Autors i Autores

Dolors Udina

Comentaris d'obra

Continuant amb aquest breu i accelerat repàs d'algunes professionals de la traducció catalanes, arribem als nostres dies i a un punt on desemboquen tres constants: la teoria, la didàctica i la pràctica de la traducció. Dolors Udina i Dolors Cinca són dues traductores que els reuneixen. No tan sols totes dues han treballat a la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i, per tant, a diferència d'altres professionals, han experimentat les joies i els desencisos d'ensenyar a traduir, sinó que també han traslladat nombroses obres, de complexitat diversa, i han escrit sobre aquesta experiència.

Professora de traducció a la UAB, Dolors Udina (1953) és una de les veus més prolífiques i versàtils de la traducció catalana avui. [...]

Amb més de cent títols publicats, Udina ha traslladat al català autores i autors tan coneguts com Aphra Behn, Isaiah Berlin, J. M. Coetzee, Winston Churchill, E. M. Forster, Nadine Gordimer, David Leavitt, Fatima Mernissi, Toni Morrison o J.R. R. Tolkien. El 1987 s'estrenava amb la traducció d'una novel·la prodigiosa del segle XX, L'ampla mar dels sargassos, l'èxit de la qual va treure d'un llarg oprobi la seva autora, nascuda a les Antilles franceses, Jean Rhys. Udina la introduïa per primera vegada a la cultura catalana, com també ha fet amb la poeta anglesa Elizabeth Barrett Browning, de qui recentment ha traslladat els admirables Sonets del portuguès (2006), un dels poemaris d'amor més famosos i penetrants del segle XIX.

(Pilar Godayol. «Dona i traducció: del plaer a l'ofici», XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya: La presència quotidiana de les traduccions. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, col. Quaderns Divulgatius, núm. 32, 2007, p. 49-50)

* * *

Udina (Barcelona, 1953), que ha invertido cuatro meses de trabajo y otros seis previos de lectura sobre la escritora, se enfrentó a Mrs. Dalloway, admite, "con pasos vacilantes, mucha inseguridad y un poco perdida". Sorprende en alguien con 29 años de oficio. «Es tanta la profundidad de cada palabra, de cada frase, que no sabes si la estás captando o no con tus opciones; no recuerdo haber experimentado nunca una sensación espiritual y física tan evidente de tener entre manos alta literatura; sin duda, es la traducción más difícil que he hecho hasta hoy», admite quien ha vertido a autores como el Nobel Coetzee, Carver, Tolkien o Gombrich.

Que ha sido ardua la labor lo ratifican las cuatro versiones que realizó de la traslación de la novela y que, por el camino, han abarcado opciones contradictorias, desde retocarle el extraño uso de los signos de puntuación hasta dejarlo prácticamente igual. «Empecé por no ponerlos, pero no encontré argumentos para cambiarlos, al final. En su obra anterior o posterior nunca puntuó así, o sea que había alguna razón para que lo hubiera hecho, que pasa porque busca en la literatura el mismo efecto que la vida, que el pensamiento, que no es lineal, sino que salta de una cosa a otra». Al final, Udina aceptó, como la autora, prescindir casi absolutamente de los puntos suspensivos y usar el guión en funciones de dos puntos, opciones éstas y otras que le sorprendió que no respeten en absoluto dos traducciones castellanas. Más generosa se muestra con la versión catalana de Jordana. «Me parece lo suficientemente buena, el problema es que convirtió pronombres personales ya un poco confusos en el original por nombres de personajes y también que está lleno de expresiones o pronombres como "llurs" y otras que certifican el paso del tiempo, que se ha dado una evolución de la lengua». En cualquier caso, en su opinión, Woolf, en catalán, no podría quejarse: Roser Cardús (en 1938) tradujo Flush (que 50 años después Jordi Fernando también acometió); de Maria Antònia Oliver son las versiones de Els anys (1973) y Orlando (1985), mientras que Al far (1984) y Una cambra propia (1985) llegaron gracias a Helena Valentí, «muy buenas», según Udina. Existe también la más experimental y última novela, Entre els actes, por Marta Pera (1989).

(Carles Geli. «Mrs. Dalloway vuelve a hablar en catalán», El País, 12 d'agost del 2013)