Francesc Vallverdú
1935-2014
2. Qui ulls ha
PETITA CANÇÓ
Tot ens uneix,
res no ens separa:
la fe, l'amor
que el cos amara.
El cos és poc,
i ens aclapara.
Que immens deu ser
el no-cos d'ara!
Dos som un tot,
i dos encara:
miracle-amor,
oh dolça empara!
EL MEU AMOR ET PASSA
T'estimo més que estima l'ull la imatge,
perquè per tu veig el món tal com és:
al teu costat, quan esguardo un paisatge,
és horitzó, bosc, riera, aiguavés.
T'estimo més que estima l'ull la imatge.
Tot ha reprès el lloc que li pertoca,
i en tu s'ha fos la desproporció.
Són mesurats plany i joia, i la poca
seguretat es transforma en braó.
Tot ha reprès el lloc que li pertoca.
T'estimo tant que el meu amor et passa:
va més enllà, i més enllà, de tu,
i ben sovint, perquè et somio massa,
perdo el camí que m'hi porta segur.
T'estimo tant que el meu amor et passa.
1955-1960
LA MEVA BALANÇA
Jo visc en dos moments d'una sola balança:
en l'un, seguretat; en l'altre, malfiança.
Em sé per bon camí quan els meus versos punyen,
i no sé per on vaig si hi ha ulls que s'allunyen.
—"allò que tots tenim i no sabem com dir".
"El que necessitem." — Si de cert fos així!
Si els meus versos oberts valguessin la tustada
que avisa els nostres cors, l'amical mà allargada,
seria un crim callar, seria un engany més
al manyoc dels enganys perquè mai no es desfés.
Però si em sento lluny del món dels lectors
que em deixen amb enuig, talment com si no hi fos,
o em despullen ben nu, i riuen dels meus versos,
perquè són tant dolents en llurs dos o tres terços,
ja no sé en què pensar que no sigui la lluita,
simplement el combat que en els carrers tranuita...
Car és trist, tanmateix, tenir la impressió
d'haver malbaratat el nostre temps millor:
voldria, per això, que la meva paraula
aleshores guanyés unes ales de faula,
i arribés a tothom, fos bella o estrafeta,
perquè em pagués almenys el dolor d'on l'he treta.
1961
NOTÍCIES DE L'ESTRANGER
"... saber que os busco en medio de la noche,
la noche, este silencio,
en medio de la noche y la esperanza."
Nicolás Guillén
Trujillo és mort. Senyor, n'hi ha per creure en Vós
quan us mostreu tan just i tan miraculós!
No és bo de festejar la mort, i horrible és l'odi,
mes, ¿cal ser indiferents al goig que ell ja no ens rodi
pels somnis, incessant, com a cruel voltor
que esperés el final si ens vencia la por?
Puc respectar la mort de l'enemic que juga
joc net: després de tot, si et fa plorar, t'eixuga.
Però avui sóc feliç per la sang que ha brollat
—avui només!—, perquè la Mort ha ben triat.
Que era el Benefactor boig o sa? No m'importa
altra cosa que el mal que el seu record ens porta,
i ni així no es mourà la balança dels planys
que filldeputament va carregar en trenta anys...
Aquest mar de dolor on neden les Antilles,
l'Amèrica del Sud devorada per guilles,
quan trobaran la pau que ara els nega Wall-Street?
Quan, digueu, serà el jorn el que avui és sols nit?
El dilema és posat. La nit americana
veu milions d'esguards fitant l'hora cubana.
1961
CONFIDENCIAL
"Passa la vida amb la dona que tu
estimes, tots els dies de la vida de la teva
vanitat que Déu t'ha donat sota el sol,
tots els dies de la teva vanitat, perquè
és la teva part en la vida i en el treball
en què tu maldes sota el sol."
Eclesiastès 9:9
No. No vull ser poeta.
Ho dic de tot cor:
avui
no vull ser poeta.
Vull parlar clar.
Vull dir llum perquè la llum s'encengui.
Vull dir vida perquè les paraules visquin.
Vull fer versos dolents
i dir (com Celaya) als crítics
"que estiman, con razón sin duda,
mis versos muy malos":
—No vull ser poeta.
No vull discutir el color del conyac,
ni el reflex de la copa de conyac,
ni el vigor de la taula de la copa de conyac,
ni l'encant de la sala de la taula de la copa de conyac.
No vull discutir l'enginy del cigarret,
ni el concert de somriures,
ni els esguards enfosquits.
No vull ser poeta.
Vull anar a dormir a l'hora,
i vull llevar-me d'hora.
Fer els meus petits treballs que a ningú no interessen
per atènyer un plat i un llibre.
Estimar sense brogit la meva amor.
Parlar amb els companys si em vaga
—parlar clarament.
Ser conseqüent amb la nostra breu història
i conseqüentment no pot ser poeta
Ser peota o poate,
ser qualsevulga cosa que no sigui poeta,
si ser poeta vol dir paraules només
o el mirall esmicolat de l'egoisme
o el rebuig alambinat d'una nosa.
Si és així,
no vull ser poeta.
1959-1962
Tot ens uneix,
res no ens separa:
la fe, l'amor
que el cos amara.
El cos és poc,
i ens aclapara.
Que immens deu ser
el no-cos d'ara!
Dos som un tot,
i dos encara:
miracle-amor,
oh dolça empara!
* * *
EL MEU AMOR ET PASSA
T'estimo més que estima l'ull la imatge,
perquè per tu veig el món tal com és:
al teu costat, quan esguardo un paisatge,
és horitzó, bosc, riera, aiguavés.
T'estimo més que estima l'ull la imatge.
Tot ha reprès el lloc que li pertoca,
i en tu s'ha fos la desproporció.
Són mesurats plany i joia, i la poca
seguretat es transforma en braó.
Tot ha reprès el lloc que li pertoca.
T'estimo tant que el meu amor et passa:
va més enllà, i més enllà, de tu,
i ben sovint, perquè et somio massa,
perdo el camí que m'hi porta segur.
T'estimo tant que el meu amor et passa.
1955-1960
* * *
LA MEVA BALANÇA
Jo visc en dos moments d'una sola balança:
en l'un, seguretat; en l'altre, malfiança.
Em sé per bon camí quan els meus versos punyen,
i no sé per on vaig si hi ha ulls que s'allunyen.
—"allò que tots tenim i no sabem com dir".
"El que necessitem." — Si de cert fos així!
Si els meus versos oberts valguessin la tustada
que avisa els nostres cors, l'amical mà allargada,
seria un crim callar, seria un engany més
al manyoc dels enganys perquè mai no es desfés.
Però si em sento lluny del món dels lectors
que em deixen amb enuig, talment com si no hi fos,
o em despullen ben nu, i riuen dels meus versos,
perquè són tant dolents en llurs dos o tres terços,
ja no sé en què pensar que no sigui la lluita,
simplement el combat que en els carrers tranuita...
Car és trist, tanmateix, tenir la impressió
d'haver malbaratat el nostre temps millor:
voldria, per això, que la meva paraula
aleshores guanyés unes ales de faula,
i arribés a tothom, fos bella o estrafeta,
perquè em pagués almenys el dolor d'on l'he treta.
1961
* * *
NOTÍCIES DE L'ESTRANGER
"... saber que os busco en medio de la noche,
la noche, este silencio,
en medio de la noche y la esperanza."
Nicolás Guillén
Trujillo és mort. Senyor, n'hi ha per creure en Vós
quan us mostreu tan just i tan miraculós!
No és bo de festejar la mort, i horrible és l'odi,
mes, ¿cal ser indiferents al goig que ell ja no ens rodi
pels somnis, incessant, com a cruel voltor
que esperés el final si ens vencia la por?
Puc respectar la mort de l'enemic que juga
joc net: després de tot, si et fa plorar, t'eixuga.
Però avui sóc feliç per la sang que ha brollat
—avui només!—, perquè la Mort ha ben triat.
Que era el Benefactor boig o sa? No m'importa
altra cosa que el mal que el seu record ens porta,
i ni així no es mourà la balança dels planys
que filldeputament va carregar en trenta anys...
Aquest mar de dolor on neden les Antilles,
l'Amèrica del Sud devorada per guilles,
quan trobaran la pau que ara els nega Wall-Street?
Quan, digueu, serà el jorn el que avui és sols nit?
El dilema és posat. La nit americana
veu milions d'esguards fitant l'hora cubana.
1961
* * *
CONFIDENCIAL
"Passa la vida amb la dona que tu
estimes, tots els dies de la vida de la teva
vanitat que Déu t'ha donat sota el sol,
tots els dies de la teva vanitat, perquè
és la teva part en la vida i en el treball
en què tu maldes sota el sol."
Eclesiastès 9:9
No. No vull ser poeta.
Ho dic de tot cor:
avui
no vull ser poeta.
Vull parlar clar.
Vull dir llum perquè la llum s'encengui.
Vull dir vida perquè les paraules visquin.
Vull fer versos dolents
i dir (com Celaya) als crítics
"que estiman, con razón sin duda,
mis versos muy malos":
—No vull ser poeta.
No vull discutir el color del conyac,
ni el reflex de la copa de conyac,
ni el vigor de la taula de la copa de conyac,
ni l'encant de la sala de la taula de la copa de conyac.
No vull discutir l'enginy del cigarret,
ni el concert de somriures,
ni els esguards enfosquits.
No vull ser poeta.
Vull anar a dormir a l'hora,
i vull llevar-me d'hora.
Fer els meus petits treballs que a ningú no interessen
per atènyer un plat i un llibre.
Estimar sense brogit la meva amor.
Parlar amb els companys si em vaga
—parlar clarament.
Ser conseqüent amb la nostra breu història
i conseqüentment no pot ser poeta
Ser peota o poate,
ser qualsevulga cosa que no sigui poeta,
si ser poeta vol dir paraules només
o el mirall esmicolat de l'egoisme
o el rebuig alambinat d'una nosa.
Si és així,
no vull ser poeta.
1959-1962