Mercé Viana, Lletra Lila de l'AELC

15 de març de 2018

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va entregar la seva Lletra Lila a Mercé Viana.
 
La Lletra Lila és un reconeixement a la trajectòria cívica i literària que atorga la Junta territorial de l'AELC al País Valencià.

El lliurament de la Lletra Lila va tenir lloc dimecres 14 de març a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, a continuació de l'Assemblea Territorial de l'AELC.

A l'acte hi van assistir una cinquantena de persones, entre amistats, companyes de ploma i representants del món editorial i associatiu valencià. Gemma Pasqual, vicepresidenta de l'AELC pel País Valencià, va inaugurar l'acte, que va ser presentat per la poeta Pura Peris. Verònica Cantó, acadèmica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, va repassar la trajectòria de la pedagoga i escriptora Mercé Viana, i també hi va intervindre la presidenta de l'AELC, Bel Olid. Mercé Viana va llegir el text «Dona i literatura infantil i juvenil», en què va reivindicar el valor de la literatura escrita per a infants i joves i també la importància de les dones en la història de la literatura. Mercé Viana va dedicar el guardó «a totes les dones assassinades per la violència masclista que ja mai tornaran a veure el riure del sol, la melodia de la pluja, o els càntics dels vents… a les dones que viuen un dia rere de l’altre amb la por niada a la mirada, a les dones que encara pateixen la discriminació personal, laboral, social, a totes les dones lluitadores ara i abans, a Marçal i a Lena i a vosaltres estimades amigues i amics». El colofó del lliurament de la Lletra Lila el va posar el recital de la cantautora tortosina Montse Castellà, i l'acte finalitzà amb un sopar literari.
 


Cliqueu per a veure l'àlbum de fotografies
.

Aquesta iniciativa compta amb la col·laboració d'Acció Cultural del País Valencià i de la llibreria Fan Set, i amb el patrocini de CEDRO i la Institució de les Lletres Catalanes.

Amb la Lletra Lila es vol contribuir a visibilitzar la trajectòria cívica i artística de dones especialment rellevants en l'àmbit de la cultura i la llengua, i alhora enriquir una diada reivindicativa com el 8 de març des d'una perspectiva literària. La Lletra Lila és una iniciativa de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana inciada l'any 2016, i que fins ara ha reconegut l'obra i la trajectòria de la poeta i traductora Encarna Sant-Celoni (2016), i d'Isabel Robles (2017), professora, poeta, traductora i crítica literària.
 


 

DONA I LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

Parlament de Mercé Viana



Bona vesprada. Gràcies presidenta i vicepresidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per aquest guardó tan especial per a mi, ja que uneix el fet de ser dona feminista amb el de defensar la llengua del meu país i amb el de ser escriptora. Moltes gràcies.

Aquest guardó vull dedicar-lo a totes les dones assassinades per la violència masclista que ja mai tornaran a veure el riure del  sol, la melodia de la pluja, o els càntics dels vents… a les dones que viuen un dia rere de l’altre amb la por  niada a la mirada, a les dones que encara pateixen la discriminació personal, laboral, social, a totes les dones lluitadores ara i abans, a Marçal i a Lena i a vosaltres estimades amigues i amics.

Al llarg de molts segles d’història s’han arrossegat  moltes lacres que afecten, almenys, al 50% de la població i, pel que fa a la cultura, una d’aquestes lacres es la relació de la dona amb la literatura en general i, en particular amb la literatura infantil i juvenil, un treball al que jo em dedique des de fa més de trenta anys, quan encara es podien contar amb els dits de les mans els llibres  que hi havien d’aquest gènere. És per això que m’agradaria compartir algunes reflexions sobre el tema amb vosaltres.

Que la transmissió de la literatura oral va ser obra de les dones és un fet reconegut per tothom. Que gràcies a aquest afany de transmetre els mites, històries, cançons, poemes populars o els contes meravellosos, no es perderen pel camí de la història, és innegable. Aleshores, com es pot donar la paradoxa d’haver sigut  dones les autores de la transmissió oral i trobar-se durant segles amb la negació a plasmar-ho per escrit?

Sabem que les dones no estaven destinades a la cultura, ni a l’escriptura, que la intel·ligència no era una  qualitat apreciada en elles fins fa relativament poc temps. De fet, Rousseau va ser capaç d’escriure a l’Emili: “Una dona sàvia és un càstig per al seu espòs, per als  fills, per als criats i per a tothom”. Voltaire escrigué que una dona amablement estúpida era una benedicció del cel, per A. Schopenhauer les dones són bèsties de cabells llargs i idees curtes”. Més generós és Samuel Bennet que arriba a admetre un petit percentatge de dones intel·ligents, però amb tot i això, diu que en conjunt la intel·ligència és una especialitat masculina.

No són només els comentaris d’uns homes amb poder social que ens fan fàstic. Són pensaments que reflecteixen una actitud. El convenciment i la forma de concebre una societat on cadascú ocupa el seu lloc. I el de la dona era la invisibilitat. Com va dir Virginia Woolf, “anònim” fou una dona.

Si aquestes dones narradores hagueren pogut escriure els relats que contaven, possiblement avui gaudiríem de centenars d’històries que mai no coneixerem. Però hagueren de passar segles perquè algunes aristòcrates franceses fascinades per les històries que representen una part de la nostra infantesa començaren a escriure’n. No, no es gratuïta aquesta iniciativa. Pensem que al s. XVII els contes de fades esdevenen moda que es manifesta als salons de París i a la Cort francesa i aquelles històries contades per dones que en principi no estaven destinades als infants adopten el model de conte dotant-lo dels valors estètic i filosòfics que les escriptores consideraren escaients. Per contra i malgrat l’èxit que tenia el conte de fades mai no va ser considerat una producció seriosa, una producció important. Només citaré a dues dones, Madame d’Aulnoy perquè es va convertir en l’escriptora “més popular del gènere,” i Madame de Murat, perquè ha estat recordada més pels seus escàndols que per les seues obres. I açò no és casual. Aquesta omissió en la història de la literatura infantil i juvenil  francesa es genera simplement per la seua reputació de dona alliberada i feminista. El context encara no era propici per eixir-se’n del cercle literari ni tampoc social. Un cercle que l’acusa i comdena  de ser lesbiana, l’altre cercle perquè és capaç d'introduir innovacions als contes de fades tradicionals.

Al 1758, Madame Leprince de Beaumont publicara Le Magasin des Enfants, un llibre on inclou una de les narracions més boniques de la literatura fantàstica: La bella i la bèstia.

I hagueren de passar més anys encara perquè la literatura destinada als infants tinguera  una consideració social, pública. Pensem que si el destinatari pertany a una part de la població considerada poc més que un animalet al que s’ha de domesticar, la literatura no tenia cap sentit, a no ser que el llibre  tingués una finalitat didàctica, moralitzadora. 

El segle XIX arribaria carregat de canvis i un d’ells va ser la concepció de la infància i de l’adolescència. La psicologia s’obri un espai i investiga, raona, critica i aporta arguments per a demostrar que els nens i les nenes no son adults xicotets, que son persones amb unes característiques determinades i amb unes necessitats concretes. I el món de l’educació comença a replantejar-se els seus mètodes. I la creació i adaptació de llibres per a aquest sector de la població comença a fer-se sentir tímidament.

Al segle XX, però, la timidesa es convertirà quasi en exigència. El dret a l’escolarització i els plantejaments dels grans pedagogs d’aquest segle ajudaran a popularitzar la literatura infantil i juvenil a tota Europa. Amb tot, la dona com autora a penes si existeix i aquest gènere continua considerant-se com una producció menor. A l’estat espanyol, haurem d’esperar a la II República per sentir la veu de dones com ara, M. Teresa León, Elena Fortun o Lola Anglada, entre altres.

I ja centrant-nos al País Valencià, el problema es complica més encara ja que estarem  parlant de dones que volen i necessiten escriure en una llengua que no està generalitzada. Per tant, parlar de literatura per a infants i per a joves en valencià̀ és parlar d’una literatura molt recent. La primera dona que va trencar la invisibilitat de gènere i de llengua va ser Carme Miquel publicant al 1970  Un estiu a la Marina Alta. Passats 9 anys seria Empar de Lanuza i tot seguit, al llarg de la dècada dels 80 comencen a sentir-se les veus de María Conca, Marisa Lacuesta, Rosa Serrano, Mercé Viana, M. Dolors Pellicer o M. Jesús Bolta, pioneres d’aqueta aposta literària.

Les passes eren fortes, les veus també i de manera progressiva, la història de la LIJ anirà omplint-se de noves pàgines, amb noms de dones que contribuiran a consolidar la nostra literatura, que despertaran els somriures del pensament de les criatures i joves, que aportaran il·lusió, calidesa , profunditat, variació... al panorama literari infantil i juvenil.

Encara me’n recorde dels meus primers contes destinats a les meues filles i al meu alumnat. Jo he de confessar-vos que en aquells anys mai em va passar pel cap la idea de dedicar-me a la literatura. Mai, però va ser el meu marit, i una altra parella d’amics els que agafaren alguns del meus contes, els què els mecanografiaren i els que els enviaren a un concurs. Els van premiar davant la meua incredulitat i es van publicar. Eren contes banyats de fantasia com la majoria dels que continue escrivint . Sóc una enamorada de la fantasia  perquè com diu Gómez del Manzano, el relat fantàstic reuneix, materialitza i tradueix el gran món dels anhels: et pots alliberar del propi pes, tornar-te’n invisible, canviar de dimensions, comunicar-te amb els animals, dominar les lleis de la natura... Pensem que si  en paraules de Gai Xingjian, l’art de la paraula consisteix a transmetre emocions i sensacions als altres, com no van a reaccionar les criatures davant d’una granota enamorada del sol i que no s’hi pot apropar perquè es cremaria la pell? O d’un vampir mellat  i una mare patidora?

Però, tornem a les escriptores de la LIJ valencianes,  que ara en son un bon grapat de dones que demostrem que tenim moltes coses a dir, que hem aconseguit maneres singulars de fer ficció, que sabem despertar sentiments, expressar amb senzillesa el complex món interior o ficcionar les situacions quotidianes i fer quotidià allò que només és imaginable.

Les autores del País Valencià sabem que la LI té entitat pròpia. Sabem que els nostres llibres impulsen la imaginació de les criatures, que estimulen la seua curiositat intel·lectual, que desenvolupen la seua creativitat. Sabem, en definitiva, que la literatura  és un testimoni de la nostra existència, és una manera de somriure, és la poesia dels fets quotidians.

Així doncs. Per la nostra banda, continuarem creant històries per a transmetre la màgia de les paraules,  intentarem volar sobre la pluja i parlarem amb els rellotges que mai no donen l’hora per tal d’aconseguir lectors i lectores que augmenten el capital cultural del nostre poble, perquè si el llibre és el lloc on s’amaguen els somnis per a no morir-se de fred, a qui se li pot privar de tenir la possibilitat de conèixer-los?

                                                                  Mercé Viana


Mercé Viana (Alfafar, l'Horta, 1946) és pedagoga i escriptora.
 
En plena postguerra estudia en una escola rígida i trista del franquisme que anys més tard l'empeny a lluitar per un model d'escola diferent per a tot el país. Mestra i llicenciada en Filosofia i Ciències de l'educació, especialitzada en didàctica de la llengua, ha treballat en les diverses etapes educatives, des de la infantil fins a la universitària. Seguidora de Freinet, s'integra en els moviments de renovació pedagògica i exerceix de formadora del professorat a més de dirigir la revista Espais Didàctics. Té publicades un gran nombre d'obres didàctiques entre llibres de text i quaderns de lectura comprensiva. Per altra banda són destacables els seus articles sobre temes pedagògics. Ha rebut el reconeixement de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.

Amb la voluntat d'incidir en l'aprenentatge dels més joves, és una escriptora prolífica de narrativa infantil i juvenil que compta amb més d'un centenar de contes, plens de fantasia, entre textos dedicats als més petits com L'abecedari fantàstic (2010) i altres contes adreçats a infants i joves. Algunes d'aquestes narracions com Mei Mei vol ser rei (2005), Lula i les abelles, Les petjades d'Àfrica (2012) o Ximena, Ximenissima (2017) han obtingut premis als millors llibres infantils i juvenils.

També ha escrit poesia per a adults. Amb l'obra Ai del dolor del buit (1991) ha rebut el premi La Forest d'Arana de València. El 2018 ha rebut el Premi de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, en reconeixement a la seva trajectòria.


Pàgina web de Mercè Viana a l'AEL: www.escriptors.cat/autors/vianam

Entrevista de vídeo a Mercè Viana «Lletres i Memòria»: www.memoro.org

 


Comentaris

Envia un nou comentari

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta permet comprovar que el contingut ha estat introduit per una persona i no pas per un programa de spam. Si et registres com usuari evitaràs aquesta comprovació .
Image CAPTCHA
Escriu els caràcters de la imatge sense espais.