[…] El cas és que Antònia Vicens ha estat una autèntica outsider en aquests i tants altres aspectes, i, en el que podríem considerar l'etapa de plena maduresa de la seva carrera novel·lística, es va sentir cridada, literalment envaïda, per la poesia: "la vida em començava a caure a trossos i els versos eren el recipient més adequat i flexible per agafar-los", afirma en una de les entrevistes que hem tengut el plaer de fer-li durant aquest estiu passat, i que apareixerà l'any que ve en el volum Antònia Vicens: massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Ed.).

Vicens és una col·leccionista i amant de les paraules, que sempre ha considerat un espai de llibertat, i trobava llavors en la poesia una llibertat encara més grenyal i furtiva, amb què ha seguit lluitant fins als nostres dies. Amb la seva obra poètica, breu però sens dubte contundent i personalíssima, l'autora ha bastit fins ara un tríptic molt difícil de comparar amb cap altra obra de la literatura catalana i potser universal: el que conformen Lovely (Moll, 2009), Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) i Fred als ulls (Cafè Central, 2015).

(Sebastià Portell. "Massa deutes amb les flors: llegir Antònia Vicens avui", Núvol. El digital de cultura, 16 d'octubre de 2015)

* * *

En els contes d'Antònia Vicens el crit fa un estrany aliatge amb la mudesa. El crit que comença en el caire on s’extingeix la paraula; la mudesa d'uns personatges incapaços de parlar perquè, en el seu existir trossejat, desconeixen la continuïtat pròpia de tot discurs. Els éssers que habiten aquestes històries són, per les seves condicions de vida o per la seva sensibilitat, suburbials, i a mesura que avançam en la lectura descobrim que aquesta marginalitat s'esdevé en un món on tot són marges, on el centre ?aquest punt que guarda les fabulacions a recer de l'anihilació? no existeix. Ingressam, així, en un univers sense cap mena de jerarquia, on allò que iguala és el dolor. […]

Tal vegada és a causa d'aquesta tensió entre crit i silenci que en els contes de Vicens s'estableix una relació simbiòtica dels personatges amb la veu narrativa, que els aboca a un estadi magmàtic, indiferenciat, que cancel·la la separació entre jo i altre. Així, és freqüent que ens preguntem a qui pertany un fragment determinat de discurs, si parla el personatge o la veu narradora o bé si el que havíem interpretat com a diàleg és en realitat una confluència d'enunciats provinents de diferents estrats temporals que coincideixen per atzar en un punt del present. Igualment, sovint resulta difícil saber des d'on es conten aquestes històries descarnades que no cedeixen, que no pacten, que no fan ni una concessió a la dolçor i converteixen els personatges en criatures que s'ennueguen enmig d'un balbuceig atroç.

(Margalida Pons. "Notes sobre Tots els contes", Lluc, juny 2006)

* * *

En aquesta obra [Gelat de maduixa], Vicens reincideix en la submissió de la dona als sistemes fàl·lics de societat o de relació interpersonal. En la mateixa direcció, l'autora ha volgut, en certa manera, aixecar una obra personal que si començava en l'autobiografia es nodria de l'experiència d'esclavitud que veia en la situació de la dona ("dins les venes de les dones encara hi corre sang d'esclavitud", em confessava Antònia Vicens, un dia que vaig entrevistar-la), per a cristal·litzar en una visió del món i de la vida netament feminista. Antònia Vicens, malgrat tot, és possiblement la més feminista de les nostres novel·listes.

(Jaume Pomar. "Gelat de maduixa", Los cuadernos de Baleares, 17 de febrer 2005)

* * * 

A Lluny del tren ens trobem amb totes les claus del món que l'autora va dibuixar en la seva anterior novel·la elevades a l'enèsima potència. En primer lloc em sembla molt digna de remarca l'absoluta llibertat creativa que Vicens s'ha permès d'exercir. Perquè ningú no s'enganyi ja ens ho fa palès en la primera frase del llibre: "Em vaig adonar de la meva condició d'àngel poc més o menys quan acabava de complir els dotze anys". A partir d'aquest inici l'autora fa fluctuar les peripècies de Cecília, la protagonista i narradora de la història, per uns camins on es barregen amb gran llibertat —i sense fer-ne nosa gairebé mai— el realisme més cru i la fantasia més descordada.

(Joan Josep Isern. "Un gat amb els ulls de Montgomery Clift", Suplement "Cultura", Avui, 23 de maig 2002)

* * * 

És en la mateixa feblesa dels personatges que l'escriptora els acompanya i agombola, i ens els fa estimar. Perquè, en aquesta novel·la, allò que és també fonamental és la creació d'un estil propi ja molt madur, i magnífic. Si des de sempre, des del primer premi a Cantonigrós el 1965, Antònia Vicens ha destacat per una prosa vigorosa, amb Febre alta aquest procés culmina amb frases breus, el·líptiques, essencials; amb una llengua poètica, rica, dúctil, d'imatges brillants, a voltes surrealistes, plàstiques, que en fan assaborir la lectura i que constitueixen el centre de tota escriptura.

(Lluïsa Julià. "Tria Personal", Serra d'Or, març 1999)

* * * 

Hem seguit atentament l'evolució de l'obra narrativa d'Antònia Vicens i, amb la perspectiva que ens donen aquestes tres dècades de producció, podem dir que Vicens ha construït un personatge. O millor, l'itinerari vital d'un personatge. Naturalment és un personatge emblemàtic, síntesi de molts altres. A cada novel·la fa un pas, una progressió, caracteritza algun aspecte de la seva evolució fins arribar a Febre alta.

(Àlex Broch. "Antònia Vicens o el sentit d'un canvi", Lluc, núm. 806-807, 1998)