Gerard Vergés i Príncep. Farmacèutic, poeta, assagista, traductor, articulista i professor. Neix a Tortosa el març de 1931 al Palau Capmany, carrer de la Rosa, 3, poc abans de la proclamació de la Segona República. Fill i net d'apotecaris (aquesta paraula provinent de la veu grega aphoteka —el que guarda els medicaments— li agradava moltíssim), la farmàcia familiar, fundada l'any 1894, s'ubicava als baixos de l'edifici. Molt a prop hi havia la indústria farmacèutica GEVE, creada el 1903 pel seu avi, Gerard Vergés i Delsors i pel Dr. Oliveres. Gerard Vergés va créixer envoltat de fórmules magistrals, tubs d'assaig, plaques de petri i matrassos de destil·lació. Però també dels llibres de l'amplíssima biblioteca de casa.

L'any 1936, quan comença la guerra ("la guerra civil més incivil"), amb els seus pares, Rosa i Gerard, i el seu germà, Joan Antoni, es refugien en una modestíssima i minúscula caseta a Montaspre ("el toponímic és prou explícit... Reducte per a guineus i esparvers"), prop de Bítem. Per primera vegada, Gerard Vergés veurà el rostre del dolor.

Finalitzat el conflicte, la família torna a una ciutat repetidament bombardejada, devastada i en ruïnes (Tortosa va ser front de batalla i l'Ebre una frontera). Comença l'escola, i a l'edat de 12 anys, estudia com a intern als Jesuïtes de Sarrià, a Barcelona, on cursarà tot el batxillerat. Li interessaven el llatí, la química i la literatura.

Als Jesuïtes, el Padre Zurbitu li aconsella llegir Antonio Machado i Las 100 mejores poesías de la lengua castellana, selecció de Marcelino Menéndez y Pelayo. Aquestes lectures li van obrir les portes a la poesia de qualitat. Llegeix molt i escriu. El 1948 guanya els seus primers Jocs Florals, i a l'edat de 20 anys publica un poemari i un relat curt, en castellà, que més tard preferirà oblidar.

Estudia farmàcia a la Universitat de Barcelona, i es llicencia l'any 1955. Ja a Tortosa —mentre treballa a la indústria farmacèutica familiar, els laboratoris GEVE—, sota la direcció del seu estimat professor Arsenio Fraile, catedràtic de fisiologia, obté, el 1962, el títol de Doctor en Farmàcia amb una innovadora tesi sobre l'acció farmacològica de la carbutamida.

L'any 1957 es casa amb María Imelda Alonso, filla de notari. És un matrimoni llarg i feliç. Tenen set fills (dos d'ells també farmacèutics) i disset nets. Col·lecciona denaris romans i atresora llibres. Estima molt la vida, la seva llengua i, a imitació del seu mentor Pere Quart, professa, per damunt de totes les coses, "l'amor apassionat i desolat de la bellesa".

El 1966 inaugura un laboratori d'anàlisis clíniques, actiu fins a la seva jubilació, el 1997. Simultàniament, l'any 1976, funda amb el Dr. Lluís Ferré, una empresa de reactius per a bioquímica i immunologia: QCA (Química Clínica Aplicada, S.A.), avui en ple funcionament.

Ha estat professor a la Universitat a Distància (UNED) de Tortosa (1974-1980) i conseller assessor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) des de la seva creació fins a l'any 1999. Ha publicat assaigs d'investigació en revistes professionals i ha pronunciat conferències científiques.

Des de l'any 2001 és Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. Per la seva trajectòria professional, l'any 2003, la Generalitat de Catalunya li atorga la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari; i el 2007, el Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona, li lliura el seu màxim guardó, la insígnia d'Or.

Fins aquí la seva trajectòria professional, però Gerard Vergés, encara que molt dedicat a la seva feina, entremesclava ciència i cultura amb naturalitat. Així, funda amb el seu amic Jesús Massip la revista literària GEMINIS (1952-1961), una plataforma de difusió cultural dels ideals estètics i intel·lectuals de tota una generació.

Gerard Vergés, als cinquanta anys, apareix amb força en l'àmbit de la poesia catalana contemporània amb el seu primer llibre, L'ombra rogenca de la lloba, Premi Carles Riba 1981. Tenia cinquanta anys. Però aquesta no és l'obra d'un poeta de vocació tardana. El poemari se sustenta en un ampli bagatge literari i un indubtable domini tècnic que només s'aconsegueix amb l'exercici continuat d'ordir versos. Vergés ja té una llarga trajectòria de poeta ocult i una sorprenent saviesa literària, reflex de la seva sòlida formació humanística. De la gent de ploma li plauen i conforten, sobre tots, Shakespeare, Ovidi i Ausiàs March. Dels moderns, Vicent Andrés Estellés i Eliot i Kavafis.

Després vindrà la biografia El pintor tortosí Antoni Casanova (1983), una descoberta elegant i serena d'un pintor del realisme postromàntic d'èxit esclatant a París, que la crítica artística contemporània ha oblidat. El seu gust i el coneixement de la pintura també és una constant a la seva obra.

Dos anys més tard publica Tretze biografies imperfectes, Premi Josep Pla del 1985, una digressió amena i erudita sobre la bellesa, l'art i la memòria. Abunden les referències a Shakespeare i a Tortosa. Publica el segon poemari, Long play per a una ànima trista (1986). Quaranta poemes en hendecasíl·labs blancs, que probablement defineixen millor que cap altra obra l'univers líric del poeta: la infantesa, l'amor, la pàtria profunda i el temps passat i futur. L'Ajuntament de Tortosa li atorga la Medalla de Plata de la Ciutat (1986).

El tercer poemari que publica, Lliri entre cards (1988), títol que pren del seu admiradíssim Ausiàs March, està format per quaranta esplèndids sonets, estructurats en dues parts simètriques i amb vocació satírica i lírica. L'any 1990 guanya el premi d'assaig Josep Vallverdú amb Eros i Art, on expressa la seva absoluta passió per la bellesa del món, reflexionant i deambulant sobre l'erotisme de les obres mestres de la literatura i la pintura.

A Tots els sonets de Shakespeare (1993), Gerard Vergés sap combinar amb inusual perícia l'elegància del metre i les rimes del sonet anglès, i la riquesa del català emprat, sense trair mai el sentit del text original. Per la traducció dels 154 sonets rep el Premi Crítica Serra d'Or de traducció poètica (1994). El 1997 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Trigarà catorze anys a publicar el seu quart poemari, La insostenible lleugeresa del vers (2002), tretze poemes de vers lliure, on l'elegia, la memòria, les referències cultes i la ironia conciliada amb l'humor són la matèria que forja els seus versos.  La raíz de la mandrágora (edició bilingüe de l'any 2005), recull la seva obra poètica traduïda al castellà amb saviesa, devoció i gràcia poètica per Ramón García Mateos. L'any 2009 l'Ajuntament de Tortosa li atorga la Medalla d'Or de la Ciutat.

Des del 1985 fins al 2005 col·labora al diari Avui amb una freqüència d'un article mensual. Cada article comença per una lletra de l'alfabet, ordenats de la A a la Z; una vegada acabat l'alfabet, comença de nou. Alfabet per a adults (2010), és un recull d'aquests escrits d'actualitat i precisió històrica i literària, resultat d’una curiositat sense límits, amena i de gran qualitat literària.

Una setmana abans de morir, veurà la llum El jardí de les delícies (2014), una enlluernadora epifania. L'homònim tríptic d'El Bosco és el motiu germinal dels poemes que glossen la pintura, entrellaçant reflexió i èxtasi, sensualitat i meditació, culturalisme i sensibilitat, passat i present. El jardí de les delícies es publica acompanyat de les traduccions al castellà i l'anglès a cura de Ramón García Mateos i Sam Abrams respectivament. Mor el 23 d'abril de 2014. A finals de 2015 apareix publicada la poesia completa de Gerard Vergés, aplegada en un volum a cura de D. Sam Abrams, editat per Proa.