Biografia
Maria Verger i Ventayol neix a Alcúdia, Mallorca, el 27 de setembre de 1892, en una família de pagesos, tot i que l'avi patern, Joan Verger, és mestre, i dos oncles es dediquen en el temps lliure a les lletres i a la recerca folklòrica. Passa la infantesa a la casa pairal, un espai mitificat, ple de natura i a prop del mar, d'on conserva els primers records, com evoca al poema "Elogi a ma casa pairal" –que clou amb els versos "Evoques ma infantesa d'alegria / i aquell amor dels pares, immortal". L'escriptura li interessa des de petita, de fet, guanya un premi als dotze anys.
Als vint anys es trasllada a Ciutadella, perquè el seu pare comença a treballar com a faroner del cap de Punta Nati. Viu sis anys a Menorca, on assisteix a classes de pintura amb Josep Moll i Vidal, pare de Francesc de Borja Moll. Aprèn a observar el paisatge, sobretot el marí, que conforma una atmosfera habitual en la seva poesia. És en aquesta època que es decideix a fer estudis universitaris. Per això, als vint-i-sis anys, es trasllada a Barcelona per ingressar a l'Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat, on té professors com Carles Riba, Eugeni d'Ors o Ramon d'Alòs-Moner, i participa en la revista de l'entitat. El 1921, obté el títol de bibliotecària, el mateix any que mor el seu pare i la seva família es trasllada al barri del Terreno de Palma, tot i que ella continua a Barcelona, hostatjant-se en un convent de monges del carrer Montcada.
El 1923, esdevé conservadora del Museu-Biblioteca Joan Soler i Palet (que s'inaugura el 8 de juliol de 1928) i bibliotecària i arxivera de l'Ajuntament de Terrassa, portant-ne els museus i les biblioteques. De fet, és la primera dona de l'Estat que coordina una biblioteca municipal. El 1935, guanya el concurs d'Arxius de la Mancomunitat de Catalunya, amb l'obra Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del Ayuntamiento de Tarrasa. S'insereix en els cercles literaris i manté correspondència amb Maria Antònia Salvà entre 1921 i 1934, una autora que li fa de referent i li prologarà el primer poemari. Està en contacte amb l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona i participa, per exemple, en Els Amics de les Arts de Terrassa.
Verger fa una poesia que versa sobre la natura, però es distancia de la línia tradicional de l'Escola Mallorquina perquè també expressa sentiments amorosos i, fins i tot, un compromís ecològic i cultural, com mostra el poema "De la devastació de Miramar", on alça la veu contra la tala d'oliveres que fan els propietaris de la finca que va pertànyer a l'arxiduc Lluís Salvador. En els seus poemes, de fet, s'hi deixen veure episodis autobiogràfics. Publica tres poemaris en català: Clarors matinals (1924), Tendal d'estrelles (1930) i L'estela d'or... (1934).
Obté reconeixement en els Jocs Florals de Manresa (1922), Sants (1933 i 1934), Horta (1934), Terrassa (1934 i 1935) i Perpinyà (1935). La musicalització de la seva obra en revela la bona recepció: com a mostra, el poema "Primaveral" és musicat per Joan Alisern i interpretat per l’Orfeó Barcelonès al Teatre de Barcelona el 1932 i el poema "L'estela d'or..." és musicat per Ramon Serrat i estrenat als Amics de les Arts de Terrassa el 1940.
També dona a conèixer la novel·la sentimental breu L'esflorament d'una il·lusió, publicada entre el 26 de juliol i l'11 d'octubre de 1930 al setmanari Sóller. L'obra explica el desencís amorós de la jove Maria Teresa.
Escriu articles, proses i poemes per a publicacions periòdiques com El Dia (Palma), El Dia (Terrassa), l'Almanac de les Lletres, La Revista, El Día Gráfico, Crónica Social, Llum Novella, Diari de Sabadell, Sóller, La Veu de Catalunya, El Matí o La Nostra Terra. A més, crea i dirigeix la revista Gema. Revista femenina hispano-americana (1929) i dirigeix la secció femenina de la revista Mundo Católico des que es funda el 1934. El 1942, participa en la creació i la direcció de la revista hispanoamericana Plus Ultra. I el mateix any, crea i dirigeix una secció sobre aspectes literaris i culturals d'Amèrica Llatina al setmanari El Nacional.
La seva salut, que empitjora a partir del 1934, així com la Guerra Civil, sotraguegen la seva dedicació laboral i literària. Es jubila el 1943, tot i que segueix publicant a revistes. Al cap d'uns anys, es muda a Barcelona i després de viatjar entre el 1962 i el 1965 a l'Amèrica Llatina, sobretot al Brasil i a l'Argentina, es trasllada a Madrid. Els seus poemaris en aquesta etapa són en castellà: Rutas maravillosas. Poemas de mi viaje a América del Sur (1966) i Por la senda de las rosas. Poema en XXVII cantos (1970).
Mor a Madrid possiblement el 1983. En honor seu, a Terrassa s'ha concedit bianualment la Beca de Recerca Maria Verger entre el 2008 i el 2014.