Hi ha ciència-ficció catalana?

Munné Jordà, Antoni
Quaderns Divulgatius, 11 1999

Es podria plantejar, si justament ara que la ciència-ficció és present arreu cal entretenir-se a destriar-ne un espai pròpi. Penso que sí, per això faré balanç d'allò que tenim, de les mancances i, finalment, faré unes propostes.
Els antecedents literaris de ciència-ficció d'abans de la guerra són una dotzena de textos curiosos, de Rusiñol a Ruyra, de Folch i Torres a Pere Calders. Ara, llevat de Calders, tots són arqueologia. En el cas nord-americà, tota la producció del primer terç de segle és la base de lectura dels infants nascuts a l'entorn de 1920 que desencadenaran l'anomenada "edat d'or" de la ciència-ficció: Asimov, Heinlein, Bradbury... autors que marquen els tòpics del gènere, que ara comencen a ser coneguts aquí, quan ja fa trenta anys que han estat qüestionats. La primera generació d'autors catalans, després de 1939, va haver de començar de zero. Antoni Ribera, Sebastià Estradé, Pedrolo, Perucho, Calders o Pere Verdaguer han de buscar-se cadascun pel seu compte les pròpies referències. El 1970 amb l'estrena de La nau, de Josep M. Benet i Jornet tindríem la segona generació a efectes de ciència-ficció. La generació dels setanta arrenca amb voluntat de normalització literària i reivindica l'existència dels gèneres. D'altra banda, l'activitat de la revista "Ciència", l'aparició de la col.lecció "2001" i l'atenció del llibre d'Orwell, fan que una tercera generació s'identifiqui l'any 1984. Aquest any comença a publicar Montserrat Galícia i d'altres autors que ja arrenquen amb un coneixement de la ciència-ficció contemporània.
Entrant en el capítol de les mancances en la ciència-ficció en llengua catalana, ens adonem que hi ha un predomini de la cultura literària sobre la científica, que la ciència-ficció s'ha d'esforçar a anivellar. A més, hem anat tenint accés a l'obra dels grans mestres clàssics, i hi ha el perill de voler continuar fent allò que ja no es fa.
La meva proposta per als creadors catalans de ciència-ficció fóra de llegir els autors contemporanis, els de la generació del cyberpunk de 1984, els anteriors fins a la nova onada, i prendre'n model. També, llegir sistemàticament allò que Ballard anomena la literatura invisible: els informes científics, articles de divulgació, documents del govern i catàlegs especialitzats, a més dels llibres de divulgació científica. I per a això convé que els editors tradueixin aquesta ciència-ficció contemporània, i que els crítics la reconguin, i que la universitat l'estudiï.