Xènius: El fonament en falta

Rius, Mercè
Revista Literatures, Núm. 4 (Segona època)

Em pertoca d’encetar aquest cicle amb una sessió dedicada al primer centenari del Glosari, que Eugeni d’Ors va començar a publicar el dia u de gener del 1906 a La Veu de Catalunya, tot signant amb el nom de Xènius un espai diari que mantingué durant catorze anys, fins que (tal com diu Enric Jardí, el seu biògraf, junt amb Guillem Díaz-Plaja)(2) va ser “defenestrat” pels prohoms del nostre país, amb el subsegüent trasllat de residència a Madrid i el canvi de llengua, a la castellana.

Abans d’entrar en tema voldria justificar el nom de la meva exposició. Hi esmento “el fonament en falta” per tal de guardar una distància irònica respecte al títol general del cicle. Ho diré ja d’entrada sense embuts; però no sense abans agrair als organitzadors que m’hi hagin convidat. També m’agradaria expressar el meu reconeixement a Adrià Chavarria, per la seva generositat i, si em permet dir-ho així, per la seva quasi devoció orsiana. Això no obstant, com canta la dita popular —que al mateix Ors li agradava repetir—, de bones intencions, l’infern n’està empedrat. Hi incloc, naturalment, les meves aquí i ara. Per tant, les nostres presumptes bones intencions no treuen res a la possibilitat que aquest acte en honor de Xènius esdevingui més un recordatori (aprofito les connotacions mortuòries del terme) que no una celebració pròpiament dita; o potser encara pitjor, que reprodueixi per enèsima vegada, a frec de la hipocresia, el tarannà que acompanya normalment les reivindicacions del nostre personatge. Per l’experiència que en tinc, aquestes reivindicacions les aplego en un ventall, no gaire ric d’altra banda, que va del mercadeig amb la seva figura fins a la típica actitud perdonavides.

Vet-ne aquí una mostra: Tots vostès deuen conèixer l’Institut Ramon Llull, un organisme dependent de la Generalitat, l’objectiu del qual és difondre la cultura catalana a l’estranger. Doncs bé, me n’han arribat dues publicacions; una en què es presenten els nostres clàssics de la literatura, i una altra amb els nostres assagistes i crítics(3). En la primera, la dels clàssics, on se’n compten vint-i-tres, Ors no hi és. Val a dir que hi manca també Joan Maragall, un altre dels autors a què va dedicat aquest nostre cicle a l’Ateneu. Però tornem a Ors, que és qui toca avui. Tampoc no està seleccionat entre els assagistes; perquè, en aquest segon quadern, el “compte” s’inicia amb Joan Fuster, el qual rep la credencial de fundador contemporani del gènere, un mèrit que el mateix Fuster, com només calia esperar de la seva talla intel·lectual, atribuïa sense recança a Eugeni d’Ors malgrat les enormes diferències ideològiques que els separaven. I aquesta opció de l’Institut no sembla que pugui obeir a una qüestió d’economia, atès que, d’Ors a Fuster, no hi ha pas un gran nombre d’autors rellevants, sinó tot el contrari: el gran buit causat per la dictadura franquista. Així doncs, el susdit quadern, si més no per la necessitat d’omplir aquest buit, fa aparèixer Ors en una mena d’índex que és allò que en diríem vulgarment la pila del greix(4). També se’l cita en la introducció d’una manera tangencial; per cert, com si el lector al qual va adreçada, pràcticament algú que ignora l’existència de la cultura catalana (o no caldrien aquesta mena de publicacions), ja sabés de qui es tracta. Se’l cita, però, per menystenir-lo o, si es vol, per destronar-lo en nom de la suposada herència fusteriana, essent el cas que Fuster, igual com Ors, no es va pas distingir en la recaptació de deixebles. Llegeixo: “Això [la tasca dels assagistes contemporanis], al mateix temps, ha acabat per modificar la veritable definició del gènere en els Països Catalans, que ja no és solament una forma de literatura escrita per ‘especialistes en idees generals’, com d’Ors deia, sinó més aviat una prosa que tracta els temes més diversificats amb una certa elegància.”(5)

Que jo sàpiga, el tractament dels temes més diversificats amb una certa elegància era just el que Ors va començar i ensenyar a fer des de les pàgines de La Veu de Catalunya. Però, si vostès dubten d’aquest meu judici, escoltin què n’escrivia, l’any 1918, Carles Riba (el qual, afortunadament, sí que està “catalogat” entre els nostres clàssics): “Una glosa de Xènius és un ésser íntegre, vivent, amb els seus centres de sensibilitat, i la seva xarxa nerviosa, la seva circulació en perfecte cicle, el seu respir, i —suma inefable de la seva individualitat— diríeu que un seu nom.”(6) O en un altre text, referint-se al màxim mereixedor de l’admiració orsiana, Goethe: “Present des del començ ha estat també Goethe, l’‘envejat’, per damunt les pàgines glorioses del Glosari, aqueixa guerra de fa tretze anys per la claredat contra la penombra, per la paraula retallada contra la música inefable, per la curiositat contra el lirisme, per l’esforç contra la inspiració gratuïta, per la continuïtat contra la vel·leïtat, per la ironia contra la passió”, etc. etc.(7) I jo mateixa afegiria: per la filosofia.

És clar que aquests compliments vénen d’abans de la defenestració. D’ençà d’aquesta, i del comportament que Ors adoptà en endavant, els seguí un llarg període d’oblit i d’animadversió envers el personatge; fins que, en la dècada dels vuitanta, passats trenta anys de la seva mort (1954), se’l va reconèixer com un dels nostres clàssics en la mesura que se’l considerà digne d’una edició d’obres completes, que encara està en curs. Bo, això de completes és un dir, perquè es tracta només de l’obra escrita en català. El nom de la col·lecció, “Obra catalana d’Eugeni d’Ors”, no significa que s’hi editaran totes les obres escrites durant l’etapa catalana, o sia, dels vint anys, si fa no fa, durant els quals va desenvolupar la seva tasca intel·lectual a Catalunya. En aquest cas, s’hi haurien d’incloure alguns textos escrits en altres llengües, per exemple, la seva tesi doctoral de 1913, Las aporías de Zenón de Elea y la noción moderna del espacio-tiempo, encara inèdita i escrita en castellà perquè, en aquella època, el títol de doctor només l’expedien a Madrid. Doncs bé, els editors han decidit prescindir-ne tot adoptant el criteri lingüístic. No res a dir sobre el mateix criteri; llevat que, si triem molt legítimament en funció dels textos, en funció exclusiva de les mateixes obres, llavors de cap manera no podem justificar-les —i encara menys menysprear-les, ja que la tria és nostra— apel·lant a les virtuts o als defectes del seu autor. O l’obra s’avala per ella mateixa o més val que l’oblidem. En canvi, enmig d’ambigüitats com l’esmentada, d’ordre editorial, la majoria de vegades en què s’anomena Ors a casa nostra és per denigrar-lo. Aquesta actitud, abans l’he titllada de mercadeig perquè els qui s’hi lliuren encara en viuen, de Xènius. És la seva obra la que dóna contingut a llurs discursos, els quals, fent-se valer com a crítics, no van més enllà d’una estèril desqualificació del pensament orsià. Clar i net, els qui així actuen, de passada que el denigren a ell, es denigren a si mateixos ja que, si tenen raó en desqualificar-lo, només s’estan alimentant d’idees mortes. Quant a l’actitud aparentment contrària, la de perdonar-li la vida descobrint en els seus escrits algunes coses “aprofitables” malgrat tot —i subratllant aquest “malgrat tot”—, a part de mesquina, comporta els mateixos efectes que l’anterior: Xènius seria igualment un fonament en falta. Tant una actitud com l’altra posarien de manifest l’escàs valor d’una obra damunt la qual no es pot aguantar gaire cosa, puix que ni tan sols s’aguanta per si sola, sinó que cal recórrer, a l’hora de jutjar-la, sempre a alguna instància externa a ella mateixa.

Però, com que parlem de “fonaments”, escau recordar la doble accepció d’aquest terme. L’una, relativa a l’arquitectura, s’aplica a les construccions materials: els fonaments d’un edifi ci són allò que es posa primerament, sota terra, perquè el sostingui, com a suport. I en la segona accepció, més abstracta, un enunciat sense fonament, un argument que “no s’aguanta”, són aquells que estan mancats de sentit o, altrament dit, són irracionals. Per tant, els filòsofs han trobat sempre en la raó el fonament de tot el que existia. En primer lloc, perquè tot el que existeix ha de menester una certa solidesa, ha d’estar prou endreçat o deixaria d’existir; reiterant tot sovint aquest principi, Ors s’alineava entre els “filòsofs de l’Ordre”. En segon lloc, la raó és el fonament de les coses que existeixen perquè només racionalment les podem comprendre: amb afirmacions enraonades i arguments que s’aguantin. Doncs bé, tots dos significats convergeixen en la idea que dóna títol al nostre cicle: “Els fonaments d’una cultura”. Els fonaments d’una cultura, com a base sobre la qual aquesta es construeix i avança, expliquen el seu progrés. Ara, tenint en compte que, per poder explicar-lo, abans de res s’ha d’identificar ben bé allò que progressa, vet aquí que, tradicionalment, s’ha entès per fonaments d’una cultura els trets que la identifi quen com a tal. Com a cultura en sentit universal o com a cultura en sentit particular; per exemple, en aquest cicle, la “cultura catalana”.

I això no obstant, a pesar de les comparacions que he dut a terme, el cert és que els fonaments d’una cultura no s’assenten igual com els fonaments d’una casa. Els nostres clàssics, posem Ausiàs March, un dels més estimats per Ors, no escrivia pensant a fonamentar res de res. Si l’assistia cap impressió o esperança en aquest sentit, potser en podríem dir pressentiment, però no pas projecte. Els primers grans escriptors en llengua catalana no endegaren cap construcció racional pensada pels segles dels segles. Al cap i a la fi , tractant-se de cultura, segurament no resulta impossible començar la casa pel terrat. En canvi, el procés d’implantar-la a partir d’un projecte previ només es va estrenar en un moment determinat de la història, i la iniciativa no sortí dels creadors, sinó de les institucions públiques. S’esdevingué quan l’Estat instaurà el dret a l’educació i així estigué en disposició, entre altres coses, d’educar els seus ciutadans en el nacionalisme. De tota manera, en aquest aspecte, la nostra situació actual es mereix un comentari específic. Per sort i per dissort, a hores d’ara no s’ha retornat cap mena de protagonisme als autèntics creadors. Per sort, perquè ells només el podrien assolir al preu de malaguanyar el seu propi procés de creació. Val a dir que, a Catalunya, sovint s’esgrimeix aquesta exigència hipòcrita —la “voluntat de fer país”— quan el cert és que la presumpta bondat d’una obra, per comptes de dependre’n, més aviat no resisteix una tal voluntat sense malmetre’s. Així doncs, per dissort (l’altra cara de la moneda), ni a Catalunya ni enlloc la cultura no es beneficia de les iniciatives individuals; o perquè aquestes són ofegades, o perquè es premien les falsàries. Ben al contrari, l’educació dirigida per l’Estat està sucumbint al poder “transestatal” dels nous mitjans, els audiovisuals i la informàtica.

Tanmateix, quan les institucions públiques volen, o han volgut, assumir l’esmentat paper fundacional, sobretot de definició d’una cultura determinada (“defineix, compta i amida”, era el manament d’Ors en La Ben Plantada), no ho han pogut fer mai partint de zero, sinó que han hagut de recolzar-se en els autors que són considerats els seus “clàssics”; si fa no fa, per procediments anàlegs al que hem vist de l’Institut Ramon Llull. Aleshores s’inicia un procés de selecció —idea força predicada per Ors. En definitiva, cal inventar-se una tradició. Els qui vàrem passar per l’educació franquista, i només molt més tard vàrem descobrir els escriptors catalans no assimilables pel feixisme (Ors, però no solament ell, sí que sortia en un raconet de les nostres “enciclopèdies” d’antany), sabem prou bé com pot canviar el “perfil” de la cultura que es pren per pròpia i que, a despit de la veritat històrica col·lectiva, d’alguna manera ho arriba a ser de debò —a contracor o no— en la mesura que t’hi eduquen.

En resum, el procés de construcció conscient i deliberada d’una cultura és una acció política, i no una acció cultural pròpiament dita; tret que l’acció cultural només sigui això, sempre, acció política. Però aquest tema demanaria, pel cap baix, una conferència a part; com que no ens vaga d’entrar-hi, donarem per bo que l’acció política i l’acció cultural només poden coincidir en circumstàncies excepcionals. En fou una la conjuntura que va escaure’s a Catalunya a la primeria del segle XX. Una certa recuperació de poder polític, junt amb la Renaixença literària que ja venia de finals del XIX, impulsà el moviment anomenat “noucentisme”. El nom se’l va empescar Ors, com a denominació cronològica (noucentisme pel “mil nou-cents”), però que connotava la idea de novetat (era “nou”). Des del Glosari, mirava d’establir els fonaments de la cultura catalana donant-li els continguts que l’havien de definir. A partir de 1911, prosseguí i eixamplà la seva tasca sota el patrocini d’Enric Prat de la Riba, qui fou, doncs, promotor i responsable polític d’aquella acció fundacional. Ors cercava la manera d’enllaçar amb la nostra tradició, les presumibles arrels de la qual, per un estroncament polític ja secular, li queien bastant lluny; sobretot perquè no volia acceptar-ne els rebrots immediatament anteriors, en particular el modernisme de finals de segle (en què ell també havia participat de molt jove). Fet i fet, si ara cercava una tradició ferma —clàssica— era perquè negava als modernistes, qualificant-los de romàntics (és a dir, tot el contrari de clàssics), que existís una creació lliure de pressupòsits. Ara bé, com que, a causa de la ruptura històrica assenyalada, ho tenia magre, s’imposava una bona dosi d’invenció. No pas entesa, pel que acabo de dir, com a creació del no-res, sinó com a producte d’una selecció entre les obres del passat. S’hi sumava, d’altra banda, l’aportació pròpia del mateix autor; que no era —ho repeteixo— cap creació del no-res, ni venia exclusivament del passat. Es nodria dels coneixements que Ors anava adquirint mitjançant els contactes, més o menys directes, amb els seus contemporanis europeus. Aquesta fou una de les tasques principals, si no senzillament la principal, que va dur a terme des del Glosari: la transmissió dels nous coneixements al públic català.

Del procés de selecció i afaiçonament de la tradició pròpia en digué arbitrarisme. Amb aquest terme indicava que, si bé per essència la tradició és alguna cosa que ja existeix i ve de lluny, nogensmenys cal donar-li forma; cal reordenar-la per tal de conservar-la, perquè no es perdi en el caos i la indefinició. Aquest afaiçonament s’acompleix a través d’un procés de selecció: de què reinvidiquem com a propi i que rebutgem com un error del passat. Això és l’arbitrarisme; diferent de l’arbitrarietat encara que, de vegades, el mateix Ors usa aquest segon terme. Però, tot i així, cal entendre’l dins del seu context. Com que no contextualitzen gaire, la majoria d’intèrprets, els detractors però també els benèvols, parlen d’“arbitrarietat” sense matisos i, a més a més, l’assimilen a un exercici de voluntarisme. No hi estic d’acord.(8) Aquest recurs hermenèutic, massa fàcil, al voluntarisme desatén el fet que Ors va ser sempre un crític sever de la primacia atorgada a la voluntat per sobre del coneixement. Ben al contrari, com a admirador de l’antiguitat grecoromana, de la qual nomenà hereu directe el noucentisme, militava en les files de l’intel·lectualisme socràtic. I això a despit de la seva insistència teòrica posterior en la idea de pecat, d’òbvia inspiració cristiana, que reivindicava des del “catolicisme”. No endebades conservà el daimon socràtic sota la figura de l’àngel, integrant-lo en la iconografia catòlica(9). Llavors, si no oblidem aquesta professió de fe intel·lectual, haurem de concloure que l’arbitrarisme no era tant voluntarisme com un exercici intens de la imaginació.

El Glosari constituïa l’aportació de l’escriptor i el pensador a una tasca política que sobrepassava de molt les seves capacitats personals. Vull dir amb això que Ors era un intel·lectual, i en cap cas un polític, per molt que intentés incidir en la política catalana des de les planes dels diaris. Al meu entendre, una prova del fet que s’emparava sobretot en el treball de la imaginació, per tal de contribuir al projecte d’aquella “nacionalitat catalana” sobre la qual Prat de la Riba publicà el llibre d’aquest nom en el mateix 1906, ens la brindà al cap d’uns anys amb la narració que més èxit va assolir a casa nostra: La Ben Plantada. Teresa, la ben plantada, encarnava el paradigma de la catalanitat. O sia, que el model a seguir pels catalans era una dona de ficció, un personatge literari; al capdavall, un Mite. I en aquest aspecte, hi ha també un detall important que afecta el mateix Glosari. Així que, pel maig de 1906, va rescatar el sobrenom de Xènius d’una altra publicació on col·laborava, va signar amb ell per sempre més les glosses catalanes. No les signava, per tant, el ciutadà conegut com a Eugeni d’Ors, sinó un ésser fantàstic(10). Aquest recurs li assegurava la distància que creia indispensable per entaular un diàleg cultural amb garanties. Altrament dit, conreava la ironia —una actitud també socràtica.

La seva empresa intel·lectual —al meu parer, rica en imaginació i ironia— Xènius la considerava necessària per a la renovació de la identitat col·lectiva catalana; ho va exposar en un article decisiu del 1911: “El renovamiento de la tradición intelectual catalana”. Era, doncs, una tasca significativa des del punt de vista polític. Però també es regia per uns altres criteris i habituds que podien costar d’assumir als qui gestionaven els estrictes afers públics, sobretot si els faltava la mà esquerra i l’amplitud de mires de què gaudia Prat de la Riba. D’aquí vindria, a la mort del president de la Mancomunitat, la tèrbola història de la defenestració. Però no em vull referir a l’anècdota de la destitució d’Eugeni d’Ors de tots els seus càrrecs, sinó a la categoria que se’n pot extreure; vull extreure’n, si es pot, alguna conclusió que vagi una mica més enllà de les circumstàncies particulars o concretes. Tal com el mateix autor recomanava, intento “passar de l’anècdota a la categoria”. Explica Jardí, en la seva biografia, que Puig i Cadafalch donà per tancat l’afer amb la consideració següent: “Queden coses per contestar. Jo no ho faré. Per mi respon tot el meu passat i tota la meva actuació per Catalunya.”(11) Molt bé, vet aquí un argument vàlid potser per a un polític (encara que tampoc no ho seria per als d’avui, que es congratulen i tot d’intercanviar les seves posicions com no s’intercanvien les camises). Però, en qualsevol cas, l’exabrupte de Puig i Cadafalch entra dins d’aquella classe de falsos arguments que la lògica tradicional denomina ad hominem. Sense cap validesa tractant-se d’un intel·lectual, no serveixen ni per acreditar-lo ni per desacreditar-lo; i si és ell qui els al·lega amb la intenció de justificar-se, només n’augmenten el descrèdit.

Un intel·lectual, quan exerceix com a tal, no està obligat a res més —i no és poc— que al tractament honest de les seves idees, és a dir, a no fer trampes discursives. Eugeni d’Ors, que sempre va reivindicar una tal condició per a ell mateix, assegurava que feia prevaler el desenvolupament de la intel·ligència per damunt de qualsevol altra consideració; incloses les “morals”, i no cal dir que les polítiques. Així doncs, al meu parer, aquest és el criteri a partir del qual se l’ha de valorar o, si convé, demanar-li comptes. I no solament perquè descuidar el que l’autor ens oferia mentre li busquem les pessigolles per una altra banda representa jugar brut; sinó perquè, almenys a les nostres alçades, és ben palès que les idees polítiques canvien, però que també ho fan les morals fins a uns extrems abans impensables. Altrament dit, sabem de sobres que sovint les acusacions d’immoralitat es revelen, al cap dels anys, com un símptoma d’ignorància o de miopia intel·lectual. Per exemple, segons que sembla, una de les recriminacions de què fou objecte Ors per part dels qui el van bandejar de les institucions catalanes s’adreçava contra la seva admiració per llibres titllats d’immorals, com ara Les liaisons dangereuses. De fet, ell mateix aparentava entendre-ho com una mena de transgressió privada; cito de nou Jardí, el qual en reprodueix el fragment d’una carta enviada a Josep M. López Picó: “Us envio un llibre dolent. Us crec ben digne de llegir-lo. És una obra mestra... quin professor d’arbitrarietat aquesta Marquesa de Merteuil! Em permeto indicar-vos que aquest llibre és per vós sol i que no deveu deixar-lo a ningú ni parlar-ne massa. Vós sou digne, però no tothom és digne... Penso que la coneixença de Les Liaisons ha d’ésser el signe en el que ens reconeguem alguns iniciats: pocs... Així, quan ens trobem i ens mirem a la cara, ens riurem com reien els àugurs...”(12) Fixem-nos-hi que parla dels augurs, i doncs, de prospecció de futur.

Un intel·lectual es deu sobretot a la intel·ligència abans que a la moral. Amb això no estic acordant-li la vènia de captenir-se immoralment; per bé que alguns dels “grans homes” de la història, en aquest terreny del pensament, no excel·lien precisament en “virtuts morals”. Sí que hi vull dir, però, que l’única obligació moral del pensador consisteix en la probitat intel·lectual, i no pas en la submissió a criteris externs a la tasca que li és pròpia. Si no, altrament, la reflexió teòrica queda privada de la llibertat absoluta que l’ha de presidir. I en dic “absoluta” perquè, com acabo d’afi rmar, no ha de dependre de res exterior a ella mateixa; no essent “relativa” a res, només deu respecte als objectes sobre els quals reflexiona en tant que hi reflexiona. Certament, aquest imperatiu té un punt de fe racionalista; tot i així, no se l’ha de confondre amb una professió d’optimisme. Va lligat a la certesa que la raó ens dóna accés a la moral i que, per tant, si aprofundim en la racionalitat de les nostres creences i els nostres actes, llur moralitat els sobrevindrà, com qui diu, de més a més. Ara, no es tracta ben bé d’optimisme si parem esment en la possibilitat que els models establerts de racionalitat arribin a demostrar-se falsos, i en conseqüència perniciosos. Aquesta fou precisament l’experiència que va commoure Europa arran de les dues guerres. Xènius, en les glosses referides a la de 1914 (recollides sota el títol Tina i la Guerra Gran), la presentava com una crisi cultural. Però, ja abans que esclatés el primer conflicte bèl·lic, els pensadors europeus (i americans com William James, en el pragmatisme del qual s’inspirà “el Glosador” durant els primers anys) procuraven una reforma del nostre model occidental de racionalitat. Ors mirava de contribuir-hi, des de Catalunya, amb la seva pròpia reflexió filosòfica. En va resultar l’anomenada doctrina de la intel·ligència, amb la qual pretenia superar la naturalesa abstracta i subjectivista de la racionalitat moderna, ras i curt, del cogito cartesià(13). Si més no en els seus aspectes crítics, compartia així els plantejaments d’Henri Bergson —a les classes del qual assistí— i del mateix James. També, en una certa mesura, de l’existencialisme, si bé només limitat al seu precursor, Søren Kierkegaard. I es trobava pròxim, sense que ens consti que n’obtingués un coneixement directe, a la fenomenologia d’Edmund Husserl. Amb tots aquests noms, però, no esgoto la llista ni de bon tros; com a símptoma revelador de la seva actitud amatent i oberta, ja a la primera dècada del segle s’assabentà de la psicoanàlisi freudiana. A més, s’interessava pels grans científi cs del moment.

Així doncs, en la mesura de les seves possibilitats, profundament determinades, no cal dir-ho, per l’endarreriment del seu entorn sociopolític, Ors compartí el periple dels intel·lectuals europeus. En això rau tant la seva grandesa com la seva servitud; manllevo aquests qualificatius al títol d’un altre dels seus textos, publicat l’any 1918 en castellà: Grandeza y servidumbre de la inteligencia. Val a dir, no obstant això, que a l’hora de discernir on hi ha la grandesa i on la servitud, les seves pròpies apreciacions no coincideixen amb les nostres, sinó que, de vegades, les contradiuen i tot. Aquest desacord es produeix almenys en dues ocasions molt rellevants. L’una, arran de la seva aproximació al feixisme, que ell mateix legitimava com a sintonia amb els intel·lectuals del seu temps. Vegem com ho formula en el pròleg que va escriure, en 1938, per a L’esperit de la revolució feixista de Mussolini; hi al·lega que “ha freqüentat cap a la mateixa època les mateixes ciutats d’Europa, sotmeses al bany comú d’un clima de cultura i al nodriment d’idèntiques influències doctrinals”(14). Altrament dit, el feixisme va ser la conseqüència lògica d’una evolució, en la qual Ors, com a home de cultura amb vocació europea, també participava.

Naturalment, respecte a aquest assumpte nosaltres pensem que l’obertura a Europa no va afavorir gens l’evolució de les seves pròpies opcions polítiques, que ja eren conservadores de bon començament. Tanmateix, sense pretendre en absolut rebaixar aquest meu judici, però en pro de la tesi que Ors apreciava sobretot la intel·ligència, vull destacar que, l’any 1950, va trametre la seva adhesió a un manifest promogut per una organització de tendència comunista, que exigia la prohibició de l’ús d’armes nuclears. En vies d’assentament, doncs, el règim espanyol al qual també havia prestat la seva adhesió (aquesta, més aviat incondicional) i del qual havia rebut algunes recompenses en forma de càrrecs dins la gestió cultural, el seu acte no deuria ser gaire acceptable per la dictadura franquista(15).

Ara, si unes determinades sintonies amb Europa no van afavorir gens la seva trajectòria, en canvi d’altres, que ell veia amb més recança, són les que actualment l’acrediten com un digne intel·lectual del seu temps. Llegirem ara les seves impressions en l’“Epístola a Picasso”, un article publicat just a les portes de la guerra espanyola: “Amic, amic, nosaltres pertanyem a una promoció que, en virtut de no se sap quina llei de col·lec tiva condemna, sembla destinada —i detall remarcable—, no en un país únic, ni exclusivament dins un ordre d’activitat personal, a la glòria del corredor de concurs que, brillantment cobertes les etapes, s’entrebanca i perd temps i terreny just a l’instant en què anava a tocar el terme, esperant així una victòria d’aquest fet tornada equívoca [...] Les nostres existències, àdhuc les més sortoses, fracassaren en la fatalitat de mant detall, que en traeix l’incompletud.”(16)

Més endavant, l’any 1949, a La Vanguardia, es refería l’exigència que la fragmentarietat característica de les obres contemporànies acabés organitzant-se en un tot coherent, sistemàtic. Ell mateix ho va intentar; primer, en El Secreto de la Filosofía, i després, en La Ciencia de la Cultura. No hi reeixí. Ben mirat, equivocava els seus objectius. Aquella racionalitat que necessitava de reformes es va traduir, per als millors autors del segle XX, en el fet que les obres més intel·ligents en tots els camps de la cultura, des de la literatura a la música, havien de ser fragmentàries. En altres termes, havia mort l’ideal clàssic que Ors encara defensava, a pesar de la seva lucidesa en el diagnòstic sobre el fragmentarisme. Havia mort l’ideal de l’Obra-ben-feta si per una tal obra s’entenia l’arrodonida, acabada i amb pretensions de bellesa. En realitat, el que es tornava suspecte era el mateix ideal tal com se l’havia concebut fins aleshores, dotat d’un abast universal que, al capdavall, havia de desembocar en el que ara tenim: la neutralització dels individus dins la societat de masses.

En suma, l’autèntica obra d’Eugeni d’Ors, la “bona”, és el Glosari —amb la seva fragmentarietat inevitable. I no ho dic comparativament, atès que gairebé tot el que va escriure aparegué primer en forma d’article periodístic. Llevat d’alguns opuscles, bàsicament filosòfics (i potser algun text d’estètica), tots els seus llibres, incloses les novel·les, són reculls de glosses —començant per La Ben Plantada. Hem llegit, en encetar aquesta xerrada, com descrivia Riba “una glosa” i la seva valoració dels objectius del Glosari. Ara en parlarem nosaltres, amb molta menys sintonia i coneixement de causa, però també amb una mica més de perspectiva històrica.

Glosari (amb una sola “s”) era el títol d’una secció diària a La Veu de Catalunya. Es tractava d’un article, normalment curt o no gaire llarg, dels que ara s’insereixen en les pàgines de cultura. No cal dir que va néixer amb la més completa falta de precedents a casa nostra. A diferència d’avui dia, no n’hi havia cap model establert, a part que la premsa diària no havia de competir amb els mitjans de comunicació de masses ja que, fet i fet, els periòdics van ser el primer d’aquests mitjans; si bé, en comparança amb ara, de dimensions ínfi mes quant al nombre de lectors potencials (no parlo ni dels de fet ni de percentatges, perquè això caldria veure-ho). En tot cas, solament més endavant, durant la segona guerra, com s’ha dit i repetit del nacionalsocialisme, la ràdio tingué ja prou empenta per esdevenir un instrument de propaganda política. Així doncs, Ors gaudia d’aquella llibertat “absoluta” tan valuosa per a un intel·lectual. Però també s’enfrontava amb les dificultats que suposa el fet d’engegar pràcticament des de zero; partint del no-res, si més no, pel que fa a les tècniques d’aquest àmbit en concret.

Mitjançant el Glosari, Xènius va crear un espai compost d’articles de difusió que volia posar el lector al corrent d’esdeveniments culturals de tota mena (publicacions, exposicions, concerts, descobertes científiques). Per proximitat geogràfica mirava cap a Europa, però ja durant el primer any dedicà algunes glosses als Estats Units, sempre amb el títol de “Transatlàntiques”. Pertot, junt amb la difusió, hi abundava també la reflexió. Altrament dit, les glosses de Xènius, si d’alguna cosa no fruïen ni pecaven, era de neutralitat informativa; la qual tothom sap, d’altra banda, que no existeix, però això a ell ja li anava bé i s’hi abonava —pel seu arbitrarisme. A més, les servia donant-los una forma extremadament literària— d’imaginativa l’he qualifi cada abans. Algunes semblaven un pur divertiment; en el fons, constituïen assajos destinats a transmetre l’ideari propi, per bé que l’autor, en lloc d’explicitar-ne els principis (operació reservada a les més “serioses”), buscava que el lector s’acostumés a una determinada sensibilitat intel·lectual, fi ns a adquirir-hi familiaritat. N’és un bon exponent una del primer any que trobo deliciosa, i que porta el títol de “Petites nocions agrícoles sobre la castanya”: “L’arbre que dóna la castanya s’anomena el fogó. Se composa de quatre arrels primes sostenint de la més graciosa manera un tronc molt gruixut. Aquest tronc té en la seva part alta una pila, pila de forats. Les castanyes neixen d’aquests forats, que constitueixen lo que se’n diu la torradora.”(17) Aquesta glossa va sortir el mes de novembre, lògicament; he de dir “lògicament” en comptes de “naturalment”, pel que vostès n’acaben de sentir.

Força juganera, la glossa suara citada; i no cal estranyar-se’n atès que, la primera versió de la seva filosofia, Ors va anomenar-la filosofia de l’home que treballa i que juga. Joc, en efecte; però —segons ell— sempre de cara al treball, per reposar les forces. El seu treball en profunditat era filosòfic. Això també representava una novetat a casa nostra. O potser fins i tot una excepció. Perquè encara a hores d’ara, a Catalunya, no hi ha filòsofs. Ni n’hi ha ni n’hi haurà mentre els nostres comitès de savis mantinguin per decret que de català i alhora filòsof no se’n pot ser (per analogia amb l’antic “valencià i home de bé, no pot ser”). Per quina raó? Doncs perquè, en néixer Ramon Llull, es va trencar el motlle d’encunyar pensadors catalans. Junt amb Llull s’extingí la catalanitat filosòfi ca. Per cert, molt abans d’hora, tenint en compte que la intervenció estatal i el consegüent nacionalisme havien de trigar encara uns quants segles.

Eugeni d’Ors s’autodenominà sempre filòsof; només per vocació primer, i després per reconeixement acadèmic. Com que, a part de juganer, era un gran treballador, es va treure el títol de filosofia —ho dic així perquè consta que no assistia mai a classe— quan ja havia esdevingut famós com a autor del Glosari. A partir del 1913, en què s’hi doctorà (tenia un primer doctorat en Dret), va continuar practicant-la en els diaris a l’igual d’altres filòsofs del seu temps, d’altres països. Ell no disposava quasi d’enlloc més on fer-ho, atès que li va ser denegada una plaça docent a la universitat. Tanmateix, des del principi havia afirmat que l’ofici de periodista resultava, per a un noucentista, el més afí al de filòsof. Si els pensadors europeus del segle XX s’interessaven pel present, també Xènius auscultava —tal com en deia— “les palpitacions del temps”. Tret que les volia elevar a “categoria” des d’una perspectiva platònica. I en aquest extrem s’apartava signifi cativament dels seus contemporanis, en general defensors de l’historicisme, mentre que ell creia, per damunt de la temporalitat històrica, en l’eternitat de la Cultura.

Amb tot, la novetat de fons aportada pel seu tarannà filosòfic a la premsa diària no causava tanta impressió, almenys no d’una forma immediata, com el fet que el Glosari, gràcies a les seves virtuts literàries, esbatanava una finestra al món; talment, mutatis mutandis, una avançada de la televisió. Algunes glosses posseeixen una qualitat plàstica impressionant. D’altra banda, Jardí qualifica Ors de geni de l’autopropaganda, i no seré jo qui negui els seus grans dots de comunicador. Fa unes setmanes, en rellegir La Ben Plantada, l’efecte més gratificant, allò que me’n va tornar a cridar l’atenció, residia en l’espai de connivència establert amb el lector. Ara, val a dir que, narratives o no, en recull o soltes, les glosses anaven dissenyant en si mateixes, dia rere dia, aquest espai de trobada. D’aquí venia la “constància” (una altra noció molt apreciada per l’autor), fins i tot el ritual; per exemple, cada any, la felicitació nadalenca reproduïa un mateix patró: “Als amics que vetllen en la nit / i a tots els qui, acàs entre somnis, / l’escolten cantar les hores i dir el temps, / el Glosador / dóna les bones festes.” Cal recordar igualment que les dedicades als Estats Units portaven totes el mateix nom: “Transatlàntiques”. En resum, el Glosari era obert, més que no a la interpretació (com se sol dir dels textos en general), a la col·laboració del lector respecte a tota una sèrie de sobreentesos, d’experiències socials i lingüístiques compartides.

Quedi clar que aquest tarannà de comunicador no es reduïa —com passa ara— a la comunicació per la comunicació, sense discriminar entre continguts. De cap manera. Quan Xènius interpel·lava els lectors, i ho feia sovint, per exemple incentivant l’enviament de cartes que responia a través de les glosses (una correspondència real o fi ngida, tant se val pel que fa al cas), les seves interpel·lacions no propiciaven que cadascú hi digués la seva, tot convidant el públic a esbravar-se. Aquesta és la dinàmica actual de les enquestes diàries en periòdics acolorits i farcidets d’imatges. Ben al contrari, ell mirava de conservar una distància, que es feia notar de seguida en el seu estil, titllat per molts d’obscur. Convenia que el lector s’adonés que s’hi havia d’esforçar, i que potser no comprenia del tot, perfectament, allò que estava escrit. Però una tal insatisfacció li havia de donar motiu per continuar llegint el Glosari al dia següent (la “santa repetició”, que l’autor aconsellava), fins a capir cada vegada més el seu sentit —i només aleshores posicionar-se. En volem dir paternalisme? Segurament; almenys Ors no el dissimulava gens ni mica. Però, que no resulta un paternalisme dels pitjors el que avui s’estila, de deixar que cadascú digui la seva per gruixuda que l’etzibi? No és així com s’ha procedit sempre amb les criatures, per tal de fer-les contentes i poder-les dominar millor?

Acabo de mencionar la presumpta foscor de l’escriptura orsiana. Vet aquí una altra qüestió central: la del seu treball de la llengua catalana. També en aquest aspecte se’l va atacar a tort i a dret. El Glosari va néixer abans de la normalització fabriana i, malgrat que n’assumia la defensa, del tot adient amb la seva contínua prèdica a favor de la normativització en qualsevol àmbit, sembla que, un cop fi xada la normativa lingüística, Ors s’hi resistia en el dia a dia. Les veus més crítiques li retreien que escrivia un català no gens “genuí”, sinó escandalosament afrancesat, etc. etc. Doncs bé, què en pensem nosaltres de les seves filigranes estilístiques a hores d’ara, quan ja escrivim i parlem gairebé només un dialecte de l’espanyol? No ho era pas, un tal dialecte, la nostra llengua en aquell temps en què així la classificaven els franquistes; però s’hi està tornant en plena democràcia, i els qui ara ho constaten són els filòlegs catalans de les noves fornades, com més va més minses, tot s’ha de dir. En aquestes circumstàncies, a mi personalment, la prosa de Xènius m’enlluerna, m’enllamineix i m’entristeix alhora. El que me’n dol sobretot és que ja ni ens pot servir d’exemple. Formulant-ho abreujadament, es tracta —ell mateix prou que ho sabia— d’una qüestió d’elegància.

Xènius sempre havia afirmat que la llengua catalana només prosperaria esdevenint una llengua de cultura; és a dir, un vehicle d’autèntic coneixement, una eina de treball filosòfic. Altrament, per causes estadístiques, la nostra llengua tenia les de perdre. Com a llengua materna, estava mancada de futur. Per això ell s’apuntava al “principi patern”; que servia, en efecte, a uns altres interessos de caràcter autoritari, però no demostrava gaire utilitat en el terreny lingüístic. Menys inútil resultava, en canvi, la teoria que una llengua no ha de veure’s limitada a simple medi (sic) d’expressió, sinó que ho ha de ser principalment de representació; Ors ponderava en aquests termes el valor conceptual del llenguatge. Tanmateix, a hores d’ara, si agafem el degà dels nostres diaris en català, n’hi ha prou amb una llambregada a la darrera plana per comprovar que, en cas que l’Avui pogués ser alguna cosa de debò, seria antiorsià. I això per molt que hi escrigui diàriament un senyor que es deu pensar que hi té el seu glossari privat, no sota l’advocació de Xènius, però sí del seu il·lustre avantpassat, Ausiàs March.

Guaitem-ne unes quantes pàgines recents: “No fot cap gràcia” (8.2.06), “Poca conya o cap” (9.2.06); tots dos titulars pertanyen a la secció de l’última plana, a més a més anomenada “Pel darrere”. Ja Ors s’havia referit a l’ús de determinats jòquers verbals, com el “fotre”, que ho volien dir tot i no res. Els considerava un senyal de matusseria lingüística, i en conseqüència, senyal també d’un pensament matusser (això si el contingut de sintagmes com els que acabo de llegir mereix aquest nom de pensament). Per la mateixa raó Ors criticava, a part de l’ús sovintejat dels punts suspensius —l’òbvia antítesi de filar-hi prim—, el corresponent abús de les interjeccions, en la mesura que es limiten a expressar, però no signifi quen res. Doncs bé, el venerable Avui és, gairebé tot ell, interjecció pura; tant si aquesta apareix gràficament —i, pel que es veu, tots els articulistes s’hi senten obligats— com si resta tàcita. Hi ensopeguem arreu de les seves planes, que exhibeixen, d’altra banda, una pràctica constant del mal gust. S’ha capgirat de nou la filosofia orsiana: “A Catalunya, el més revolucionari és tenir bon gust” —sentenciava Xènius. I pel que sembla, alguns han abraçat la convicció oposada: que el més revolucionari a Catalunya (o, qui sap, potser el més cínicament reaccionari) consisteix a tenir mal gust. Vet-ne aquí un altre exemple, tret d’un escriptor dels més prestigiats per la crítica: l’article de Màrius Serra publicat fa vuit dies (15.2.06) sota la capçalera “Espriu cabrejat”. És clar que aquest títol no fóra una falta de respecte cap al poeta difunt si no es tractés d’un manlleu del castellà, que Serra reivindicava al llarg de l’article, tot assegurant que hi havia “per cabrejar-se” de veure com, en el GDLC, “cabrejar” no volia dir “cabrejar”. En altres paraules que ens deixin sortir d’aquesta falsa tautologia, a l’articulista li molestava que l’exòtic mot no signifiqués en català “enrabiar-se” o, dit grollerament, “emprenyar-se”. Just al cap d’una setmana, avui mateix, Serra s’ha guanyat ja una imitadora; potser acaba d’encetar, doncs, tradició? Una columna al mateix diari duu per títol “El cabreig d’Erill” (Arnau d’Erill, un altre poeta, aquest del segle XV), i això dins d’una secció anomenada “Pensar és de rucs”. En defi nitiva, ha esdevingut normal la pràctica d’insultar la intel·ligència del lector; si no la d’insultar-lo i prou, com en el titular del “per darrere” d’avui: “Ets una porca”. Misèrrimament, quan es mira de provocar la riallada, aquesta se situa en els antípodes d’aquell somriure “d’àugur”, que acompanyava l’entesa eixida de la finor intel·lectual.

Per tot plegat, en iniciar aquest acte he suggerit que, de benintencionada celebració, es podia transformar en recordatori. El tancaré, doncs, amb una carta que Eugeni d’Ors féu arribar al diari Las Noticias l’any 1923, en l’interregne entre la seva defenestració i el trasllat a Madrid. La llegeixo tal com fou escrita, en castellà: “¡Pobre Catalunya! Dicen que ahora adquieres conciencia de Nación ycortan los árboles de ‘La Devesa’ y dejan hundir las piedras de Tarragona y asfixian el espíritu de sus hombres. Y cuando ya no tengas ni piedras, ni árboles, ni paisajes, ni monumentos, ni poetas, ni sabios, ni coleccionistas de arte, nos darán una nación de uralita, regida por unos agentes de negocios y adoctrinada por unos cuantos pedantes lacayunos.”(18)

Aquí és on som nosaltres. Em sap greu d’haver de respondre a aquestes paraules, escrites en una llengua aliena, exclamant: Quanta raó teníeu, mestre!

__________________________________________________________________________
1 Conferència dins del cicle “Els fonaments d’una cultura”, a l’Ateneu Barcelonès, el dia 22 de febrer de 2006.
2 E. Jardí, Eugeni d’Ors: Obra i vida, Obra catalana d’Eugeni d’Ors, volum annex. Barcelona: Quaderns Crema,1990 (primera edició de 1967); G. Díaz-Plaja, La defenestració de Xènius, Andorra, 1967.
3 Institut Ramon Llull, Catalan Literary Classics (Barcelona, juliol 2005); Institut Ramon Llull, Catalan Essays & Criticism (Barcelona, octubre 2005).
4 Ibid., p. 7.
5 Ibid., p. 5.
6 C. Riba, “Les planetes del Verdum”, O.C., Vol. II: Assaigs crítics, Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 94.
7 C. Riba, “Herman i Dorotea traduït per Josep Lleonart”, Ibid., p. 97.
8 Ho vaig manifestar en M. Rius, La filosofia d’Eugeni d’Ors, Barcelona: Curial, 1991. També: “La filosofia d’Eugeni d’Ors”, en P. Casanovas (ed.), Filosofia del segle XX a Catalunya: mirada retrospectiva, Barcelona: Fundació Caixa de Sabadell, 2001.
9 M. Rius, “Eugeni d’Ors: El pecat en el món físic”, en J. Monserrat i P. Casanovas (eds.), Pensament i filosofia a Catalunya, I: 1900-1923, Barcelona: Inehca / Societat Catalana de Filosofia, 2003. M. Rius, “Ángeles, no dragones. Apuntes sobre la filosofía de Xènius”, Revista de hispanismo filosófico nº 10, Madrid, 2005.
10 M. Rius, “L’ànima de la ciutat”, Serra d’Or (2006).
11 E. Jardí, Ibid., p. 197.
12 Ibid., p. 412. Ignoro quins punts suspensius pertanyen a l’autor o si els ha intercalat tots Jardí.
13 M. Rius, “Metaglossa a l’Oceanografi a del tedi”, Rels, nº 4, Tortosa, 2004.
14 E. Jardí, Ibid., p. 268.
15 Ibid., p. 206.
16 Ibid., p. 292.
17 Glosari 1906-1907, Obra catalana d’Eugeni d’Ors, vol. II, Barcelona: Quaderns Crema, 1996, p. 302.
18 E. Jardí, Ibid., p. 224.