Premi dels Escriptors Catalans (II): Quim Monzó

Julià, Lluïsa
2002

Quim Monzó premi dels escriptors catalans per la qualitat de la seva obra narrativa i les seves projecció i singularitat.

Entre els inicis literaris de Quim Monzó (Barcelona 1952), quan publicava articles a la revista Canigó, en una secció anomenada “Política-aflicció”, o els reportatges sobre Vietnam que escrivia a Tele/eXprés sota pseudònim i els llibres dels darrers anys: Vuitanta-sis contes (1999), El millors dels mons (2001), títol de l’últim recull narratiu publicat, o el setè volum Tot és mentida (2000) d’articles periodístics i els encara calents enviats des d’Israel hi ha la distància de vora vint-i-cinc anys, la distància entre un jove escriptor que va impactar per la seva postura provocativa, inconformista i contracultural, pel seu llenguatge àgil i viu, per destil·lar un humor corrosiu i l’obra madura, assumida, d’un dels narradors, novel·lista i articulista d’una escriptura més constant i depurada que li ha reportat ser un dels nostres escriptors més conegut i reconegut, tant pel volum d’edicions i reedicions, com pel nombre de lectors i lectores que fidels hem seguit la seva obra any rera any, volum a volum. També, en aquests moments, l’obra narrativa i les dues novel·les de Monzó són de les més traduïdes. La major part de la seva obra es pot llegir en espanyol, alemany, francès, anglès o italià, i, en menor mesura, en gallec, basc, suec, finès, japonès, rus o hongarès i encara me’n deixo.
Hi ha el perill, però, que alguns dels qualificatius primers que va rebre arran de la publicació dels primers llibres, la de narrador urbà, humorístic i lleuger, en el sentit que és fàcil de llegir, però d’una certa banalitat, recaiguin encara sobre la seva obra. L’oportunitat ara de rellegir-lo en el volum reelaborat Vuitanta-sis contes, sobretot des del punt de vista lingüístic, dels cinc reculls (sols 6 contes n’han quedat exclosos), des d’Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L’illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) fins a Guadalajara (1996), demostra que ens trobem davant d’un narrador molt sòlid i d’un estil, d’una manera de fer literatura, inconfusible dins el panorama actual de les nostres lletres. Monzó es manté fidel al seu propi estil, fidel, sobretot, a la manera d’acarar-se a la vida, d’analitzar-la en tota la seva complexitat, sota personatges obsessius, tediosos, a voltes depravats, a voltes ridículs, que descriuen l’angoixa vital, el pessimisme i el desencant del món contemporani. I aquesta ha estat sempre la tasca de l’escriptura, l’objectiu dels grans narradors, sigui Cortázar o Calvino, Calders o Rodoreda, Kafka, Borges o Robert Coover, amb qui l’obra de Monzó pot amidar-se.
Em serviré d’un exemple per explicar com veig la manera d’escriure els relats de Monzó, la manera de construir-los i de construir la seva obra. No sé si recordeu el conte titulat “Nines russes” del recull Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury en què s’explica la seqüència d’una pel·lícula, d’una pel·lícula amb tints polícíacs que ha d’acabar amb la mort del protagonista a punta de pistola; però l’escena s’interromp de cop, som a una sala de cinema i la pel·lícula en qüestió no té final, la pantalla queda en blanc. Llavors els fets es precipiten: el representant de l’empresa cinematogràfica es disculpa, incomprensiblement manca el final de la pel·lícula, parlarà amb la distribuïdora per demanar explicacions, es compromet a retornar d’immediat els diners a tots els espectadors... Assistim a l’encadenat precipitat de la vida moderna, però el conte continua. El protagonista, un home qualsevol, dóna per perduts els diners i torna a casa mentre sent Russian lullaby de Dizzy Gillespie a la ràdio del cotxe, i també casualment sona la mateixa música al restaurant on va a sopar, etc... La vida hi és al·ludida com si es tractés de successives capes de ceba o del joc de les nines russes al·ludides: una dins de l’altra, una dins de l’altra fins al no-res. Sona el despertador i el nostre home s’aixeca per arribar al plató on l’esperen de fa estona per filmar l’escena cinematogràfica que ja coneixem. La filmació recomença i s’atura i torna a començar, sempre així fins que finalment una noia dispara i algú cau a terra.
La visió que de la vida mostra Quim Monzó és sempre aquesta, pessimista, negativa, és la mort inapelable, prou al·ludida, per exemple, en “La vida perdurable”, un dels relats d’El millor dels mons, on pel cap baix es produeixen cinc morts encadenades, cinc càncers mortals al voltant del protagonista, l’únic supervivent de la família. Mentrestant, diguem que mentre dura la pel·lícula, els protagonistes de les històries de Monzó es mostren sempre enderiats, atrapats en una obsessió sense sortida, sense final. Així comença el primer conte d’Uf, va dir ell, amb la “Història d’un amor”, aquest n’és el títol, sempre interrompuda, mai acabada, mai consumida i portada als extrems grotescos d’un coit, una i una altra vegada desatès i per això mateix irrisori, també il·lusori.
A l’altre extrem, se situa “Els llibres”, el conte que tanca Guadalajara i també el volum Vuitanta-sis contes, en què es parla directament de l’escriptura, per altra banda un tema ben present al llarg de l’obra de Monzó. S’hi presenta un lector apassionat davant el dubte de triar quin dels quatre llibres que té començarà a llegir primer, una situació risible i alhora prou comuna entre els que som avui aquí presents. Monzó la presenta, bon narrador, a tot o res i porta el seu protagonista davant el plantejament següent: així com en la vida l’única manera d’aturar-la és “amb la decisió de tallar-la”, amb els llibres decideix llegir-los tots a l’hora, és a dir llegir els començaments, els inicis, els plantejaments, en el punt que les possibilitats són riquíssimes; perquè, en definitiva, reflexiona el nostre home, tota continuació sols pot dur-les a la imperfecció “¿potser no passa igual amb tot?” --es demana retòricament--, amb els llibres, amb les pel·lícules, amb les obres de teatre, amb la vida mateixa.
Ja he dit que la visió de l’existència que ofereix l’obra de Monzó és molt càustica. Els seus temes són la incomunicació, la frustració sexual, com no recordar el drama de La magnitud de la tragèdia (1989), la pressió ambiental, la buidor quotidiana. I malgrat tot, cada dia, cada matí, Monzó es manté fidel a la cita amb l’escriptura, amb l’ofici d’escriure, perquè sigui ficció o siguin articles, ho fa amb la mateixa mirada crítica davant la realitat quotidiana, sempre amb la mateixa línia de causticitat, d’ironia corrosiva, d’anàlisi atenta, sense pacte possible, per descobrir-hi els mites i els tabús de la nostra contemporaneïtat més estricte, sigui l’esport, intocable més enllà de qualsevol ideologia, sigui la moda del “políticament correcte” que ens ha envaït des de la dècada dels noranta, l’eufemisme que permet de suportar la mala consciència. Sigui a través de la denúncia directa als prejudicis polítics i socials que recauen encara sobre la nostra llengua.
Monzó ja ho deia el 1984 en el primer volum d’articles publicat sota el títol El dia del senyor: “aquest mitificat ofici d’escriure que, fet i fet, no consisteix sinó a col·locar una paraula darrera de l’altra amb una certa gràcia, i repetir l’acció fins que la mamella ja no dóna per a més.” Després, en el mateix article, passa revista als tòpics contemporanis comuns: des de l’acció terapèutica sota l’imperi de la psicoanàlisi al transcendentalisme que converteix l’escriptor, no encara l’escriptora, en oracle dels temps. En tot cas, conclou, i nosaltres amb ell, si alguna cosa té aquesta ximpleria d’escriure mentides és que “d’altres les llegeixin i juguin a intuir el que tenen de veritat.”
Moltes gràcies.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.