Autors i Autores

Francesc Vallverdú
1935-2014

Recull de l'obra assagística

"Des que Antoni de Capmany, a les acaballes del segle XVIII, qualificava el català d' 'idioma antiguo y provincial, muerto hoy para la república de las letras y desconocido del resto de Europa' o des que Antoni Puigblanch, a les primeries del XIX, recomanava als catalans que abandonessin el seu 'idioma provincial' amb arguments polítics jacobins ('Desengañémonos ya y entendamos, que será siempre extranjero en su patria y que por consiguiente quedará privado de una gran parte de la ilustración que proporciona la recíproca comunicación de las luces el que no posea como nativa la lengua nacional') (cf. Jardí, 1960, 275-276), s'han anat repetint veus contràries a l'ús del català. D'uns anys ençà, però, les veus que han sorgit, en lloc de recomanar l'abandonament del català, mostren la seva inquietud per la situació i el futur de la nostra llengua, i en pronostiquen la pròxima extinció. Si aquells il·lustres intel·lectuals catalans es van equivocar en els pronòstics i no foren escoltats en les admonicions, no em puc estar de pensar que —malgrat l'òbvia diferència de plantejaments i d'objectius existent entre aquells i els nostres coetanis vaticinadors de l'extinció— els pronòstics i les admonicions d'aquests són igualment fràgils.

[...] Hi ha, doncs, problemes reals en la situació sociolingüística catalana que qualsevol observador atent pot assenyalar. Ara: alguns analistes d'aquesta realitat —des dels signants del manifest d'Els Marges fins als seus seguidors actuals— mostren importants falles epistemològiques en els seus arguments, la qual cosa dificulta el progrés de l'anàlisi.

La primera falla és el fet de generalitzar abusivament els fenòmens detectats. Quan ells afirmen que la joventut utilitza més el castellà que el català, presenten com si fos general un fenomen particular: precisament ara que —almenys al Principat— una bona part del jovent té una actitud més militant respecte a l'ús del català, resulta poc consistent de fer aquesta mena de generalitzacions sense contrastar-les amb indicis de signe contrari. O quan denuncien la degradació del català del carrer, també generalitzen de tal manera certs fenòmens lingüístics, que els fa infravalorar la transcendència d'altres aspectes equilibradors.

Una altra falla en els arguments alarmistes és el fet de formular un diagnòstic aventurat a partir de la presentació d'uns quants símptomes, les causes dels quals no són analitzades en profunditat. Certament, la cautela requerida és tanta que, si s'apliqués estrictament en totes les anàlisis, potser impediria la formulació de qualsevol diagnòstic. De tota manera, ens podem preguntar: ¿en un cas tan delicat com aquest —en què al capdavall es discutia si una llengua 'viuria' o no— no era dels més justificats per adoptar una actitud de cautela? Si en medicina, quan es tracta d'un diagnòstic amb possibles conseqüències (polítiques, socials, etc.), se sol convocar una consulta de facultatius ¿per què no s'ha actuat de manera semblant en aquest supòsit? D'altra banda, no podem oblidar que els símptomes són sovint enganyosos: no em costaria gaire, per exemple, enumerar uns quants símptomes sobre l'ús del castellà a Catalunya (reculada en l'ús oficial, procés de cooficialització, reducció en l'ensenyament, catalanització dels grups d'edat més joves, etc) per arribar a diagnosticar-ne l'eventual eradicació o minorització d'aquí a vint o trenta anys... No, que el lector no m'interpreti malament: jo no pronostico això; i si no ho faig és perquè, com a sociolingüista, considero que la meva capacitat d'anàlisi no pot abastar en tota la seva complexitat una evolució d'aquesta envergadura.

En definitiva, els arguments alarmistes sobre l'ús del català coincideixen tots a reclamar un canvi radical d'estratègia en la política de normalització lingüística. No accepten o menysvaloren els resultats obtinguts dins aquest marc estratègic, que s'ha revelat positiu i eficaç en tants aspectes. En política lingüística, el consens assolit, principalment a Catalunya, és un atot de gran transcendència social, que seria suïcida de dilapidar. Repetim-ho: cal discutir, i en profunditat, tots els aspectes tàctics que es demostrin inútils o insuficients, cal reconsiderar i revisar moltes mesures de política lingüística tant al Principat com, sobretot, a les altres terres de llengua catalana, cal exigir una coherència més rigorosa entre els principis i la pràctica quotidiana, però seria un greu error polític que les insatisfaccions presents ens fessin perdre de vista l'encert essencial del procés de normalització lingüística i la seva estratègia. Així, doncs, siguem prudents a l'hora de considerar algunes de les propostes 'miraculoses' que a vegades es formulen, perquè no podem malbaratar els avenços tan dificultosament aconseguits. Al capdavall, la convivència lingüística és un bé social no tan accessori com algunes veus semblen deixar entendre, amb manifestes incomprensions respecte als castellanoparlants. En definitiva, com ens ha recordat una vegada més Badia i Margarit, cal assumir que 'si un dia el català desapareixia, això no serà pas perquè els no catalans no s'hi haguessin incorporat, sinó perquè els catalans l'haurien abandonat' (1990, 5).

Per cert, les paraules de Badia m'han fet venir a la memòria aquella sentència sobre el futur del francès recollida per Joan Fuster: 'si le français serait une langue morte, nous serions tous des assassins!' (1972, 151). Reflexionant sobre uns cartells 'alarmistes'. Fuster s'avançava —fa quasi vint anys!— a algun dels 'neguits' que darrerament han proliferat en els nostres papers: per què les llengües han deixat de ser 'maternes', què representa la 'degradació' de les llengües, com estem a punt de perdre una acumulació cultural de segles... fins a arribar a una conclusió universalment pessimista (1972, 185-188). És una llàstima que en aquest país, on la gent que té coses a dir més aviat escasseja, sigui massa sovint oblidada o arraconada. Si l'assaig de Fuster hagués estat prou conegut, ens hauríem estalviat algunes de les 'hipostatitzacions' que hem vist repetides fins a l'enuig!

I perquè ningú no em pugui acusar d'haver fugit d'estudi quant a la pregunta aparentment central del debat —és imminent o llunyana l'extinció del català?—, pregunta que sovint es formula amb una alegria més aviat irritant, diré que, en el pitjor dels casos, la llengua durarà tant com les seves veïnes —el castellà, el francès, l'italià—, car no veig diferències essencials entre els problemes d'aquella amb els d'aquestes en el respectiu procés d'evolució. I en el millor dels casos, el que pot succeir ho explico tot seguit en una faula marginal a aquest assaig, que es poden estalviar de llegir els qui aixequen barreres infranquejables entre el pensament científic i la poesia."

(Fragment de "Cloenda: resum amb faula", L'ús del català: un futur controvertit. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 115-119)

* * *

"La noció de bilingüisme té uns límits imprecisos, perquè dins aquesta etiqueta s'han inclòs situacions ben diverses. Si acceptem una definició general com ara «bilingüisme és la pràctica d'usar alternadament dues llengües» (Weinreich), cal ésser conscients al mateix temps de les realitats contradictòries que la definició abraça. Per a alguns autors només són bilingües els individus que parlen i entenen amb la mateixa facilitat dues llengües: alguns lingüistes anglosaxons prefereixen d'anomenar-los «ambilingües». D'altres creuen que només són bilingües els individus que a casa seva parlen alternadament dues llengües, pel fet de conviure amb familiars de llengua diferent (són anomenats també «bilingües naturals»). D'altres autors encara creuen que el coneixement de les dues llengües s'ha de mesurar per determinar quins individus són realment bilingües i quins són «unilingües amb coneixement d'una segona llengua». El problema es complica quan sota l'etiqueta de bilingüisme s'encobreixen situacions molt específiques en què una llengua o un parlar són usats per a funcions formals (administració, ensenyament, mitjans de comunicació, literatura, etcètera) i una altra llengua o un altre parlar són usats per a funcions no formals (generalment orals): aquesta situació es coneix generalment amb el nom de diglòssia. A tot això caldria afegir els problemes particulars que presenta la definició del «bilingüisme literari», com veurem en el seu moment.

Alguns autors han volgut distingir netament entre bilingüisme i diglòssia. Fishman considera que «el bilingüisme és essencialment una característica de la conducta lingüística individual, mentre que la diglòssia és una característica de l'organització lingüística en el pla sociocultural». Per això, el bilingüisme pertany al domini de la psicologia i la diglòssia al de la sociologia. Fins i tot acceptant l'operativitat de la definició genèrica de Weinreich, en algunes situacions és imprescindible de contraposar el simple «bilingüisme» amb el «bilingüisme diglòssic»: el fet que la majoria de catalans cultes es resisteixen a reconèixer-se bilingües (malgrat llur coneixença d'una segona llengua) té origen precisament en aquesta confusió: quan afirmen no ésser «bilingües» el que volen dir és que no són (o no ho volen ésser) «bilingües diglòssics».

No pretenc pas de portar la relativització del concepte de bilingüisme al punt de deixar-lo inservible. Vull posar en guàrdia, però, contra l'abús d'aquesta etiqueta quan s'aplica a diferents realitats no comparables. Des d'un punt de vista lingüístic o psicolingüístic pot ésser interessant de comparar casos de bilingüisme d'origen divers, sempre que aquesta diversitat sigui clarament percebuda: hi ha problemes d'interferència que es donen d'una manera molt semblant en un individu diglòssic i en un individu simplement bilingüe; però quan s'intenten generalitzar els eventuals beneficis de certes situacions de bilingüisme a les situacions de diglòssia s'incorre en una lamentable confusió, que serveix directament o indirectament els grups socials interessats a mantenir la situació de domini d'una llengua sobre l'altra."

(Fragment de "El bilingüisme. Dificultats per a la definició", L'escriptor català i el problema de la llengua. Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 33-35)

* * *

"Aquest apartat és, sobretot, una exemplificació. Després d'analitzar les posicions teòriques enfront de la llengua literària, era convenient d'intentar una aproximació a l'estat real de la llengua en literatura, d'esbossar el ventall de possibilitats que oferia el model literari.

Se'ns presenta, en primer lloc, el problema del factor estètic. Ja hem advertit les raons per què prescindim d'examinar la llengua de la poesia. D'altra banda, com que en analitzar una gamma d'escriptors cal una mínima unitat de gènere, si volem establir comparances, m'he inclinat per la narrativa: la tria no ha estat pas arbitrària, ja que per les raons que veurem, he trobat en aquest gènere una coincidència de circumstàncies que el feien preferible a qualsevol altre.

Els autors que he examinat són: J. V. Foix, Joan Oliver, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Joan Sales. Vull justificar la inclusió de Foix, l'únic difícilment analitzable com a narrador. Malgrat tot, crec que cal incloure'l en la nostra anàlisi per diverses raons: primerament, perquè per la seva preocupació lingüística ocupa un lloc excepcional dins la literatura contemporània i és útil de comparar les seves experiències amb la dels altres autors; segonament, perquè representa el model més elaborat de llengua literària; tercerament, perquè els textos examinats, si bé tenen poc a veure amb el relat —l'un és un dietari, molt treballat; l'altre són poemes en prosa—, no deixen d'ésser «proses narratives».

Quines són les circumstàncies que permeten d'examinar alhora aquests cinc autors? En primer lloc, notem una gran preocupació lingüística en tots cinc. Ningú no negarà aquesta preocupació en Foix, Oliver o Espriu; alguns la negaran potser en Rodoreda i molts en Sales: això és injust. Tant Sales com Rodoreda mesuren òbviament els arguments en pro o en contra d'una solució abans de decidir-se. Podem o no estar d'acord amb aquesta o aquella solució, però el cas és que la decisió no és gratuïta. No oblidem, d'altra banda, que Sales va treballar a les ordres de Pompeu Fabra, de qui rebé una sòlida formació gramatical.

Lligada amb aquesta circumstància, hi ha un altre factor que la confirma i que també els uneix: tots ells han complert ja cinquanta anys. Això vol dir que llurs coneixements lingüístics i literaris ja s'han «posat» en una maduresa difícilment superable. Llurs textos no són «provatures» sinó propostes madurades de llengua literària que aquests cinc autors fan als lectors catalans.

Una altra circumstància que afavoreix l'anàlisi comparativa és el fet que tots cinc pertanyen a una mateixa àrea dialectal. L'espai geogràfic, en què podem circumscriure els llocs de naixença i formació d'aquests escriptors, és molt limitat; pel nord, el Vallès; per l'est, el Maresme; pel sud, el Barcelonès; i per l'oest, la Conca de Barberà. En conjunt una zona reduïda dins l'àrea dialectal del català central.

Finalment, els textos triats pertanyen a un període relativament curt —1956-1966—, que és el més adient per a establir un balanç de la situació actual del català literari. Els textos són: per a J. V. Foix: Catalans de 1918 (1965) i, complementàriament, L'estrella d'En Ferris (1963); per a Joan Oliver: Biografia de Lot i altres proses (1963), especialment de la p. 109 endavant, on hi ha les proses més modernes (1940-1963); per a Salvador Espriu: Narracions (1965); per a Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant (1962) i La meva Cristina i altres contes (original enllestit el 1966); per a Joan Sales: Incerta glòria (1956).

Haig d'advertir que, en el cas de Mercè Rodoreda, he prescindit volgudament d'altres obres seves, com Vint-i-dos contes (1958) i El carrer de les Camèlies (1966), perquè el dos llibres escollits m'han semblat prou representatius de la seva personalitat literària. En els altres casos la tria ha estat fàcil perquè es tracta d'autors que de 1956 ençà només han publicat una obra narrativa. Quant a Oliver i Espriu hom pot objectar, segurament, que la majoria de llurs proses foren escrites abans de 1956: vull observar, però, que aquests autors revisen a fons llurs escrits en publicar-los i en reeditar-los, i en aquest sentit són textos «renovats»."

("El ventall de possibilitats", L'escriptor català i el problema de la llengua. Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 146-148)

* * *

"És relativament moderna la divisió entre elements interns i externs del llenguatge. Sobre aquesta base Saussure establia la divisió entre lingüística interna i lingüística externa, si bé, en la pràctica, només reconeixia caràcter estrictament lingüístic a la primera, que subdividia en sincrònica i diacrònica (aproximadament, lingüística descriptiva i lingüística històrica). En aquest sentit, doncs, la lingüística interna seria una altra etiqueta de la lingüística general. De tota manera, aquestes distincions de Saussure (pp. 36-43, 114-140) no són sempre clares.

La lingüística externa s'ocuparia de qüestions com aquestes: en primer lloc, els punts de contacte de la lingüística amb l'etnologia, és a dir, les relacions que hi ha entre la història d'una llengua i la d'una cultura; en segon lloc, les relacions entre la llengua i la història política; en tercer lloc, les relacions de la llengua amb les institucions socials; en quart lloc, l'extensió geogràfica de les llengües i el fraccionament social. Encara que l'enumeració de Saussure (pp. 4041) no sigui completa, sembla evident que apunta cap a temàtiques interdisciplinàries que més tard han estat tractades per l'etnolingüística, la sociolingüística, la geolingüística, etc.

Martinet segueix en línies generals el plantejament de Saussure. Reconeix que hi ha «repercussions a llarg termini dels canvis de l'estructura social en l'estructura de la llengua», però creu que «és molt difícil de marcar exactament la causalitat dels canvis lingüístics a partir de les reorganitzacions de l'estructura social i de les modificacions de les necessitats comunicatives que en resulten» (Martinet, p. 181). Precisament perquè considera molt difícil d'establir aquesta relació de causa a efecte, «certs trets de la llengua (...) hauran de ser necessàriament considerats com unes dades de fet, l'existència de les quals no podríem justificar sinó amb hipòtesis inverificables»; i per això els lingüistes s'han de limitar «a un període bastant restringit de l'evolució d'un idioma» i «a prendre nota en la mateixa llengua dels senyals d'influències exteriors i a remarcar les reaccions en cadena que hagin pogut determinar-hi, sense remuntar a les anelles pre-lingüístiques de la causalitat» (Martinet, ibídem).

No nego que siguin justificades les raons metodològiques de Saussure i de Martinet, però em preocupa una certa insistència, en aquesta mena de raonaments, a «exterioritzar» certs problemes netament lingüístics. ¿És fàcil de prescindir dels «elements externs» descartats per Saussure si sovint no són més que l'altra cara d'un «element intern»? ¿Són sempre «inverificables» les hipòtesis que estableixen relacions de causa a efecte? ¿On comencen realment les «anelles pre-lingüístiques»?

La paradoxa més esclatant està potser en certs aspectes dels postulats teòrics de Saussure. Segons ell, el llenguatge «té un aspecte social, i no es pot pas concebre l'un sense l'altre» (Saussure, p. 24), però la pràctica lingüística (és a dir, la parole) no té interès per a «la lingüística pròpiament dita, l'únic objecte de la qual és la langue» (Saussure, p. 39). Així, els problemes que plantegen els usos o els usuaris d'una llengua —d'òbvia significació social—, com que pertanyen a la parole, només hi són examinats de trascantó; al mateix temps, certs aspectes que afecten clarament la langue (per exemple, la normalització lingüística) tampoc no hi són aprofundits pel seu caràcter «extern».

Per fer un contrapunt doctrinal, examinarem ara algunes de les qüestions que afecten el llenguatge com a fet social tal com han estat tractades pels lingüistes marxistes. L'any 1950 hi va haver a la Unió Soviètica una famosa polèmica periodística, al llarg de la qual es van escriure trenta-dos articles sobre qüestions lingüístiques. La polèmica es va iniciar amb motiu de la commemoració del quinzè aniversari de la mort de Nikolai Iakòbov Marr, que durant molts anys fou el patriarca indiscutit de la lingüística soviètica. Tres punts importants de la seva teoria lingüística van ser discutits per un jove professor, Txikobava: a) segons Marr la llengua és una categoria suprastructural (és a dir, no integrant l'estructura o base socioeconòmica), per la qual cosa sempre té una naturalesa de classe; b) totes les llengües procedeixen d'una llengua primitiva única, per la qual cosa els «quatre elements essencials» originaris (sal, ber, yon, rosh) s'han de trobar en totes les llengües històriques i actuals (glotogonia monogènica); c) la diferència entre les llengües està en el grau divers del propi desenvolupament, ja que els canvis en la llengua i en el pensament corresponen als canvis en l'estructura socioeconòmica i en la tècnica de producció (Murra, pp. 9-19).

Stalin va intervenir en aquesta polèmica —que a mesura que avançava s'anava enverinant— refutant gairebé en bloc les tesis de Marr. En els aspectes que ens interessen, la rèplica de Stalin es pot resumir així: la llengua no és una suprastructura, però tampoc no pertany a la base (ocupa, doncs, una zona intermèdia); la llengua no és classista, sinó unitària (interclassista), perquè serveix per a tota la comunitat; hi ha, en canvi, dialectes socials, però no són «llengües de classe» (tanmateix sí que hi ha influències classistes dintre cada llengua) (Stalin, pp. 21, 71, 73, 79, 85).

En definitiva, segons Stalin, les hipòtesis de Marr són errònies perquè —per dir-ho en mots clàssics— «la langue est un système qui ne connait que son ordre propre» (Saussure, p. 43). Ara bé, aquesta reducció als «elements interns» del llenguatge no és l'únic enfocament marxista possible —i potser ni tan sols resulta marxista. Giacomo Devoto, reconeixent els excessos (i les elucubracions) de Marr, replica també a Stalin: «La llengua és una suprastructura, que neix exclusivament a través d'un procés natural de sedimentació a ritme molt lent, i que es desenvolupa sempre en relació —però sempre en retard— amb el desenvolupament de la base», per la qual cosa «la llengua no és pròpiament classista, però acusa unes conseqüències de les diferències entre classes socials» (Devoto, p. 7).

El lingüista francès Marcel Cohen s'ha preocupat també d'aquests problemes: «Per a l'estudi intern —diu—, la dualitat és aquesta: d'una banda, el llenguatge té les seves lleis pròpies d'estructura i d'evolució; d'altra banda, depèn dels altres fets socials» (Cohen, p. 36), perquè, al capdavall, «els destins externs de les llengües van lligats als esdeveniments que afecten la societat» (Cohen, p. 38). En un altre sentit, objeccions com les que hem vist en Martinet sobre les «hipòtesis inverificables» es poden rebatre amb aquest argument: en tota investigació científica «hi ha més deficiències que realitzacions», i no pas per això perd el seu caràcter científic: ¿per què no podem, doncs, assentar les bases d'una «lingüística sociològica» al costat de la «lingüística general»? (Cohen, p. 10).

Val a dir que aquesta preocupació no és exclusiva dels lingüistes que, com Cohen, s'han format sota la influència de l'anomenada «escola sociològica» (Antoine Meillet n'era el capdavanter). El mateix Roman Jakobson —que ningú no acusarà de sociologisme— s'ha referit repetidament a la necessitat de la «sociologia del llenguatge» i, segons Hymes, ha manifestat que aquestes preocupacions sociològiques «no poden ser eliminades de la lingüística» (RSL, p. 133).

UN ENFOCAMENT SOCIOLÒGIC DE LA LINGÜÍSTICA

Mentre a Europa estàvem en ple debat sobre la justificació d'un enfocament sociològic per a la lingüística, als Estats Units es gestava una nova disciplina: la sociolingüística. Segons paraules de William Bright no hi ha «variacions lliures» en el llenguatge: les variacions en l'estructura d'una llengua estan relacionades amb diferències socials sistemàtiques (Socioling., p. 11). Per a ell la sociolingüística s'ha de definir en les següents dimensions: a) la identitat social de l'emissor o parlant, amb les qüestions dels dialectes de classe, de sexe, etc; b) la identitat social del receptor o escolta, que dóna origen als vocabularis de respecte, al parlar «infantil» (baby talk), etc; c) d'altres elements que no siguin les identitats individuals examinades, com és el cas de l'ús d'un «estil» formal o informal (el problema més important aquí és el de la diglòssia); d) la recerca pot ser sincrònica o diacrònica; e) l'aspecte popular en l'ús d'una llengua: com fa servir un poble la seva llengua i què creu de la conducta lingüística pròpia o dels altres (folklinguistics); f) l'extensió de la diversitat i la classificació multidia-lectal, multilingüe i multisocietària; i g) aplicacions pràctiques: ús de les dades sociolingüístiques per establir un diagnòstic de l'estructura social; interrelacions entre canvis lingüístics i canvis socials; planificació lingüística.

Joshua A. Fishman es refereix a la «sociologia del llenguatge» definint-la com un intent d'estudiar els diferents tipus i graus de co-variació estructurada (patterned) que hi ha entre llengua i societat (RSL, p. 5). Per a ell és un «profitós camp d'investigació», perquè pot aportar recerques addicionals tant a la sociologia com a la lingüística, i estableix una distinció entre sociolingüística i sociologia del llenguatge. Fishman opina que aquesta disciplina contempla la societat com a realitat més àmplia que el llenguatge, i per tant considera el context dins el qual tota conducta lingüística, en definitiva, s'ha d'examinar; en canvi, la sociolingüística implica més aviat el contrari (RSL, p. 6).

A Anglaterra allò que els nord-americans estudien sota el nom de sociolingüística coincideix pràcticament amb la «lingüística institucional». Segons M.A.K. Halliday, Angus Mclntosh i Peter Strevens la lingüística institucional es defineix, enfront de la lingüística descriptiva, com «l'estudi del llenguatge en relació amb aquells qui l'usen»: «No hi ha cap línia clara —afegeixen— en la divisió entre lingüística institucional i lingüística descriptiva. La mateixa porció de l'activitat lingüística es pot examinar sota les dues capçaleres. Però hi ha una diferència d'enfocament» (Halliday et alii, p. 16).

EL PROBLEMA DE LES ETIQUETES

«Lingüística sociològica», «sociologia del llenguatge», «sociolingüística», «lingüística institucional»... La proliferació d'etiquetes ens dóna a entendre, tot seguit, que estem a les beceroles d'una activitat de recerca. Confesso que, per part meva, no trobo prou raons per preferir-ne una sobre les altres. És cert que el camp que ens interessa —comprès tant en els apartats de la «lingüística externa» de Saussure com en el de la sociolingüística tal com ha estat delimitada per Bright— es considera des de fa pocs anys al nostre país sota l'etiqueta de sociolingüística —sobretot gràcies als estudis d'Aracil i Ninyoles. Sense rebutjar, doncs, aquesta capçalera —que jo mateix he fet servir i continuaré fent-ho al llarg d'aquest treball— i a l'espera dels resultats de la investigació en curs, m'he estimat més en l'actual assaig d'adscriure'l a una etiqueta neutra, com la de «lingüística institucional», per una precaució elemental: el fet que els nord-americans hagin estat els primers a aïllar científicament els temes que són de competència de la sociolingüística, sota aquesta etiqueta, és un mèrit acadèmic que no podem regatejar-los, però té alguns perills. En síntesi, són els perills de fer ideologia del «rebuig de la ideologia». Observem com els nord-americans incorren en una fabulosa capacitat d'ignorància de tot allò que no siguin estudis acomplerts als Estats Units, llevat de casos excepcionals: així, entre els sociolingüistes l'obra de Marcel Cohen és sistemàticament oblidada. D'altra banda, lligar massa estretament les nostres pròpies investigacions a metodologies en ocasions insuficients o inadequades que, com ha denunciat molt bé C. Wright Mills (pp. 44-92), oscil·len des de les «grans teories» abstruses fins a l'«empirisme abstracte», abusant de tests i enquestes, que estableixen unes relacions d'interès molt limitat, pot resultar igualment improductiu."

(Fragment de la introducció a El fet lingüístic com a fet social. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 7-14)