Autors i Autores

Francesc Vallverdú
1935-2014

2. Elena Yeste, Avui (2009): "El meu català viurà amb mi però la llengua perviurà"

"—Ja han passat 25 anys des de la primera llei de normalització lingüística a Catalunya. Vostè va tenir un important paper en l'elaboració de la proposta del PSUC. Quin balanç en fa?
—La llei del 1983 era una llei de despenalització del català. Perquè, tot i que l'Estatut del 1979 ja reconeixia el català com a llengua oficial, el cert és que ningú no n'havia pres nota. Per tant, va ser una llei pedagògica nascuda del consens. Calia tenir un lloc d'on agafar-se, encara que fos mínimament. Gràcies a aquesta llei, vam assolir grans avenços en el terreny de l'administració pròpia, l'ensenyament i els mitjans de comunicació.

Què opina de la campanya del PP contra la nova llei educativa (LEC) en l'aspecte lingüístic?
—És execrable i immoral. El PP sap perfectament que des del 1983 a les escoles de Catalunya el català és la llengua de l'ensenyament, que no es pot practicar la segregació lingüística i que al final de l'educació obligatòria tots els alumnes han d'acreditar el ple domini de les dues llengües oficials. Aquesta política educativa, ara recollida per la LEC, està avalada pel Tribunal Constitucional, i això també ho saben.

I a vostè què li sembla?
—De fet, la lamentable croada del PP i del nacionalisme espanyol contra l'Estatut i ara la LEC és profundament retrògrada, contrària a l'Estat de les autonomies plurilingüístic. Malgrat ser un engany molt barroer, atia perillosament els prejudicis anticatalans que hi ha a l'Espanya profunda.

En quina situació ens trobem quant a l'ús social del català?
—A Catalunya, prop del 50% dels parlants tenen el castellà com a llengua habitual. Dubto molt que la situació canviés si declaréssim el català com a llengua oficial única. En tot cas, hi hauria més conflictes. Alguns pensaran que sóc conformista, i no és això. Sóc realista. Us asseguro que no conec cap altre país del món on hi hagi un nombre tan important d'al·lòfons –de gent que no parla la llengua pròpia habitualment– i, en canvi, institucionalment, la llengua pròpia tingui tant de pes. Potser a Israel, però em sembla que ja hi predominen els parlants d'hebreu.

Quina valoració fa del programa d'immersió lingüística: ha donat els fruits que s'esperaven?
—La paraula immersió no m'ha acabat de convèncer mai. La nostra no és pròpiament una immersió. És una immersió mixta, que garanteix l'ús del català com a llengua vehicular a l'escola pública i concertada. Malgrat tot, la realitat sociolingüística pesa avui més que l'escola.

Alguns han arribat a l'extrem de comparar les polítiques de normalització del català amb la repressió franquista de la llengua.
—Cert! I és una aberració. Un despropòsit. Un enverinament diari que dóna a entendre que a Catalunya s'està perseguint el castellà. Amb tot, crec que no se'n surten. No han aconseguit crear entre nosaltres un seriós estat d'opinió contrari a la normalització del català. Val a dir que aquesta campanya ja fa temps que dura: recordeu l'Abc amb allò de "Igual que Franco pero al revés". Jo he conegut l'escola franquista. I allò sí que era l'arraconament total d'una llengua.

Digui'm: com va viure aquells anys de resistència cultural?
—A la Facultat de Dret, on vaig coincidir amb Jordi Solé Tura, Salvador Giner, J. A. González Casanova, em vaig trobar enmig d'una aventura literària gràcies al company penalista August Gil Matamala. Va ser ell qui em va animar a publicar uns poemes en una antologia poètica universitària. És així com vaig entrar en contacte amb els nuclis literaris del país i vaig conèixer Albert Manent, Joan Triadú, Josep Pedreira. Ja fora de la universitat, l'any 1959, en Solé Tura em va proposar d'ingressar al PSUC.

I organitzen el Primer Congrés de Cultura Catalana en clandestinitat el 1964.
—La iniciativa d'una important mobilització cultural havia nascut del PSUC, però aviat li donaren forma molts intel·lectuals antifranquistes i catalanistes, com Oriol Bohigas, J. M. Castellet, J. Carbonell, J. Molas, J. Fontana, J. Triadú, Joan Fuster i J. M. Llompart. Jo, com que era el més jove, vaig fer de secretari. Va ser tot un èxit. En ple franquisme, vam aconseguir reunir prop de 500 persones en un cap de setmana al Centre d'Influència Catòlica Femenina, que dirigia en Triadú a Barcelona. Gràcies a aquesta temptativa, en part frustrada, el rodatge del Congrés de Cultura Catalana de 1975-1977 fou més fàcil. En aquest segon congrés, vam elaborar uns documents sobre política, ordenació territorial, economia, llengua, que serien el punt de partida dels primers ajuntaments democràtics.

Quin futur pronostica al català?
—Hi ha una llei, de moment inexorable, que ens recorda que cada dia desapareixen noves llengües. Cal lluitar contra aquest atemptat a la varietat i la integritat del medi lingüístic i, a més, crec que la humanitat té capacitat i energia suficient per fer sostenible el multilingüisme. Per resumir el meu estat d'ànim, podria dir que el meu català morirà amb mi, però la llengua perviurà."

(Elena Yeste. "El meu català viurà amb mi però la llengua perviurà", Avui, 30 de maig del 2009, p. 27)