L'AELC ret homenatge a l'escriptor Josep Iborra

Bernat Capó i Joan M. Monjo
maig del 2006

HOMENATGE A JOSEP IBORRA (València, 26 de maig de 2006)

Text de Bernat Capó, llegit en l'acte de l'Homenatge a l'escriptor Josep Iborra

JOSEP IBORRA I MARTINEZ ( 1929 Benissa – Marina Alta )
 

Parlar del Josep Iborra, l'home, l'amic, el paisà, em fa tornar, de manera plaent, als dies llunyans de la infantesa. Tots dos vam nàixer a Benissa, un poble influenciat, sens dubte, per la presència dels franciscans al llarg de quatre segles, influència que ha anat minvant i transformant l'obediència en respecte. Jo vaig sortir del recer maternal un any abans que Josep, circumstància que féu que a mi em batejaren a l'església de Sant Pere, edificada sobre solar morisc, i ell estrenara, junt a uns quants nadons, els batejos a l'església dedicada a la Puríssima Xiqueta anomenada, amb certa ampul·lositat que ens fa oblidar les necessàries i humils cometes, la catedral de La Marina per les seues colossals dimensions. El ben cert és que, a hores d'ara, el sobrenom ha fet fortuna i així es coneix pertot arreu de la comarca i més enllà de les seues fronteres. Pense que som únics en eixa paradoxa de tenir una catedral sense bisbe.

Sembla que podem trobar l'origen dels Iborra en el llogaret del mateix nom, a la comarca catalana de l'Alta Segarra i el cognom van anar creant-lo els repobladors, al temps que arribaven als llocs que havien quedat despoblats per causa de l'expulsió dels moriscos. Açò és el que jo pense, però, com que sempre he fet palesa la meua ignorància científica, si vostès no hi estan d'acord tampoc passa res, el que ningú podrà negar és l'existència del poblet segarrenc i els nombrosos casos que s'han donat, i que ens serveixen d'exemple, del naixement dels cognoms. Pel que fa a la família Iborra/Martínez, té les seues arrels conegudes a Polop de la Marina i des d'aquest "lloc trobat", que descobrí Gabriel Miró, va anar a Benissa, poble que tingué la sort de ser bressol del nostre homenatjat aquesta nit, i si he dit sort és perquè persones com Josep no se'n donen moltes en un segle i menys en un poble més menut, que no gran. I catedràtics encara menys, ja que, llevat que sorgisca algun historiador que demostre el contrari, Josep ha sigut el primer, al llarg de la petita història de la vila, fet que en el seu moment va saber valorar el Consistori benissenc que donà el nom de l'il·lustre paisà a l'Institut d'Ensenyança Secundària que, des d'aleshores ençà, s'anomena “Josep Iborra”. Amb aquest acord l'Ajuntament benissenc posà dues fites importants a la crònica del poble. Per una part totes les forces polítiques, dreta, esquerra, centre i nacionalistes es manifestaren per unanimitat, un vertader miracle, fins i tot pels no creients. I d'altra, discordar, absolutament, d’aquella sentència bíblica que diu que ningú no és profeta a la seua terra. Josep ho és.

Seguint en el camp de l'ensenyança donarem una ullada a la Primària on vam coincidir, Josep i jo, sota la direcció del mateix mestre. Li deien don Anaclet i era un sant baró que havia de lluitar amb cinquanta cadells entre els qui hi havia algun que altre pollastret, atès que aquelles aules acollien alumnes de diverses edats, en alguns casos la diferència era de quatre o cinc anys. La paciència d'aquell home era il·limitada i ens educava sota el lema conegut, però poques voltes posat en pràctica: "s'educa més llepant que mossegant". Ha estat benvolgut i respectat per totes les generacions que va anar formant, a trancs i barrancs. Mai no va imposar càstigs corporals i potser si en algun moment es veia obligat a utilitzar la palmeta ho feia amb tanta desgana que el cop semblava carícia.

La guerra incivil féu que la família del Josep tornara a Polop per raons d'índole particular i després, i ja definitivament, s'establí a Alcoi. La nostra incipient amistat que jo compartía, a més, amb el seu germà Bartomeu, restà ajornada, malgrat que quasi tots els estius tornaven al poble. Unes vegades anaven a la partida coneguda amb el nom de Quisi, on hi havia un molí d'aigua abandonat i era un lloc molt apropiat per jugar i fer-se malbé els genolls i algun trinxet. Sembla que sense perill els jocs no són divertits, abans i ara. També hi ha un pont que es recorria de punta a punta per sobre uns taulons de fusta i defectuosos. El mèrit d’aquell recorregut consistia a assolir un dels refugis que hi havia a la barana del pont i contemplar el pas del tren que anava d'Alacant a Dénia i encara fa el mateix recorregut. Potser que on més gaudira Josep fóra en el tros de l'Alfama. Un tros en general, ja ho sabem tots, és una part d'un tot, però en les nostres comarques és, senzillament, una entitat agrària que concentra propietats rústiques entre unes vuit o vint fanecades, és a dir una porció de terreny de conreu que envolta una casa. Precisament eixe tros, on estiuejava la família, era el lloc més apropiat perquè l'esperit del nostre amic començara a caminar per les tresqueres de la imaginació. Les lectures no en serien moltes, però les contaralles per les nits en el riurau, a la fresca, adobades amb el perfum de les alfàbegues, els galants de nit i els dompedros, en un auténtic escenari d’ambient àrab, constituirien una bona base, de cara al futur, que estava formant-se dintre aquella criatura un tant solitària, introvertida, intimista, mai no rebel, llevat de l'hora de menjar. I curiós inquiridor en un ambient on les preguntes s'enllacen com les cireres i mai no acaben de soltar-se. Josep estava vivint a la casona de l'Alfama on s'han trobat vestigis que demostren l'existència d'uns banys propiciats per la proximitat de la font del Qannar, avui desapareguda sota l'allau d'enderrocs que també ha fet desaparèixer el barranc quasi per complet. No gaire lluny es troba la gran casa de la Ràpita, monasteri fortificat –segons creença generalitzada fou creat per Almansor- on habitaven monjos soldats encarregats de vigilar la propera costa, en aquest cas es tracta de la costa que presideix el ben conegut penyal d'Ifac. L'edifici ha passat per diverses reparacions, però a hores d'ara encara es poden trobar murs originals al seu interior, malgrat el llarg miler d'anys transcorregut. Tornant una mica enrere, no en el temps, sinó en l’espai, pels voltants es troba la partida anomenada del Rafalet, lloc de corrals per als nombrosos ramats a l'època. Al seu entorn una casona, seguda sobre una antiga mesquita i ben a prop, quan es treballaven els camps, sempre s'entropessava amb algun esquelet del qual el cap apareixia doblat, dirigits els ulls vers la ciutat sagrada dels àrabs. Si en un principi el xicot Josep, amb escasses possibilitats de lectura, per edat i manca de llibres, ja gaudia d'aquestes fites que la història real li oferia, imaginem la seua felicitat quan tornava, ja talludet, amb un bon grapat de documentació, a les mans i al cap, al voltant de la presència àrab a les contrades valencianes. Pense que fou aleshores quan anà descobrint que aquell conjunt deuria ser el llevat sobre el qual es formaria el poble de Benissa, envoltat per nombroses partides rurals, la major part conegudes amb noms àrabs. I també sóc de l'opinió que tots aquests descobriments i sensacions anaven aproximant-lo a eixa cultura, especialment al sempre perseguit, esclavitzat, i en bona part foragitat, poble morisc, perquè malgrat opinions oposades jo, personalment, crec que tots no se'n van anar. I si algú té dubtes que es faça una volta per les valls alacantines i en trobarà proves. També caminem junts per aquests senderols de l'estima morisca. Per la meua part cercant el seu rostoll, abundós en el nostres camps. Per la seua, potser, per haver nascut a la vora mediterrània, per haver viscut molt de temps a l'Alcoià i per haver comprés que en totes les batalles les víctimes són els orfes de la riquesa i el benestar que comporta.

A l'Iborra el vaig trobar, un bon dia, al pati de la Universitat del carrer la Nau i ja no ens hem perdut un a l'altre. Ell estudiava i estudiava, portava dues carreres, al mateix temps, que finalitzà amb notes meritòries. Dret i Filosofia i Lletres. Coneixent-lo com crec que el conec, mai no he pogut imaginar a l'Iborra amb la toga d'advocat. No me l'imagine ni discutint, ni alçant la veu, ni donant la raó al qui no la té. Després va venir el temps d'una altra separació, però bastant més curta. I ja, definitivament, ens encontrem a les tertúlies integrades per ell mateix, Fuster, Ventura, Richard -un militar demòcrata en aquells anys cinquanta, és a dir una merla blanca-, els germans Carretero i algun que altre que es deixava caure per si de cas a Xavier Marco, el propietari de casa Pedro, que era el nom de la tasca on ens reuníem, se li ocurría convidar-nos a un entrepà, cosa que alguna volta es donava. Quasi tots els mateixos anaven també al despatx del Col·legi Santo Tomàs de Villanueva on el pare Espasa ens acollia, ens animava i mai no ens preguntava si havíem anat a missa. D'altres reunions tenien lloc al diari Levante, del qual era director un liberalot i l'administrador, un convençut de la unitat de la llengua. També hi estàvem a gust. Jo vaig acabar obtenint un carnet i eixe va ser el meu autèntic món.

La vida segueix la seua marxa inexorable. Josep es casa amb Joana a la que coneix en el curs d'una d'eixes festes que abans s'anomenaven guateques i a les que Josep mai no havia assistit. El destí féu l'enllaç. Quina sort va tenir l'amic aquella vesprada. Tenen tres fills, dos xicons i una xica. Els nostres encontres son espaiats, però el contacte existeix. Jo, després d'un temps en Alacant, torne al poble de naixença. I sempre que anava a la capital visitava l'amic. Treballava aleshores amb Sanchís Guarner, a la mateixa Universitat en la que jo vaig intentar trepitjar un camí que no era el meu i Josep va acabar dues carreres i un doctorat en Filologia Romànica. Els dies de la infantesa tornen a fer-se'm presents. Josep encara conserva amistats al poble que voldrien que hi anara més voltes. Des de que l'Institut rebé el seu nom, el titular de tan important distinció viatja amb més freqüència, posà la primera pedra del primer edifici junt al ministre Maravall, assisteix a la inauguració del nou edifici amb caire de facultat universitària, forma part dels jurats dels premis 25 d'abril, en una ocasió com a president d'honor, aprofita totes les oportunitats que se li presenten per apropar-se a la casa natalícia que ha estat reformada per la Fundació Abargues que ha fet, del vell edifici del Delme, un lloc d'esbarjo per a la joventut. Ara es diu la Casa del Sol y de la Luna i al terrat s'ha instal·lat un telescopi que acosta una mica més la meravella de les constel·lacions.

Cal acabar i ho vull fer amb una imatge del matrimoni amic. Imagineu un home tranquil, assosegat, reflexiu. Segut a un butacó bastant còmode, els peus damunt un escambell, les cames formant angles rectes, per damunt d'elles una carpeta de cartró dur que dona suport a un bloc d'anelles. L'home està transformant els impulsos del seu cervell en paraules que aniran formant frases i aquestes crearan imatges que porten a la reflexió i al descobriment de nous camins, de noves vies per on els pensaments trobaran l'horitzó desitjat. Al costat, de tant en tant, abans s'escoltava el teclejar d'una màquina d'escriure, ara el petit soroll de l'ordinador. Joana, l'esposa, la mestressa, eixa dona que sempre hi ha darrere d’un home important, seguda front a l'aparell, va posant en net les lletres de l’escriptor que semblen rius per les nombroses recolzades.

Com pense que és de llei cal recollir una frase de l'autor, treta del darrer dels seus llibres: "L'escriptor ha de plantejar el seu joc de forma que el lector puga jugar també." Per la meu part, aquesta vesprada, he plantejat la meua estima i admiració per l’amic i ho fet amb l'esperança que l’auditori l'estime i l'admire també, si encara no ho ha fet. Gràcies a tots els presents i de manera especial a Joana i Josep. Bona nit.

Text de Joan M. Monjo, llegit en l'acte de l'Homenatge a l'escriptor Josep Iborra

Estimades amigues, estimats amics, bona nit a totes i a tots ...

A Gandia hi ha un carrer anomenat de Sant Jordi, també dit a nivell popular dels Banquers. Es tracta d'un carrer amb façanes d'estructura i aparença ben consistent. Fa cul de sac. Sempre que tinc ocasió de passar –que, per cert, no en són moltes– em dic que l'amic Josep Iborra hi va viure al número 2, al primer pis de l'edifici que fa cantonada amb el carrer Abat Solà. Automàticament recorde la gran quantitat de vesprades de diumenge de la meua adolescència que em rebé al seu despatx, amb la càlida i pacient hospitalitat que el caracteritzava. Recorde que, en aquelles ocasions, conversàvem plàcidament de llibres i d'escriptors que –ocasionalment– ell coneixia. Cosa que a mi m'omplia d’entusiasme.

Conec Josep Iborra des dels primers anys dels 70. Mai no vaig arribar a tenir-lo de professor en cap mena d'aula. Per bé que he de dir que em va ensenyar moltes coses, i que a cert nivell em sent, d’una manera o altra, deixeble seu.

M'ensenyà en converses diverses, informals, dilatades i plenes de calma. Tot comentant llibres que tots dos havíem llegit darrerament, o ja feia temps. M'ensenyà deixant-me llibres ben escollits, en la meua adolescència, terriblement voraç de vida i de papers. Jo, llavors començava a escriure. Publicava alguns joves articles a la premsa comarcal. En ocasions, els comentàvem...

Recorde que en aquells anys –oh dolços anys 70!, exclamà el lluminós Salvador Jàfer– vaig aprendre algunes coses bàsiques a les aules i moltes coses que em semblaven fascinants de debò, en diversos llibres, converses o bé tertúlies. Amb Joan Fuster, que Iborra ens va fer conèixer, una matinada de primavera de l'any 1973, a mi i a una reduïda colla d'amics saforencs. Amb el pare Alfons Roig, l'amic bondadós de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent. I també conversant amb Josep Iborra, ja ho hem dit...

De l'any 1970 a 1975, visqué a Gandia exercint de catedràtic de filosofia a l'Institut Nou. Per bé que, la veritat és que exercí els més diversos magisteris. Dins i fora de les aules.

Nascut a Benissa (La Marina Alta), l'any 1929, a la ciutat de València estudià Dret i Filosofia i Lletres. Al seu lloc de naixença, l'Institut d'Ensenyament Secundari s'anomena Josep Iborra. En agraïment a la seua obra i a la seua pacient i insubornable passió per aquest petit país. Durant anys impartí la seua assignatura en diversos instituts de les terres valencianes.

L'any 1955 publicà a l'Editorial Torres el llibre de contes Paràboles i prou. Obra reeditada per Bromera, l’any 1995, amb un extens pròleg.

Ha col·laborat habitualment en diverses publicacions: Saó, Revista de Catalunya, L'Espill, Reduccions, El Temps, etc. Ha exercit, en les més diverses ocasions com a crític literari, com a estudiós de la literatura i, també, com a encertat prologuista. Amb el pas del temps ha recopilat els seus treballs de crítica en La trinxera literària i a Confluències, tots els volums publicats l'any 1995. En una entrevista que li va fer Conxa Rovira, i que aparegué a la revista Saó, el mes d'octubre de 1995, Iborra diu: "En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l'argument ni la vida de l'autor, sinó d'explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una miqueta, d'analitzar alguns components bàsics del llibre de forma que puga servir d'orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M'he estalviat d'elogis o de crítiques negatives, pense que una descripció ja era suficient".

L'any 1982 Iborra va ser guardonat amb el premi d'assaig Joan Fuster, pel llibre Fuster portàtil. Com digué Gabriel Gascia Frasquet: "...un assaig sobre l'obra de l'humanista de Sueca que significava la primera aproximació global a la seua producció, des dels poemes als aforismes passant pels papers de rerflexió sobre la qüestió nacional." I seguint amb el tema, a l'entrevista abans esmentada, Iborra fa: "Bé, jo he estat un apassionat lector de Fuster perquè és un escriptor molt amé: és, la seua, una lectura de les coses molt directa, molt immediata i intel·ligent, amb una gran imaginació especulativa. De vegades es compara Fuster amb Pla. Pla també opina, però no té la imaginació especulativa de Fuster, aqueixa capacitat analítica de les coses. Qualsevol anècdota o problema sembla que va escrivint-lo com si anara traient-li punta a una llapissera, a poc a poc, i va apareixent la idea cada vegada més clara, més assequible, fins que el problema queda ben plantejat." Acaba fent Iborra: "Més que solucions, Fuster el que fa són plantejaments clars dels problemes. I un plantejament clar ja equival a una solució."

Entre Iborra i Fuster –segons vaig poder comprovar en diferents ocasions–, existia una evident admiració intel·lectual i, a més, un clar, entranyable i càlid afecte. Hi diu també a l'entrevista: "... manteníem una relació amistosa des de l'any 49, quan jo acabava de venir a la Universitat de València des d'Alcoi. Sempre hem tingut una relació constant i permanent, i he mantingut amb ells moltes xerrades; i sempre ha estat el mateix home que escrivia: l'home intel·ligent, irònic, generós, un gran amic i un gran escriptor. Fuster no era de les persones que manifestara el seu afecte d'una manera molt directa, que abraça o dóna la mà; era una persona molt distanciada. Però, si necessitaves alguna cosa d'ell i estava en la seua mà fer-la, immediatament s'oferia i s'encarregava de totes les gestions necessàries."

L'any 2004 guanyà el premi d'assaig Mancomunitat de la Ribera Alta, amb l'obra Inflexions. Publicada per l'editorial Bromera, com vostés saben. Amb aquesta mateixa obra ha guanyat, a més, ex-aequo el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També el premi de la Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Un llibre que –atrevesc a dir, sense cap mena de problema– cal llegir, no oblidar, i, passat el temps, rellegir. Ja en va dir Maite Insa, farà algun temps: "Josep Iborra és i ha de ser un dels nostres referents, i el seu assaig un llibre de capçalera d'aquells que ell mateix reivindica en les pàgines d'Inflexions. De moment, per sort, el paper encara ens salva de la mediocritat global de la mà d'un mestre i degà de tots els qui conten coses sobre llibres, a les revistes inofensives que no tenen cap share. Inflexions conté l'essència del nostre poble: la irònica expressió del sentit comú, amanida amb els coneixements erudits de tota una vida."

Però hem de dir que, malgrat tot, l'amic Iborra no és ni ha estat, estrictament, ni només un intel·lectual de despatx. També ha actuat en les més diverses ocasions, a favor d'una vida més neta, més lliure i lluminosa per al nostre poble. No li ha fet gens ni miqueta de nosa –pose ara uns exemples que en vénen, sobtadament, al cap–, ser president de l'Ateneu de Gandia –amb conflicte i tot–, no li ha fet gens de nosa exercir de director adjunt de l'ICE de la Universitat de València i, més tard, estar adscrit al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat. Etcètera. A més, ha ajudat a posar en funcionament els més diversos projectes relacionats amb la cultura del nostre país. Vull dir, que Josep Iborra ha actuat i actua, tant en el paper com en la realitat...

En aquest punt de col·laboració a aquest homenatge, m'agradaria recordar les paraules que un dia em va dir Amadeu Fabregat. Solíem prendre cafè –d'això en fa ja molts anys, clar– al mateix bar. Ben a prop de la plaça de la Reina. Parlant un dia de Josep Iborra, va dir-me: "És una persona amb una gran preparació intel·lectual... Però té un gran defecte –Fabregat deia la paraula defecte, amb no poc sentit de l'humor, era evident–, no demostra a primera vista el que realment sap..." Aviat acabà fent Amadeu: "Costa descobrir la vertadera valua del personatge..."

Més encara, per anar ja acabant ... Particularment afegesc que Iborra, a hores d'ara, s'ha constituït en un personatge ben estrany. Certament que ho és, per al temps que corren. Ja que conrea alguns costums que podríem anomenar com a relíquies arqueològiques. Tal és el cas de contestar amb amabilitat, totes les cartes –de sobre i segell– que ocasionalment, per una qüestió o altra, li he escrit o li escriuen els amics. Es tracta d'un delicat anacronisme que, estrany i rar com és en aquest començament del nou mil·leni, particularment m'ompli d'entusiasme...

I ara que vaig acabant de llegir, de debò, aquests folis, amb una menda d'aforisme que trobem en alguna de les pàgines del seu darrer llibre. Hi fa Iborra: "Mira't amb sentit de l'humor i et sentiràs millor." Particularment, pense que es tracta d'un magnífic, divertit i savi consell. Ben difícil de posar en pràctica en algunes ocasions, això sí. De tota manera, ja ho saben, ja ho sabem...

Per tot el que hem dit, i per moltes coses més, m'alegre moltíssim de col·laborar en aquest emotiu, sobri i sincer homenatge que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ret a aquest home de cultura, de projectes socials i amic de debò...

Res més...

Gandia, primavera 2006

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.