II. 77 Mirades a un mateix paisatge

Monjo, Joan M.
Revista Literatures, Núm. 3 (Segona època)

 

La tardor de 1986 vaig anar a viure al carrer Sant Pere, antic barri de pescadors. A Altea. Vora mar, al centre de la seua badia.
Des d'aleshores, a cada moment se m’oferia aquell arc superb traçat amb cel, aigua i roques. Tancat per l'Albir i pel penyal d'Ifac. Com que tenia la dèria de passar les meues hores més solitàries prenent notes del que veia, sentia i pensava, vaig iniciar un seguit d'anotacions, al voltant d'aquell paisatge. Després d'uns anys (1986-1995), el resultat d'aquell exercici va ser aquest recull de proses breus. S'hi acoblen vora un centenar d'anotacions al voltant d’un tema únic que llavors m’obsessionà: la badia d'Altea.
Una reduïda part d’aquests textos ha estat publicada anteriorment. En el catàleg d’una mostra del pintor V. Almar (Dénia, 1988) i en el primer número de la revista Marina d'Art (L'Alfàs del Pi, 1989).

1

Quan, després d’uns dies, torne a contemplar amb els meus ulls la mar abraçada per la badia, ni el mar ni l'abraç de la badia són els mateixos. Tampoc jo sóc el mateix, ni tinc els mateixos ulls...

2

La pell d'aquesta mar tacada de madur capvespre, és com la seua pell: d'una brunor canyella tota llum. Encara és capaç d’encendre'm el record...

3

A la badia tot era quiet, opac, tot silenci. La mar, les gavines, les pedres, el vent. Com si s’hagués aturat el temps en una vella fotografia. Tot era gris. Tot era trist. Tot era fred. Tot em semblava de metall. Vaig mirar els penya-segats del far de l'Albir, quiet, mentre m'alçava el coll de la gavardina. Fou llavors que em vaig demanar si aquella àmplia i densa tristesa habitava en mi, o en la badia.

4

Com els vaixells que apareixen i desapareixen en l'horitzó... com els rosats capvespres que s'engul aquesta mar... com l'ona que acaba en el ventre de l’arena... així foren aquells dies...

5

Matí de novembre. Plou tristesa sobre la badia.

6

Fa una setmana que plou. Aquest matí, però, després de desdejunar, en eixir al balcó m'he adonat que el sol s'aixecava triomfant sobre la ratlla de l'horitzó. Els seus raigs daurats com l'oli arribaven fins al saló de casa, banyant-lo d'alegria. La mar era tranquil·la, com un ós que dorm. Unes gavines volotejaven, cridant, contentes talment campanes en jorn de festa, celebrant el canvi de temps.

7

Aquest matí la mar és com un tigre, ratllada. Vora la platja terrenca i en la cresta de les altes ones, té blanc d'escuma. El cos de la mar mostra el color de la canya verda. A la ratlla de l’horitzó el cos és blau. És solcat per algunes barques de pesca i petits vaixells quasi invisibles, com monstres de rondalla, embolicats i amagats entre una lleugera boira.

8

Altea. Alegria de tornar a casa, després d'uns dies d'absència. El balcó davant la mar, els geranis encesos, l'amabilitat de la solitud omplerta amb la lectura, la finestra de l'habitació besada pel capvespre i que mira al far de l'Albir, l'escriptura del meu voluminós dietari. Tot m'acarona...

9

Nit. Del llit estant sent la mar com bramula intensament, i com el vent i la pluja talment àguiles violentes colpegen les finestres de l'habitació. Em costa dormir, cosa estranya en mi. Per fi ho faig, ben endins
del túnel de la matinada.

10

Passe la vesprada a casa. Llegesc unes revistes, els diaris, uns capítols de novel·la. Escolte música en l'obscuritat. Mire la mar i la pluja des del balcó. Ah, la dolçor de viure en la peresa! Quina meravella, aprofitar d’aquesta manera el temps!

11

En aquesta nit de tempestat, a la mar no hi ha més estels que el far i la llum d'una barca de pesca. Ho sé en despertar-me tot sol en el desert de la matinada, en encendre el llum de l'habitació i alçar la persiana. Ara, els estels formen una petita constel·lació en forma de triangle escalè. Davant l'espill del bany observe el meu rostre, i pense en l'amarga solitud d’aqueixos estels.

12

Dictat: la mar està calmada. La mar és verda. A la ratlla de l'horitzó la mar és blava. Octubre. La tardor. Primeres hores de la vesprada. Una barca de vela travessa la calma verda de la badia.

13

A poc a poc el sol va apareixent, amb potent fúria. Em desdejune —taronjada, café— mirant la mar. Observe les barquetes com treballen i com creuen la badia d'Altea els vaixells lents.

14

Capvespre. Sent la remor de la mar rebolicada. La seua fragància m'arriba quan isc al balcó de casa, a contemplar-la.

15

Dorm amb el balcó obert. Sent la mar com si dormís vora seu, com si les ones arribassen als meus peus de marbre nus. Dorm en companyiade la mar. A la matinada, em desperte pel fred. Tanque la porta del balcó. Novament em pose al llit. Ara sent la mar llunyana, talment apropés la meua orella a un caragol de mar.

16

Tres de la vesprada. Torne de l’institut. Veig gran quantitat de gavines vora mar, davant mateix de casa. Unes volen damunt la mar verda i blava i blanca o ben a prop dels edifi cis. D'altres s'estan quietes, immòbils, com mortes sobre els pits adolescents que dibuixen les ones.

17

Em desperte en la nit. Sent la petitesa del meu cor. Sent la immensitat de la mar.

18

Com sempre, em desperte a les vuit. Òbric la finestra de l'habitació. Mire la mar. Jorn nuvolenc. La ratlla de l’horitzó es presenta claríssima, com mai no l'he vista. Sembla traçada amb regla i tinta.

19

A mesura que passa el jorn, la mar va calmant-se, a poc a poc. A més, també va perdent el color terrenc. Conforme va tornant-li la calma, li torna el seu bell color, verdenc i lleugerament blau.

20

Sis de la vesprada. El capvespre, suau com la pell d'una pantera, es precipita sobre la mar. L'observe des de la meua cambra de treball i l'escric, l'escric impotentment. Són els darrers batecs de la vesprada. Les muntanyes ofereixen una aura de llum rosa, bella i moribunda. Al sud, comença a encendre's el far de l’Albir, amb les seues característiques intermitències. Es tracta d'un nou dia per a la memòria.

21

Capvespre. Mar sense ones. Pla i gris. Com una planxa d'alumini. Llunyà i orgullós, s'encén el far de l’Albir. Avisa del perill les barques, els iots i els vaixells.

22

Al capvespre, òbric la finestra de l'habitació. Entra una glopada de calor barrejada amb olor a mar. Mire la badia d’Altea que s'obri davant meu. Només s'hi mou un vol de gavines i alguna barca en la llunyania. La mar és quieta, com un gos que dorm.

23

Són passades les dues quan torne a casa. Refresca, però no gaire. Es tracta d'una fina nit de primavera. Un brot primerenc de la nova estació que va venint. Em canvie. Bec un got de llet. Isc al balcó. Mire la badia en la nit. Tot és l’imperi de la fosca. Sent una lleugera por davant la immensitat del cel amb els seus estels i la mar, al bell mig de tant de silenci. En la llunyania descobresc, ací i allà, unes llums. Són barques de pesca. Treballen en la matinada.
Aquesta nit és bella i viva com un gos adolescent. Amb la finestra oberta em pose al llit. En la meua solitud, sent una immensa sensació de pau, una immensa sensació de plenitud.

24

Des del balcó de casa contemplem la badia. És un arc. Tota plena de barquetes esportives. Jaume em diu que aquest és el paisatge de la seua infantesa.

25

Des de fa uns dies que som en la nova estació, en primavera. Gitat al llit, en la penombra escolte música, amb la finestra oberta. La dolça remor de la mar en aquesta suau nit, es barreja amb les caderneres musicals de J.S. Bach.

26

La mar calmada viu dintre la badia. A l'horitzó, unes barques treballen, blanques i immòbils. La mar és com una brasa verda i blava. Ho mire tot des de la finestra, vora la taula on llegesc les memòries de Pío Baroja. Se sent el so content de les campanes de l'alta església d'Altea. Estic sol davant la mar. Estic sol davant la vesprada.

27

Nit. Des del balcó ho veig. La lluna desplega la seua cua de llum sobre els lloms plàcids dels cavalls de la mar que dormen.

28

12 del matí. És un divendres d'octubre, i te'n vas. Al balcó sent que m'ataca el tigre de l'absència, l'obscura pantera de la solitud. Només em resta la companyia de les coses: de les gavines, de la corba de la costa, del ball verd de la mar, de l’immòbil horitzó. En tots ells hi ha una cosa teua. Fa tan sols uns moments, els acaronares amb els teus ulls tan clars i nets.
El record és l'ombra d'un ocell...

29

Em vas preguntar de quin país era.
Sóc de la badia... Fou la resposta.

30

Hauria d'escriure sobre aquesta mar. Però he decidit que no ho faré. Preferesc sentir el perfum dels seus braços, contemplar la seua pell de pruna verdenca, preferesc oir el seu bressoleig, talment fos una mare que dormís la seua tendra criatura... i callar...
Davant tot això, com d’insignificants i inútils em semblen les meues paraules...

31

La vesprada, cansada remunta el capvespre. Des de rere la finestra ho veig, ho pense: els vaixells que travessen la badia, posseeixen aqueixa joia trenada amb malenconia que, de vegades, ofereixen alguns records.

32

Passen les meues hores, com els vaixells. Com els vaixells per l'horitzó. I no sé ben bé on van. On van els vaixells i els meus dies.

33

El mes voreja sant Joan. De calç és el balcó i penja sobre la badia. La vesprada, gloriosa i amb el seu punt de mort, penetra en el saló comun fragment de simfonia.

34

Al menjador de casa la penombra és blava. Parlotegem animadament sobre uns llunyans enemics de poc valor, mentre dinem amb cervesa. Plens de fruïció ens mengem les entranyes d'aquesta badia saborosos molls de foc i lluços de carn delicada. D'aquesta manera, les ones verdes i plenes de sal arriben a formar part de nosaltres. Del nostre sentir, del nostre cos i pensaments.

35

Tempestat. Mar boja, mar enfollida. Com una pantera que al sòl es revolta de dolor. Amb unes fletxes clavades al cos.

36

Record. Setembre de 1986. Havíem dinat a cal pintor Azorín part alta d'Altea. En amainar el sol, eixírem al carrer i ens asseguérem en una replaceta propera. Recorde que aquella vesprada li vaig descriure al pare Alfons Roig el que veia: la bellesa de la mar, l'arc de la badia, el penyal i la sensual blavor del cel. Coses que els seus ulls tan plens de nit, no podien veure.
Mesos després, vaig saber que havia estat la darrera vegada que havíem tingut ocasió de parlar...

37

En aquesta habitació on generalment viu el silenci, de vegades es confonen els alès de l'amor i de la mar.

38

Migdia núvol. La badia posseeix la calma d'un llac. Instal·lat en la més dolça peresa, des de l'hamaca estant, l'observe

39

Fosca, calor i estiu, pertot arreu. Impossible dormir. A la platja, uns bells adolescents conversen despreocupadament al voltant d'una foguerada. En la nit, el foc és un viu fruiter ple de taronges madures.

40

No hi ha gens de lluna. Ara, la mar solament és fosca. La badia no existeix per als meus ulls. Només reconec amb un cert dubte, els seus límits, per la llum del far, de les urbanitzacions, pels llums de Calp i d'alguna barca de pesca.

41

Com les boires d'un amor llunyà, com la meua ombra, com un gos a l'amo estimat, allà on vaig m'acompanya aquesta badia. Em crida. Em persegueix.

42

Dia a dia convisc amb la ferma bellesa d'aquesta mar, amb la bellesa d'aquest paisatge. Però el contacte quotidià amb la bellesa em cansa i m'ompli d'avorriment. És llavors que torne a la delicada lírica de les coses menudes, grises, intrascendents, ja sabudes i oblidades. Me les estime. I també en elles m'hi trobe.

43

Blava la nit, blau el paisatge. Blava la llum, blau és el cel, blava la fosca, blau és el mar, blava tardor, blaves muntanyes...

44

Saps? Hi ha homes sinistres que, des de la part obscura de les lleis, enverinen i destrossen el bell cos de la badia. Mereixen un bon càstig dels déus i la felicitació dels imbècils!

45

Dimarts. Des de fa molts anys, el segon dia de la setmana fan mercat a Altea. Es planta enjorn, vora la badia. Hi bull molta vida durant tot el matí.
Quan torne del treball passades les tres, vora la verdor de la mar, només hi trobe les restes silents i deprimides del mercat. Per sobre plàtans madurs, caixes buides, pells de taronja i pomes podrides llançades al terra, hi volotegen potents gavines buscant alguna cosa per menjar.
Aviat arribaran els agranadors.

46

L'aigua el soroll de la mar, de la pluja a la teulada em desperta. Són les set.

47

Vesprada de festa.
La blava calma de la badia
nevada de gavines i veles.

48

En la llum, en la temperatura i en el canvi de pell de la badia es nota que s'apropa la primavera. Al capvespre, tempestat: pluja i raigs. M'arriba l'olor de la terra banyada, l'olor de la mar, mentre absent observe les intermitències del far.

49

Alba. Quietud a la badia. La lluna, el cel, la mar, els gegants en forma de muntanya... Tot dorm ple d’immobilitat. Només parpelleja l’ull del far.

50

Alba. Núvols i vent.
La badia és una cistella
plena de cireres madures.

51

Ho saps? Vora aquesta verda mar es crien belles dones de canyella, llimes grogues de tanta llum i moradenques buguenvíl·lees. A més, en el bon temps, els vells magraners s’encenen furiosament amb flors.

52

Ara som
davant la
badia.

Però no
existeix
la badia.

Només som
tu i jo.

53

En la matinada, absorts contemplem la nit de la badia. És bella, és gran com una deessa. Ella em parla de les belles nits estel·lades que té l'hivern de Castella.

54

Les ones d’aquesta mar seran els nostres llençols,
i la seua remor una delicada cançó de bressol.

55

Poqueta nit. Passegem indolents per la part antiga d'Altea. Altea alta com un colom. Per sobre les teulades, la mar blava i daurada, sense fi .

56

Abril. I tempestat a la mar. Veig el feble ull del far. De tant en tant, un raig fugaç i bell, es dibuixa com uns joves llavis pintats de carmí. Són els llavis de la fascinant dama que és la Nit. Aquesta nit.

57

Lluny del sol t'espere, a l’ombra, bevent lluminosa cervesa, llegint el diari a l'hamaca. Véns de la mar, banyada, amb banyador obscur, bella per als meus ulls i per a molts altres. Trobe grapats de sal de la badia quan bese els teus llavis.

58

Divendres. 19 de maig. Amb plata, sobre la mar es dessagna la lluna.

59

Sobre la badia, aquesta nit la lluna és un ull de llum. Em mira. El mire.

60

Mire per la finestra de l’aula, en direcció a les terres de l'interior d'aquesta comarca. Davant meu veig les palmeres, els pins i els eucaliptus, alts com àguiles, que volten una casa blanca de tanta calç. Llunyanes, les muntanyes són grans, blaves, arrugades i vives com la mar. Foses amb els núvols i amb el cel... Ara no puc veure la badia, però sent la seua gravitació silent, invisible, real. Trobe la seua presència sobre totes aquestes coses que ara se m'ofereixen a la mirada.

61

Al bell mig de la vesprada observe, amb passió i encís, la badia que se m'ofereix. Em vénen al cap unes paraules de Vicent Andrés Estellés: "El mar és l'ombra humida del Paradís. El mar..."

62

És tanta la llum, i tan violenta, en aquest migdia d’agost, que la inmensa mar no existeix per als meus ulls.

63

Oh, excels Wallace! A tu, que entens d’aquestes coses, t'ho conte. Mira: en aquesta lenta vesprada que acarona la pell madura de la immensa mar, que besa la gran solitud blava del cel i arrapa la descarnada llunyania de les muntanyes moradenques, solament es mou el petit ull negre de la gavina que veig a la platja. Solament.

64

Fora, la vesprada és de foc. L'habitació té les persianes mig tirades. Ací és dolça la penombra. Nu, estés sobre els llençols blancs. Dormitege. La remor de la mar és un gos que llepa els meus peus.

65

La mar està boja de tanta força com duu. Bramula com una bèstia ferida. Ha agafat un color terrenc, brut, trist i pobre. El penyasegat de l'Albir s'endevina boirós. Malgrat ser matí, el far segueix avisant els vaixells del perill. Vora seu un llamp color rosa, apareix i desapareix com un miracle de llum. Un gran tro fa vibrar els vidres de la finestra de l'habitació. Unes gavines s'estan a la platja, immòbils com pedres, sota el fuet de la pluja. Les ales del dia colpegen mandrosament la porta de la casa. La ràdio parla
de greus inundacions per algunes zones del nostre petit país.

66

Alba. Núvols que s'aixequen sobre l'horitzó de la badia, talment un gran bosc de llum.

67

És gran la mar, i gran també el cel. Són d'un blau fred i ampli, d'un blau obert de bat a bat. Conformen una alta i fonda vall. Una vall solcada per la insignifi cant ombra d'una gavina...

68

Els pètals de la rosa madura del capvespre
cauen sobre el rostre ombriu del penyal d'Ifac.

69

Llimes verdes en llibertat. Les galtes reblides d'abrusants flors de taronger. Es vincla dúctil, adolescent, orgullosa i perfecta. Emperadriu de la badia.
És la vida entre els cavalls enfollits de calç. Sal als peus. Nius de serps transparents al coll. Olor a crema solar i estiu.

70

En la pluja d'aquesta vesprada com besos freds sobre el meu rostre, veig la mort de l'estiu. El seu cadàver no cap en la badia.

71

D'on véns? em va dir, mirant-me als ulls.
Vinc de la badia vaig respondre. Vinc perfumat de verds i blaus ben nets. I... on vas ?
Vaig a la badia, redona de tanta plata de lluna plena. Vaig a la badia.
I... digues... va fer amb la veu menuda i dolça. De qui ets, Joan, de qui ets ?
De qui he de ser, Ramon?! Sóc de la badia... de la badia boja de tants peixos... sóc de la badia enfurida de tant de vent i sol... En nit de tempestat sóc dels raigs que assoten els meus ulls i el meu front... De qui sóc, dius? Sóc del far, ídol, déu i senyor dels meus abismes i dels de la mar...
Contesta'm: de què ets?
D'aigua de mar és el meu cos. Les meues cames posseeixen la força de les ones. Un vol de gavines ompli el meu pit. I el meu somni és com un antic vaixell de veles navegant per aquesta mar...
I... on vas?
On vaig? No ho sé... Però en aquests moments només desitge arribar a la calma de la badia, quan la vesprada és davant les portes de la casa de la nit... És en aqueixes hores quan m’assec al balcó, vora els geranis tacats de capvespre, i intente de vegades, amb gran esforç no pensar en res de res... solament sentir...

72

Bese el teu ventre, i em torna la calidesa i seguretat de la Mare. I en el teu sexe algues, algues, misteri i nacre, reconec el sabor de la sal i el perfum del vent d'aquesta mar.

73

Ple de sorpresa, en un llibre ignorat trobe un mapa. Es tracta d'un gravat francés del segle XVIII. Descriu la badia, amb la taca del poble, el riu, els límits i profunditats de la mar. La carta és bellament geomètrica, ordenada, un poc freda, clara i civilitzada, com una escultura del neoclassicisme francés.
M'adone que aquest gravat és un tant irreal, com aquesta badia palpable, com tot allò que és bell.

74

Aquest matí,
la badia posseeix tants diamants i tanta llum
que la seua pell és de sal
sal per als meus ulls.

75

En la matinada sent la dormida calma de la badia, farcida d'ombres. Amb silencis, la mar plana besa les pedres arrodonides de la platja. El soroll és petit i lleu com un murmuri matern vora el bressol, com la petjada d'un ocell a l'arena humida per la rosada. Quan torne a l'habitació m'adone que també és com el seu alè. Ella dorm embolicada amb llençols i somnis de calç.

76

Comença la Setmana Santa. A poqueta nit, plou, després d'un jorn indecís. Trac una hamaca al balcó. M'agrada rebre així aquesta entrada de primavera. Mentre observe la pluja acoltellant el cutis de la badia, escolte J. S. Bach.

77

La mar i el teu ventre són la mateixa cosa...

78

Ha acabat la pel·lícula de la televisió, i ens ha proporcionat mal sabor de boca. Les agulles del despertador van buscant un nou dia. Òbric el balcó. La primavera és una jove que es despulla vora la badia. La mire i la sent. De sobte, una gran pluja de campanades cau sobre els somnis de la badia. Gloriosos tocs que anuncien l'inici de la Pasqua. Coloms de llum, de festa i d'alegria.

79

La badia està nua. Jo també.
Entre en ella.
Amb força m'envolta.
Quina abraçada!
Humit desig. Mar,
amor. Amor i mar.

80

Amb or, l'alba va desenterrant el cos de la badia.

81

La badia
ets tu.
Per això
no te’n
pots anar.

La badia
sóc jo.
Per això
no me'n
puc anar.

82

Nit de dimecres. Enllà de les ones la mar no existeix. Regne de les pors infantils, espai dels misteris més antics.

83

Plou a l'alba. I plou sobre la badia. Entranyablement. Quan isc al balcó, la pluja és una dona que càlidament m'abraça i em besa els ulls.

84

En el mes de juny de l'any 1634 dies abans de Sant Joan, arribà a aquesta badia un personatge d’una narració que vaig escriure fa molts anys. Hi treballà unes setmanes ajudant uns germans que posseïen barca. Eren grans amants dels naips i de la beguda. A ell li deien Vicent Climent. Era un personatge febrós, lleugerament sinistre i coix. Es dirigia cap al sud. Fugia d'ell.

85

Capvespre inacabable. La badia d'Altea és una bella dona, madura. Se'm presenta castament nua. La veig des del balcó de casa, estés a l'hamaca. Mentre dormitege.

86

La badia és un cove ple de calma. On alena una vela de nacre. Amb plata, amb plata mor el capvespre. El capvespre.

87

Lleva-li la màscara a la mar!
Ho veus?
Ha aparegut el rostre del foc!

88

Després de l'amor, la cançó de bressol de la mar ens llançà als profunds avencs de la sesta. Les ones verdes ens lleparen els peus, com ho fan els cadells de gat. Oh alta, sagrada, beatífica, beneïda, sàvia i santa sesta! En despertar-me, vaig trobar els teus amorosos ulls, els braços de la badia. També el rostre de la mar que havia vigilat els nostres somnis...

89

A l'habitació perfumada per la mar llançàrem la cultura al terra. Es despullava tímidament l’alba. Tempestat. L'alba es despullava tendrament. Ebrietat. Alba, ones i cavalls, joia i núvols.

90

Núvols. Alta i immensa catedral gòtica, aixecada sobre les amables aigües de la badia.

91

La criatura era de mirada neta, de mirada trista. Tenia els cabells clars i no sabia nadar. Entre les ones buscava tellines i petits carrancs amb les seues clares mans. De sobte començà a ploure. Fou llavors que li sobrevingué una sensació d'infinit que li sotragà les entranyes.

92

Sobre els balcons
de la badia,
la lluna creixent
com una dent
encesa
de criatura.
entre la boira
del record.

93

A l'alba, la badia és un immens mirall. En ell arrela un alt bosc de núvols. Un cavaller francés el creua de sud a nord, tot buscant d'alliberar Altea, la bella princesa.

94

La badia és un immens temple sense déus amb lluminosa cúpula de núvols. Ara que boqueja la vesprada, tot és silenci. Junte les mans.
Tanque els ulls. Rese amb profunda devoció aquells dos versos de B. Rosselló-Pòrcel:
"Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca."

(1986-2005)