Autors i Autores

Antoni Vidal Ferrando

Català

Com Anna Akhmàtova
diré adéu per sempre a la mar.
Soberga, ja no em parla a cau d’orella.
La mar no em parla, i avui
el mestral em ve a tocar a les portes.
Mentre arrasa pedregars i jardins
m’amenaça amb veu imperativa.
Jo no trob els apunts ni els guants.
Fa fred i surt dels ulls dels ocells.

(D'Aigües desprotegides, 2018)
 

* * *
 

Epitafi

Amb els meus versos nòmades vaig recórrer les illes
del desig, els immensos territoris de l’ésser.
Mentre diluviava damunt les avingudes,
amb rosers i estàtues, vaig davallar a l’infern
literal de metròpolis emmetzinades d’urc
i de frivolitat. Un arlequí, mercuri,
els peixos voladors em feien d’amulet.
No sé per quin desfici, ara he anat més enfora,
lluny de la xerrameca altiva i putrefacta
dels bruixots de la tribu. No me n’he duit ni tinta.
Els somnis, tants de sols violetes, la veu
transparent de la mare són fustes d’un naufragi.

(De Gebre als vidres, 2012)
 

* * *
 

Bellesa

Les cartes que t'escriuen els amics; el blanc d'ou
de la lluna, acampat tantes estones rera
la cortineta amb àngels de la biblioteca;
els balustres on vénen a aparellar-se, en ebris
encontres, els coloms; les figures de moro
ardents, des d'on udolen els tons laics i escarlates
de la llum del crepuscle: la bellesa transcorre
amb tu cap a les calmes de l'ésser, cap al sol
casual que han de veure passar les ploracossos,
com un roig camafeu, sobre el teu epitafi.

(De Bandera blanca, 1994)
 

* * *
 

Àvia Magdalena

Un altre hivern no t'ha vençut l'absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l'hora de besar-se, aquella mà
que encén l'espelma del rebost i malda
per treure'n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l'alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.

(De Bandera Blanca,1994)
 

* * *
 

Neix l'escriptura

Molts de camins eren cursos d’aigua. L'home escrutava els
equinoccis, escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava
la memòria dels morts. Tot era rar i bell: la violència dels abismes,
les ombres escarlates, la flaire de morduix del pleniluni, el
bleixar de dos cossos, que ocultava la selva. Tot era rar i bell. Del
seu poder anímic sobre el sílex, sobre els secrets de les pedres
calcàries, l'home en va fer les eines, cavernes, les adipositats i els
ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir dues mans.
Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va establir
calendaris. L'home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va
sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent,
la claror súbita, malva-rosa d'un àngel, traçà el primer gargot.

(D'El batec de les pedres, 1996)
 

* * *
 

Gor'kij pensa en Rússia des de Sorrento

El sol s'abreuja i m'omple els ulls de sorra.
Són falsos aquests cels on predominen
oronelles esbojarrades, fúcsies,
i els guspirejos de l'illa de Capri.
Els meus són, tanmateix, a moltes verstes.
He anat darrere un somni per romandre
a mercè del menyspreu i de l'exili;
dels desvaris d'un poble en què tirans,
clergues, senyors van ser primer mugics.
Prest a les isbes encendran els vells
llums de color vermell. Mai no he enyorat
cap dona com la seva silueta
i el deix ubèrrim de la llengua russa.

(D'El batec de les pedres, 1996)
 

* * *
 

Des del santuari de Consolació

Entr a la clastra buida. Jocs de faroles, ecos que anuncien la
posta. Ara tot esdevé molt menys cutani. Cerc amb els ulls
l'incendi, l'argot de la planura. Formacions dunars i els
poderosos territoris d'un núvol són la terra i el cel d'indrets on
hem estat feliços. Pens la teva cintura d'herba sana, la llunyania,
on regna un arxipèlag. Ens farem vells i pàmfils i maldestres, amor meu.

(D'El batec de les pedres, 1996)
 

* * *
 

Estornells

La tarda s'enamora d'aquell lloc. Parl d'un pati
amb gàbies d'ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m'enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l'abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l'infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d'aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d'ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al·legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.

(De Cap de cantó, 2004)
 

* * *
 

Solstici

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa

(De Cap de cantó, 2004)
 

* * *
 

L'hivern i la bellesa

Després d'agenollar-me devotament com feia
Fra Angelico, abans de pintar el cel serè
de l'antiga Florència, no he trobat la bellesa.
Ni l'he trobada en l'ordre noble dels temples grecs
o en les extenses platges de la literatura.
Per sempre inassolible, ha esdevingut distància
a qualque tornaveu; i tenen fred els pètals
rosats dels ametlers quan escric el seu nom.

(De Cap de cantó, 2004)