Parlem de Frankfurt

El debat, com sempre, se n'ha anat pel pedregar i amenaça d'enfrontar-nos de nou i de debilitar-nos de nou només als que volem conservar el català. Repetim-ho: no hi ha cap espanyolista que s'enfronti mai amb un altre espanyolista per dues qüestions: per la pàtria i per la llengua. Però nosaltres fem d'aquestes dues qüestions motius perennes de batalles ferotges. Desenganyem-nos: és evident que qualsevol reticència amb o contra el castellà és no sols una lluita perduda sinó una estratègia que ens humilia i ens debilita. Com a mínim, per dues o tres raons poderoses: perquè molts catalans tenen el castellà com a llengua d'adhesió profunda, igual que els altres hi tenim el català; perquè aquí moltíssima gent i moltes empreses viuen del castellà i perquè el castellà compta amb una potència demogràfica, econòmica i política immensament superiors a les nostres. Per tant, no podem anar per aquest camí si volem defensar el català.
El quid és un altre: des de l'anomenada Transició no ens hem plantejat mai de debò, políticament, què volem fer del català i amb el català. Sí que hi ha hagut alguna acció realment i indiscutiblement seriosa i positiva; almenys dues: l'escola i els diferents canals televisius de parla catalana. Però això no desmenteix l'afirmació que he fet, i per tant tenim pendent el nucli dur de l'assumpte: ¿volem o no volem, com a poble, que el català s'enforteixi i perduri? Els qui, amb mitja rialleta perdonavides, insisteixen en la globalització, l'europeïtzació, les forces econòmiques, etc., etc. ens inviten cada dia a creure que una llengua com la nostra no pot perviure, i que per tant s'ha de deixar esllanguir. Com que això sembla molt evident però no acaba de ser-ho (a les petites llengües del nord d'Europa, per exemple, no els afecta pas aquesta sentència), els polítics ens prediquen la no confrontació, la paciència, la convivència, recomanacions covardes que no signifiquen altra cosa que abandonar el català enfront del castellà: diguem-ho ara també de manera contundent i inequívoca, avalada per la realitat. Abandonar-lo en el tracte diari i alhora abocar recursos immensos creant o incentivant serveis que no molestin gaire o gens: empreses que ens tradueixin (pobrets ignorants) mot a mot del castellà la paperassa oficial, els rètols, els diaris, la publicitat, els gags; una acció tan nefasta com la primera si no volem reduir el català a un dialecte cada vegada més fastigós de l'única llengua intocable i noble. Els joves actuals, que dominen perfectament i millor aquesta altra llengua (no ho perdem de vista), no poden defensar ni acceptar un català tan degradat i tan innecessari. Innecessari és l'espasa de Dàmocles que no ens traiem de sobre.
Ens cal saber d'una vegada si avui, tal com està la nostra societat, és possible la convivència de les dues llengües en pla d'igualtat lingüística (sense degradació de la nostra), social i política. Si és possible i si tenim voluntat inequívoca d'assolir-ho. Només aleshores sabrem què han de fer els poders públics en el cas de Frankfurt i en qualsevol altre cas. Sabrem, per exemple, si no és un error i una submissió descomunals d'haver invertit una veritable fortuna en el Quixot, alhora que hem minimitzat o folkloritzat tants i tants personatges i fets de la cultura, de la literatura i de la llengua que són o haurien de ser més nostres, diguin el que vulguin els defensors de la còmoda (per a ells) situació actual d'afebliment i degradació de la llengua catalana i de qualsevol altra identitat nostra, inclosa la política i l'econòmica. Des de fa segles, i ara de manera espectacularment mesella, demanem perdó i intentem ser més espanyols que ningú. Només ens respectaran els altres i ens deixaran ser si ens respectem nosaltres, si volem ser nosaltres. I ara jo crec que és un moment que cal aprofitar tots els signes positius i totes les forces, que són moltes, per tornar-nos a aixecar com a poble, per a definir el nostre present i el nostre futur immediat.

 

Joan Solà