatori: tots els mals són culpa de la televisió. De vegades es diu que si la violència de la televisió causa això o allò... Bé, en els contes populars n'hi ha molta, de violència. Sovint, als pares, els resulta més fàcil de delegar a la televisió les seves pròpies desatencions en relació amb els fills. És clar que, potser tampoc no són desatencions seves, pobres, sinó que la societat els ha condemnats a treballar moltíssimes hores, i els ha posats en una situació ben difícil.
[...]

—En lingüística, hi intervenen molts elements no quantificables, i vostè ve de les matemàtiques, on tot és quantificable. Com va ser aquest pas entre aquests dos mons tan diferents?
—No tan diferents, perquè, a mi, de les matemàtiques el que m'interessava més era el llenguatge propi de les matemàtiques. En el fons una gran part de la matemàtica no és sinó un llenguatge. És un llenguatge formal, molt adequat per a aplicar a molt àmbits de la realitat; l'àmbit de la realitat física, però també és possible d'aplicar-lo a l'àmbit de la llengua, on ens pot donar explicacions sobre coses tals com la capacitat de produir i d'entendre frases. Això no és una utopia, s'hi treballa des dels anys cinquanta i seixanta a tot el món. És un terreny apassionant.

(Albert Punsola: "Sebastià Serrano, les raons del sentiment", Tracte (Sabadell), núm. 65, juliol del 1996, p. 32-35)

* * *

—JOAQUIM M. PUYAL. A veure, ¿com ho estructurarem, això?

—SEBASTIÀ SERRANO. El primer record que conservo de la nostra trobada és quan tu cursaves la meva assignatura de semàntica i em vas dir que volies fer un treball en aquesta direcció, perquè estaves molt interessat en la comunicació. Et vaig comentar que aleshores es començava a veure des de la perspectiva de la comunicació tot el món de la genètica, i tu et vas apassionar per la genètica, com també ho estava jo en aquell moment i ho estic ara.

Actualment, un dels temes que m'interessa més és la generació d'ordre a partir del caos. Tu vas fer un treball que no puc recordar exactament, però que plantejava el tema de la comunicació genètica, de la transmissió d'informació via genètica, que amb tota seguretat és la primera transmissió d'informació. La nostra trobada va ser en una aula del primer pis del pati de la Facultat de Filosofia i Lletres, a l'edifici de la Plaça de la Universitat, el 1971. Jo, aleshores, explicava lingüística matemàtica i semàntica. Arran del teu treball ens vam conèixer més i vam començar a col·laborar.

Jo havia començat a fer classes de lingüística matemàtica. Possiblement la nostra Universitat de Barcelona era de les primeres d'Europa que feia aquesta assignatura. Més endavant vas col·laborar amb mi per fer aquestes classes, com a professor no-numerari. Jo impartia la teoria i tu la pràctica. De vegades ens trobàvem, i fèiem problemes plegats. Persones que ara són professors de la Facultat de Filologia et recorden perquè els havies fet classes de matemàtiques.

—JOAQUIM M. PUYAL. El que passava és que, tradicionalment, els estudis de llengua s'havien enfocat des d'altres perspectives, des d'altres tècniques d'anàlisi. La gent que estudiava filosofia i lletres feia servir poc la lògica. Metodològicament no hi incorporaven l'anàlisi matemàtica. Això que expliques té sentit perquè, abans de fer lingüística matemàtica, s'havien de donar algunes nocions de matemàtiques. Tu havies implantat una assignatura que era de matemàtiques per a lingüistes.

—SEBASTIÀ SERRANO. S'hi exlicava alguna cosa de lògica, de teoria de l'argumentació, de deducció natural i de teoria de la ciència.

—JOAQUIM M. PUYAL. Fèiem aquelles màquines de llenguatge... Jo havia estudiat filosofia i lletres perquè m'agradava la paraula, perquè m'agradava la literatura. Però des de primer de carrera ja treballava a Ràdio Barcelona, la qual cosa sorprenia molt la gent de la ràdio i bastant la gent de la facultat. A mi em semblava que hi havia una relació, això potser es veu amb més claredat avui dia a les Facultats de Ciències de la Informació. Aleshores encara no existien. Hi havia una Escola de Periodisme i prou. Quan vaig acabar el pre-universitari, ja volia treballar en tot això de la comunicació, de la ràdio i la televisió. Em vaig matricular a la Facultat de Filologia i a l'Escola Oficial de Radiodifusió i Televisió.

—SEBASTIÀ SERRANO. La «Facultat de la paraula» llavors era la nostra. Però era més la «Facultat de la paraula escrita» que no «de la paraula oral». I de la paraula escrita en el sentit que la llengua s'agafava més que res com a gramàtica: la morfologia i la sintaxi. Hi havia poc interès en la paraula en funcionament, la conducta verbal, les diferents estratègies subjacents a tota comunicació per aquesta autèntica negociació verbal i no-verbal que constitueix un intercanvi d'informació, una conversa.

És clar, la persona espavilada que començava, la persona amb un cert interès intel·lectual, havia de veure's seduïda per aquells primers intents de plantejar algunes coses des d'una perspectiva lògico-matemàtica. Un grupet de persones se sentiren seduïdes per això, entre les quals et recordo molt bé. Després, aquell plantejament s'ha anat aplicant més, però llavors era una innovació molt gran en els estudis.

—JOAQUIM M. PUYAL. Jo tinc un record personal de facultat avorrida, que a mi em motivava poc, potser perquè la gramàtica històrica no m'interessava especialment. Estudiàvem grec, llatí, història, art, filosofia, tot això barrejat fins a tercer curs, en què començaven les especialitzacions. L'especialització no era gaire especialitzada, perquè llengua i literatura anaven plegades. La llengua i la literatura catalanes encara eren una subbranca en aquella època.

—SEBASTIÀ SERRANO. Hi dominava una visió historicista. En realitat, eren uns plans d'estudis dels anys vint per a una facultat de finals dels anys seixanta, quan a Europa i al món tot això s'estava transformant. L'única cosa que podia suggerir una obertura cap al pensament modern eren aquelles noves metodologies o bé la vida estudiantil.

(Diàlegs a Barcelona. Joaquim M. Puyal / Sebastià Serrano. Conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Regidoria d'Edicions i Publicacions, 1991, p. 7-9)