Emili Teixidor, XI Premi Jaume Fuster a la trajectòria literària 2011

Emili Teixidor i Viladecàs, Roda de Ter (Osona), 22 de desembre de 1933, escriptor, pedagog, editor i periodista.

En primer lloc, voldria expressar el meu agraïment a en Guillem-Jordi Graells, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat que m’ha donat l’oportunitat de poder parlar avui d’Emili Teixidor, al costat de l’escriptor, amb motiu d’aquest premi a la seva trajectòria literària. És un autèntic privilegi poder presentar el MESTRE, en majúscules. Un mestre en obrir camins de renovació
pedagògica a l’escola des dels temps de la dictadura fins avui. Un mestre en l’art i l’ofici de la paraula. Un mestre de coherència vital. Emili Teixidor és un referent, dibuixa ruta i injecta alè literari.

La meva intervenció no té l’objectiu de fer un repàs ni una anàlisi exhaustiva de tots i cadascun dels llibres que configuren l’univers literari d’Emili Teixidor. Són a l’abast per ser llegits, és una obra coneguda i hi ha molta bibliografia arreu que l’ha estudiada i que es pot consultar. És una extensa obra, traduïda a diferents idiomes, que ha obtingut diversos guardons de renom, entre els quals destaquen el Joaquim Ruyra de literatura juvenil, el de la Crítica Serra d’Or, el Premi de la Generalitat de Catalunya, el Premio Nacional de Literatura, el Sant Jordi de Novel·la, el Joan Crexells l’any 2003 per l’emblemàtica novel·la Pa negre, que actualment ha tornat a tenir un fort ressò, i que en el seu moment va obtenir també el Lletra d’Or, el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i el Premi Nacional de Literatura. Voldria assenyalar molt sintèticament alguns aspectes de l’escriptor, pedagog, editor i periodista que, al meu parer, destaquen de l’autor, de l’obra i de la seva trajectòria literària.

N’he escollit tres, aquells que a mi potser m’han atret més (sense cap mena de pretensió acadèmica, no és l’objectiu, sinó que és una elecció absolutament personal):

1r.- El seu mestratge, la lectura i la vida

2n.- L’art i l’ofici d’escriure - Llenguatge, paraules i poesia

3r.- La memòria i l’oblit

Emili Teixidor és un escriptor d'innegable versatilitat (ha escrit, i escriu, narrativa infantil i juvenil -de fet, inicia la seva producció literària a finals de la dècada dels 60 en aquest camp-, novel·les per a adults, guions per a la ràdio, la televisió i el cinema, assaig, articles periodístics, ha recollit en llibres les seves intervencions radiofòniques, ha dirigit i presentat el programa sobre llibres “Mil paraules”
a televisió i també ha estat traductor). Sovint s’ha dit que és un escriptor que empra un vocabulari vigorós i exuberant, que té un domini molt acurat de la tècnica narrativa, trets molt característics del seu estil, i que té el pòsit de l’escriptura sàvia, i dialoga, una vegada i una altra, amb la tradició. La narrativa d’Emili Teixidor té la força del seu llenguatge. La força, la riquesa i el profund amor per la llengua. I compromís i fidelitat a la memòria. “Els novel·listes, com la memòria, provem de donar coherència al passat”, ha dit en alguna ocasió. La seva ESCRIPTURA, també en majúscules, ens ressona molt endins.

1.- El seu mestratge, la lectura i la vida

Emili Teixidor ha exercit de mestre, ha fundat escola, és pedagog i un divulgador d’idees. La seva obra ha esdevingut durant generacions la porta d’entrada al món de la literatura, de la lectura, de molts nens i nenes, de nois i noies, del nostre país. Jo sóc fill dels anys seixanta, i tinc ben present la meva entrada a aquest món gràcies, en bona mesura, als seus llibres: Les rates malaltes (1967), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), L'ocell de foc (1969) que, amb gairebé una trentena d’edicions, és un dels grans clàssics de la literatura juvenil catalana, o Un aire que mata (1973).

Posteriorment, en la meva etapa com a mestre d’educació primària i secundària, he compartit amb els meus alumnes l’obra d’Emili Teixidor. I he observat com aquesta porta d’accés a la lectura ens era comuna i com les històries que a mi m’havien atrapat i commogut feien un recorregut semblant i tenien uns efectes similars anys després. I ara, a més, s’hi afegien nous llibres: El príncep Alí (1980), El crim de la Hipotenusa (1988), Cor de roure (1994) o els diversos títols que integren els contes i les històries de la Formiga Piga.

Fa un temps, Emili Teixidor va escriure: “En els millors llibres, escrits o llegits, sobretot en els llibres de la infància i primera joventut, trobem unes qualitats que els fa especialment preciosos per ser guardats a la memòria. Aquesta és una de les gratificacions d'escriure per a infants i joves.”

Sempre s’ha mostrat optimista en relació als nivells de lectura respecte fa trenta o quaranta anys. “Cal graduar l’esforç que s’ha d’exigir a nens i joves per obtenir la satisfacció adequada amb la lectura -diu l’autor- És l'esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és fàcil, i no ho és.”

Contrari a adoptar l’actitud de predicador de la lectura -res de sermons- es decanta per encomanar -per incitar- l’entusiasme -el plaer- per contagi i no per imposició. Sovint, les lectures obligatòries aconsegueixen l’efecte contrari. “No podem oblidar -explica- que la lectura és
un espai de transgressió, de rebel·lia i en les lectures els nois i noies, i també els adults, troben aquelles veus que interpreten el món i els seus interessos. S’escriu per explicar el món. I imaginar-se i construir mons també. En els meus llibres hi ha un espai de llibertat perquè cada persona es construeixi el seu món”. Perquè llegir és, en definitiva, un exercici de llibertat.

Des de fa uns tres mesos, oficialment ja, l’Escola d’Educació Infantil i Primària Roda de Ter (a la població natal de l’escriptor), és l’Escola Emili Teixidor.

2.- L’art i l’ofici d’escriure - Llenguatge, paraules i poesia

"Sense la literatura no seríem el que som. No seríem humans”, ha dit Emili Teixidor. I afegeix: “Escriure és l’art del llenguatge”. I, per tant, citant Joseph Brodsky: “La primera obligació de l'escriptor és escriure bé.” “Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge, que deia Heidegger.”

Joan Maragall, a Elogi de la paraula, proclama que “en la paraula hi ha tot el misteri del món”. I considera la paraula com el principi de tot. Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda, amb qui Emili Teixidor va compartir amistat des de la infantesa, a L’arrel i l’escorça, escriu: “Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules (...) / Ens nodrim de paraules / i, algunes vegades, habitem en elles”. I Mercè Rodoreda, a
Mirall trencat, sentencia: “Una novel·la són paraules”.

“La primera funció d'una novel·la és el llenguatge, i la segona, emocionar.”, diu Emili Teixidor. I continua: “Per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra funció. Per tant, la primera cosa que s'hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes, que són els que ens donen les paraules en l'estat més pur.”

L’escriptor reivindica la poesia. “La poesia -explica- és com pluja menuda, entra poc a poc, lentament.” I perdura. Com diu Joan Vinyoli, manllevant Hölderlin: “Tot allò que perdura, ho funden els poetes.”

3.- La memòria i l’oblit

L’estimada Maria-Mercè Marçal deia: “D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes.”

Com s’esculpeixen mútuament la memòria i l’oblit?

A la conferència “El valor de la paraula”, que Emili Teixidor va impartir en el marc del Fòrum de les Cultures, celebrat a Barcelona l’any 2004, l’escriptor destaca la següent reflexió: “S’ha dit que les biblioteques són les memòries de la humanitat, i que sense llibres, sense literatura, mancaria a la humanitat una part essencial del pensament, una experiència més àmplia i ja guanyada, i la vida oberta per
on circulen els vius i els morts, on retornes aquells que ja no hi són i on prenen forma aquells que no han existit mai. Sense la literatura, sense la memòria de la literatura, no podem heretar res, només podem néixer. Gràcies a la literatura, podem acceptar el do que fan els morts als que vénen després d’ells. I entre aquests dons, hi ha de manera especial, la memòria. La memòria que pren forma gràcies
a la paraula, i aquestes paraules en forma d’històries són ordenadores del passat i del nostre interior, són una font de salut perquè permeten expressar-nos i buidar-nos i netejar-nos de tots els pesos i remordiments i sofriments del passat que portem a dins i que si quedessin inexpressats, o mal expressats, o expressats de manera barroera o aproximada, ens faríem mal, no ens permetrien de viure
bé. Aquest és el gran benefici de la literatura al servei de la memòria. Reconciliar-nos amb el passat i amb nosaltres mateixos.”

I per acabar, llegiré un breu fragment del darrer capítol de la novel·la Retrat d’un assassí d’ocells (1988). Emili Teixidor escriu:

“La por a l’oblit, em porta ara al poble després de tants anys, a rescatar la caixeta per recuperar ni que sigui un bri d’aquell temps que ens va marcar per sempre. (...)

Una urgència que creix amb els anys, em fa aturar enmig del brogit dels afers i de la ciutat, per protegir els fràgils miralls del passat que porto a dins i no vull que es trenquin. Més terrible i inhumana que la mort, aquesta lenta i implacable mola de l’oblit que engruna fins a dissoldre en el no-res tot allò que hem estimat, que volem estimar, on volem emmirallar-nos encara.”

Moltes gràcies, Emili. Moltes gràcies, MESTRE. En majúscules.

Jordi Muñoz i Burzon,
6 de maig del 2011.