"Primer, l'aspecte potser més cridaner. El llenguatge. En totes dues versions —catalana i castellana— la novel·la comença en castellà: 'Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. / Pues son perlas, mi comandante'. No cal que un autor justifiqui la llengua o els registres que utilitza, però Solsona s'hi va voler parar: 'Si parlo de l'exèrcit espanyol del 1970, un caporal és un cabo. Si parlo d'un caporal, estic parlant de l'exèrcit noruec, no pas de l'espanyo'. La novel·la, doncs, canvia constantment d'idioma —filigrana molt difícil—, com qualsevol de vostès pot fer-ho, els agradi o no. Amb més raó, per tant, el canvi d'idioma si es conversa amb militars de l'Espanya del 1970. I potser amb els d'ara també, tot i que pel mig hi hagi menys collons.

Pel que fa l'estructura, la novel·la ofereix un joc de perspectives en la seva primera part: primer, el punt de vista dels universitaris: després, el d'un capità acomplexat, i, finalment, el del Perles, un comandant que va fer la guerra. Es tracta d'un personatge basat, de retruc, en un sàdic militar conegut com el Perlas que Ramon Solsona va haver de patir, 'però del qual no em recordo ni de la cara que feia'.

La successió dels punts de vista fa que més d'un, més de dos i més de tres paràgrafs —gairebé escenes senceres— es repeteixin al llarg del text. Cap problema. Plenament justificat. La segona part canvia de to i massa fàcil seria dir que tot plegat és una síntesi entre Les hores detingues i D.G., que no ho és; per tant, no s'hi esforcin. És en aquesta segona part on Solsona mostra que la vida pot arribar a ser prou dura. Per a tothom. Fins i tot per a aquells que gaudeixen de l'existència més estàndard i/o plàcida, perquè els pares, des del moment en què ho són, pateixen pels fills, per dir alguna cosa. Parèntesi, un dels temes predilectes d'alguns grans narradors, sense anar més lluny, de John Irving, i tanco el parèntesi."

(Quim Aranda. "Ramon Solsona, No tornarem mai més", Avui, 26 de novembre de 1999)

* * *

"Cal aprofitar-ho per agrair a Ramon Solsona que amb No tornarem mai més ens obligui a recordar que un bon escriptor pot extreure alts rendiments literaris a partir de materials de rebuig. Solsona sap aprofitar el poder de seducció de l'anècdota presa en estat pur, sap transcendir aquest poder per dotar els seus personatges i les seves situacions de la càrrega ètica i moral que tota bona comèdia necessita contenir, sap contrapuntar la comèdia, i equilibrar-la amb simètrica perfecció, amb una delicada elegia, i sap lligar el conjunt a força de mantenir un pols narratiu i un domini estilístic (la pirueta bilingüe de No tornarem mai més li surt rodona) que només se m'acut qualificar d'envejables. Després de la baixada de tensió que detectàvem a DG, No tornarem mai més suposa un calorós retrobament amb el millor Solsona."

(Sebastià Alzamora. "Ramon Solsona, No tornarem mai més", Serra d'Or, núm. 483, març de 2000, p. 61)