Dels xoquins de Xahrazad a la lectura de conjurs i d'encantaments, passant pel cànon literari...

Rayó, Miquel
Quaderns Divulgatius, 31: III Congrés de Literatura Infantil i Juvenil en Llengua Catalana

 

De vegades he contat, naturalment de per riure, que jo, d’infant i sense saber-ho –és de gran que ho he sabut–, vivia amb Xahrazad. Ella ens contava contes arreu, sobretot a la meva germana Eusèbia i a mi, els petits de la casa (els dos escrivim, de grans). I ens els contava amb una habilíssima saviesa intuïtiva del fet narratiu; sabia en quin moment deixar, i com, la narració suspesa. Si qualque vegada, abans de colgar-nos al llit, ens contava un relat de por, aleshores jo temia la fosca de la nit i el seu terrible silenci fins que els ulls se’m clucaven...

Ja haureu suposat que Xahrazad era ma mare, una Xahrazad domèstica, amb xoquins(1). Ma mare ens contava contes. Ma mare ens resumia les pel·lícules que anava a veure cada dissabte amb el meu pare. Ma mare ens contava històries de personatges de la seva família (els idealitzava, és clar: tota literatura, oral o escrita, és un procés d’idealització). He contat això en altres llocs. També, que un dels records que em revé de la infantesa és el renou d’un llibre en caure a terra. Ma mare sempre es ficava al llit amb un llibre (i amb mon pare, no us penseu). Començava a llegir... Al cap d’uns pocs minuts s’adormia i la gravetat feia el que té comanat per llei natural: atraure el llibre, amollat pels dits adormits de ma mare, fins el trespol. «Tutup!». Renou deliciós que evoca memòries literàries...

Un dia jo llegia una novel·la de Zane Grey, un autor americà de novel·les de l’Oest, molt conegut, molt popular, probablement molt mediocre. La llegia en castellà (era una onzena edició de 1965, nova de trinca: jo tenia, doncs, tretze anys): La estampida era el seu títol (inoblidable), i en anglès The thundering herd (El ramat tronant, en traducció lliure). Encara el conserv, aquest llibre. Les primeres planes de la novel·la descriuen un ramat de bisons. Vaig trobar tot d’una la següent frase: «Su maciza cabeza cubierta de sucio y revuelto pelo, que contenía multitud de cuerpos extraños, estaba inclinada en actitud de acometer, mostrando los separados, recios, cortos y curvos cuernos» (pàgines 6 i 7). Vaig experimentar aleshores una commoció. Record que ma mare era al meu costat i que vaig dir-li tot d’una: «Escolta com sona això, mamà: m’agradaria haver-ho escrit jo: “...mostrando los separados, recios, cortos y curvos cuernos”».

He conegut, també de gran, que altres autors –alguns dels meus ídols, alguns dels meus mestres– saberen de la potència evocadora dels mots, quan un dia qualsevol els sonaren dins el cap unes paraules noves llegides,desvetlladores.

Michel Tournier(2) ens parla de com l’encantaven, de petit, els noms escrits en els flascons d’ingredients de l’apotecaria d’un padrí seu; llegesc en la versió que conec en castellà: «Por todas partes había palabras, en las etiquetas, en los bocales, en las botellas, y allí fue donde verdaderamente aprendí a leer. ¡Y qué palabras! A la vez misteriosas y de una extremada precisión, lo cual define los dos atributos esenciales de la poesía. La inscripción de una frasca envuelta en paja y de flaco cuello ha permanecido en mi memoria porque canta magicamente al oído: Alcoholato de coloquinto. Más tarde aprendí que aquella exquisita música designaba el más amargo y devastador purgante

Gabriel Janer Manila em recordava una nit de Cap d’Any els versos d’una cançó popular andalusa que, de petit, el fascinaren: «Hoy los novios se van a casar / donde tiene su trono la zambra / en el patio mayor de la Alhambra [...]».

Llorenç Riber(3), autor del bellíssim llibre de memòries infantils La minyonia d’un infant orat, comenta: «Record que una vegada, d’una selecció de trossos clàssics castellans, em va tocar llegir un passatge dels historiadors de les Índies. Pel que he pogut reconstruir amb el llunyà record mutilat, aquell passatge devia esser de Don Antonio de Solís, sens dubte el menys historiador de tots els historiadors de les Índies. Aquella prosa, castigada fins a l’excés, era aleshores per a mi una cosa hermètica; una cosa morta i marmoritzada, un veritable turment per a una imaginació com la meva que s’obria amb ales, com les papallones. Deixava en mi el rastre que deixa una serp sobre un penyal. D’aquella lectura només que un nom s’adherí a la meva memòria, tenacíssimament: Pánfilo de Narváez... Pánfilo de Narváez! Aquest nom actua en mi amb la força d’un conjur.»

Antoni Vidal Ferrando(4), l’excel·lentíssim poeta de Santanyí, diu a La mà del jardiner, la seva segona esplèndida novel·la: «Jo era de l’Atlètic de Bilbao i, en envestir en veu alta: “Lezama, Canito, Areta, Aramberri, Manolín, Nando...”, aquells noms em traslladaven a territoris lluminosos on la fantasia, les il·lusions, les primaveres tenien el seu reialme. Ben aviat vaig adonar-me dels paradisos on es pot viatjar sense altre requisit que deixar-se dur pels ritmes de la dicció... “Manolín, Nando, Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza”...»

I Czeslaw Milosz(5), el premi Nobel, traspassat fa uns mesos, va escriure a La vall de l’Issa: «Els noms llatins (dels aucells) encantaven en Tomas per la seva sonoritat... Si els repetia diverses vegades sonaven molt bé: el trencanous era, quasi res!, Nucifraga caryocatactes, sense cap dubte una paraula màgica.»

Sens dubte ho són, màgiques, totes aquestes paraules. Conjurs. Ensalms evocadors. Diu Harold Bloom(6): «L’aventura de llegir, com tota l’aventura de l’experiència, depèn de l’encantament [...].» Quantes de vegades, com a autors, com a pares, com a mestres, com a agents d’animació a la lectura, haurem aconseguit posar a l’abast dels nostres fills, dels nostres alumnes, dels nostres oients, dels nostres lectors, un encantament semblant? Aquelles paraules que mai no oblidaran? Aquelles que per sempre significaran el seu inicial, essencial, contacte amb el fet poètic, amb la Literatura, doncs? I als escriptors, els deman (i em deman): hem escrit mai –he escrit mai– una frase que sigui capaç d’enganxar així la ment tendra, buscadora, verge, d’un lector que s’inicia? Aquesta frase justificaria la nostra personal i vacil·lant cerca literària...

¿Podríem fins i tot pensar que tenim l’obligació de redactar-ne almanco una en cada pàgina o, si més no, una en cada text o una en tota la nostra producció? Per ventura un propòsit semblant és un error, perquè ja hem vist que aquests encantaments són trobats pels lectors en àmbits casuals: uns noms d’aucell en llatí, una fórmula química, una cançó andalusa, una novel·la de l’Oest, en els noms d’uns futbolistes... En àmbits que no depenen de la seva voluntat. En tot cas, els escriptors hauríem de creure –o no– que tal vegada podríem reduir amb els nostres escrits el grau de casualitat amb què els nins i les nines troben –i no tots el troben!– el seu encantament, la combinació de paraules que, en ells, tendran el poder d’evocar el fenomen literari i de commoure.

Però, hi ha grans dificultats i grans obstacles per escriure un d’aquests ensalms que s’encasti en la psicologia profunda de la persona que ens llegeix, i que el motivi a viure tota la vida amb una relació positiva amb les paraules escrites amb intencions literàries. Diguem-ne alguns, inicialment, d’aquests obstacles; per ventura els més determinants. Un, la nostra incompetència. Un altre, el criteri dels qui jutgen i avaluen i editen els nostres textos. Un tercer obstacle és el context, l’entorn, l’època. Aquest, però, és un obstacle del tot ingovernable per nosaltres. Tot atzarós, doncs. Sobretot, si afegim en aquest embolic la peça fonamental: el lector. Qui és? Com és? En tot cas, són metodològicament pertinents, aquestes qüestions? Perquè, potser tot és molt més simple: es tracta d’escriure. I d’editar. I de trobar qualcú que vulgui llegir la nostra proposta... Tot atzarós, ja ho dic: massa atzarós.

Hi ha també alguns mites criticoeditorials relacionats amb el «com han de ser els llibres per a infants», que fan difícil el desenvolupament de l’escriptura literària per a infants i joves. Per exemple, el que fa referència a la suposada predilecció dels nins envers els llibres curts, un mite que ha trencat contundentment l’autora de la sèrie de Harry Potter (tot i que per a mi els 2/3 de les planes dels darrers volums d’aquesta sèrie sobren, perquè no aporten res de nou i perquè jo, com a lector, preferesc els textos breus; per exemple, preferesc els haikús de Basho a les elegies de Rilke; però aquesta és una qüestió de gustos personals...). Un altre mite és la suposada aversió dels lectors joves envers la complexitat dels textos... Qui el romprà, aquest mite? Complexitat no significa enrevessament; un text complex no és necessàriament un text embrollat o incomprensible. I a més, amics i amigues, què vol dir «complex»?

Una vegada vaig presentar a un editor un conte que començava així: «Era a l’hivern i havia plogut en la llarga nit rica de fosques». Una obvietat. L’editor em va enviar les galerades amb la següent modificació: «Era a l’hivern i la nit era fosca». Una altra obvietat. «Així és més clar», m’explicà. Jo vaig replicar-li: «Que la nit és fosca ho sap tothom, i tothom ho sap escriure així: “la nit és fosca”. Jo vull dir als meus lectors que aquella nit és “rica de fosques”, a més d’especialment llarga». Vet aquí el bessó de la llibertat i de la responsabilitat de l’escriptor: triar entre obvietats. Arriscar-se a triar i acceptar-ne les conseqüències, naturalment. Potser jo he triat sempre malament. Els editors m’expliquen debades: «Escrius bé, Miquel; però els teus llibres no es venen.» Encara no he sabut comprendre si amb això m’adrecen un elogi o una crítica.

Perquè, per a quins al·lots escrivim? Fins a quin punt la seva condició lingüística ha de condicionar el nostre llenguatge?

En aquest sentit, no us penseu que estigui d’acord amb el reconegut crític Harold Bloom –esmentat abans– quan publica un llibre titulat Contes i poemes per a nens extraordinàriament intel·ligents de totes les edats. Em sembla un títol discriminatori i em sembla discriminatòria, lògicament, la proposta lectora que conté. No tots els nins són extraordinàriament intel·ligents ni ha de ser la possessió d’una intel·ligència extraordinària la condició necessària perquè un nin o una nina esdevinguin lectors apassionats. Però també pens que no hem, que no he, d’escriure massa limitat a una suposada o real mitjana o baixa competència lingüística dels infants hipotètics lectors meus. Perquè, excepció feta de discapacitats cognitives de caràcter greument disfuncional o patològic, tots sabem que els infants no són beneits...

Permeteu-me fer ús, un poc trampós, d’unes opinions llegides a part o banda. Una escola relativament recent del pensament filosòfic, i simplific amb ànim docent, diu que l’experiència nostra es conté en els límits del nostre llenguatge, en el significat de les paraules que som capaços d’usar amb competència. És més, concordant amb això, Samuel Beckett digué que les paraules són tot el que nosaltres tenim. Gianni Rodari, en una cita que potser ja és un tòpic entre nosaltres, que ens movem entre infants i joves i entre llibres per a infants i joves, reivindicava l’ús total de la paraula per a tothom, no perquè tothom esdevingui un artista, sinó perquè ningú no sigui, a la llarga, un esclau...

D’aquestes opinions –el llenguatge fita la nostra experiència individual i social, i el llenguatge ens allibera d’esclavatges–, se’n deriva potser un dels més bells imperatius pedagògics: cal facilitar l’adquisició del llenguatge als éssers humans, amb un corol·lari inexcusable: cal facilitar que, un cop adquirit, el llenguatge de cada ésser humà sigui el més ampli i el més ric possible. Si les paraules són tot el que els humans podem tenir, com podem, els escriptors, els editors, els mestres, escatimar-les?

És lícit creure que, en aquests dos processos, o en aquest procés de dues dimensions esgraonades –adquisició del llenguatge i enriquiment progressiu del llenguatge adquirit–, els mestres i els escriptors, especialment aquells escriptors que ens dedicam –o els qui ens han dit que ens dedicam– a escriure llibres per a infants i joves, hi tenguem una participació important. Supòs que per això ens trobam aquí. De la feina dels mestres no en vull parlar. De la feina dels escriptors no puc parlar-ne, sinó des de divagacions que provenen només de l’única experiència que amb prou feina puc abastar: la meva pròpia (i encara!). I fins ara, l’experiència em diu –o jo vull interpretar que em diu– que els llibres per a infants i joves han d’ocupar i de preocupar alhora el lector/la lectora. Ocupar, perquè com deia Gabriel Janer, el receptor del text literari ha de fer-se’l seu, ha de treballar-lo amb les seves potències intel·lectuals, i això no ho fa tothom de la mateixa manera ni al mateix nivell; i preocupar, perquè, com deia Jesús Ballaz, un bon llibre no dóna respostes sinó que planteja sempre preguntes.

Recordem encara dues altres opinions que m’agrada recobrar de tard en tard. La primera és de Peter Hartling, el conegut autor de llibres per a joves: «els escriptors de literatura infantil i juvenil escrivim per a lectors que llegeixen per primera vegada», diu, i sentencia: «per això la nostra literatura ha de ser la millor literatura»; la segona és de Llorenç Riber, l’autor mallorquí de La minyonia d’un infant orat, que ja hem esmentat fa poc: «hem d’escriure llibres que senyin un solc en l’ànima, que hi facin una ferida profunda. Lament que, qui em conegui, es trobi amb els mateixos pensaments.» Crec que no és inoportú penjar amb un imant aquests dos bons consells en la porta de la gelera (on guardam els glaçonets pel Lagavulin). Si més no, perquè adesiara desenteranyinem les nostres motivacions i les nostres aspiracions literàries. En resum i per fer via: no hem de voler escriure, els escriptors, qualsevol cosa. Ara bé: cadascú que faci el que trobi i el que sàpiga... Hem dit abans que l’escriptor és o hauria de ser lliure. De triar.

Per sort, els límits d’allò literari són difusos i confusos. Considerar o no literari un text depèn de gustos i de circumstàncies, que tampoc no governam. Els autors solem escriure el que volem, o el que podem i el que ens pensam que ens agrada, amb l’esperança de trobar qualcú que compartesqui la nostra voluntat, les nostres possibilitats i la nostra estètica. Per això, dins la literatura en general i dins la literatura per a infants i joves en particular hi caben autors tan diversos (i tan oposats en temes i en estils) com Jaume Cela o Josep-Francesc Delgado, en català, o Care Santos i Gonzalo Moure en castellà. Realisme i fantasia; cruditat i tendresa. Lleugeresa i densitat. Acció i llenguatge; crònica i poesia. Aquí com a la resta del món. I dic aquells noms com podria dir-ne molts d’altres.

Però, tampoc no ens hem de mortificar. En el fons, l’escriptura literària –i jo tenc la pretensió de fer-la– és un exercici que ens és útil per a passar el temps, i per a passar-lo amb un cert plaer –tot i que de vegades enfrontar-se amb els dèficits de la nostra pròpia capacitat de creació és quelcom molt humiliant. Potser els editors, i els recomanadors, i els estudiosos, i els altres agents de promoció o de difusió literària també haurien de tenir-les presents, aquelles opinions de Hartling, de Riber, de Rodari... Escrivim per a primers lectors i hem d’escriure per impressionar-los profundament (i potser no només per entretenir-los o per entretenir-nos). Escrivim, per ventura, per sol·licitar que qualcú decidesqui passar part del seu temps amb nosaltres. No podem, doncs, deixar-lo amb la sensació que l’ha perdut, el temps. Jo diria més: hem de voler que el lector vulgui passar més temps amb nosaltres. Però, no n’hem de fer cap dogma, de tot això. Si ho dic és perquè percep al meu entorn alguna cosa que no m’agrada...

Malauradament encara ens pensam que «com que això és per a infants...». Oblidam que hi ha uns temes. Que hi ha unes modes. Uns secrets, unes tècniques, unes pautes, unes limitacions, uns condicionants, unes escoles, uns corrents, uns contextos, unes línies editorials, unes lectures crítiques vigents i alhora canviants... ¿O no hi són, també, en qualsevol altra manifestació de l’art, en general, i de la literatura, en particular? I sobretot, oblidam que hi ha una tradició. Encara que sigui per trencar-la. Amb aquest oblit, la tria en llibertat és més difícil. Pens. Si ignoram la tradició, perdem, els autors, la capacitat de decidir lliurement el nostre camí propi.

Atribuesc precisament l’èxit inicial de Harry Potter al mercat on va ser creat i a la fidelitat de l’autora de la sèrie als clàssics de la literatura infantil i juvenil de la seva cultura i de la seva llengua (i després, és ver, del món sencer). I al context en què s’ha elaborat l’univers de Harry Potter, condició que ens permet entendre’l situat en la llarga i excel·lent tradició britànica d’històries fantàstiques per a al·lots (Peter Pan, Alícia, El vent en els salzes, les Cròniques de Nàrnia, els relats d’Edith Nesbit, els de Beatrix Potter, de Tolkien, de Frances Hodgson Burnett, de Graham Dunstan Martin i de tants i tants...).

I no ho oblidem, també en la no tan excel·lent, però sí molt popular literatura infantil de sèrie tipificada en personatges com l’insuportable Guillem Brown i la seva Banda dels Proscrits, de Richmal Crompton (38 llibres de Guillem entre 1922 i 1959, any de la mort d’aquesta autora), o com els Cinc, tan injustament refusats per la crítica, d’Enid Blyton (21 llibres componen aquesta sèrie, encara que l’autora va escriure altres sèries amb altres «colles d’al·lots», entre 1915 i 1968), entre molts d’altres (i fixem-nos que les autores d’aquestes dues sèries són dones). La mateixa J. K. Rowling n’era lectora, d’infant, sobretot de la dels Cinc (d’aquí, per cert, en podríem treure molt de suc crític).

Els fets que marquen l’origen de Harry Potter (la mort dels seus pares i, per tant, la seva condició d’orfe) ens permeten situar-lo en una altra llarguíssima i fecunda tradició novel·lística en llengua anglesa sobre nins desventurats magistralment liderada, abans i sempre, per Charles Dickens i Mark Twain, i en les darreres dècades, per Roald Dahl, entre d’altres.

Vull dir amb això que Harry Potter no neix literàriament del no res.

I a més, per si fos poc, Harry apareix com un personatge anunciat per senyals que evoquen qualque relat miticoreligiós o francament bíblic. Harry ve del cel (això sí, en una moto guiada por un personatge ogresc). Harry apareix en una nit en què el telenotícies comunica que s’ha observat una raríssima abundància d’òlibes i una no menys rara i aparatosa pluja d’estels. Harry Potter és, doncs, un messies. I amb estigma: en el front hi té un senyal amb la forma d’un llamp. Per això, els seus problemes pertanyen a una altra dimensió (el seu regne no és d’aquest món, i perdonau-me la quasi blasfèmia). Harry Potter és portat pel seu destí a cops de màgia. Morirà sacrificat si és un messies? Ressuscitarà? Tampoc no ha de preocupar-nos, això: en la tradició literària anglesa hi ha personatges que «moren» i que després apareixen de nou. Recordem el cas principal de Sherlock Holmes. Fa poc, l’autora insinuava en unes declaracions a la premsa un desenllaç no feliç per al seu personatge, al final de la sèrie...

I entenc que l’èxit sociològic inicial –insistesc: inicial– de Harry Potter, de qualcú que resoldrà els problemes particulars amb tocs de vareta màgica, coincidí gairebé en el temps amb l’arribada al govern de la societat britànica del Messies laborista Anthony Blair, després de molts d’anys de govern conservador... Encara que aquestes coincidències, per ventura, són, com diem a Mallorca, «figues d’un altre paner». Sense oblidar la llarga tradició en aquest context –i gairebé a tota l’Europa central i del nord– d’ús i de freqüentació que fan els al·lots (i també els adults) de les biblioteques públiques, un ús que indica hàbits lectors fermament arrelats en aquestes societats.

Però, anem a la qüestió que volia encetar: per què enganxa Harry Potter? No ho sé. ¿Els llibres de Harry Potter ajuden a difondre la literatura infantil i juvenil o només ajuden a difondre el producte Harry Potter? Ja ho veurem. Són tan bons? No m’ho semblen. Agraden als infants? Sense cap dubte. Enganxen? I tant, això és evident! Qui enganxa o ha enganxat en català als joves? Els ja clàssics Sebastià Sorribes, Josep Vallverdú, Gabriel Janer, Joles Sennell, Miquel Desclot..., o els nous Pasqual Alapont, Pau Joan Hernández o Antoni Garcia Llorca? Cap d’aquests autors? Cap autor que escrigui en català? Els nostres lectors infants i joves no tenen un trespol on afermar els seus gustos literaris.

Envejaria la senyora Rowling pel seu èxit i pel seu reconeixement, i pels seus guanys, i per la promoció amb què els seus llibres poden comptar des del moment en què ella es posa ara a escriure; però, sobretot, envejo la senyora Rowling perquè pot alçar els ulls de la seva obra i mirar enrere i lluny sobre una llarga, fecunda, boníssima, rica, diversa, feliç, reconeguda tradició literària i editorial per a infants i joves.

Existeix un cànon de llibres per a infants i joves de parla anglesa. El cànon català és inexistent: encara ens plantejam si és necessari. I si seria útil. I qui el faria, quan el cànon anglès ha estat elaborat pel sedàs del temps, el crític suprem, implacable i savi (o això diuen). Call perquè no conec la resposta i perquè dubt de la pertinença de la qüestió. Sé que se’n parla. Sé que, com a autor, m’agradaria comptar amb una base ferma i compartida de noms d’autors, de personatges literaris canònics, de tradicions literàries i editorials, de referents ja seculars en què poder trobar empara i aixopluc... Si no volem parlar de cànon, parlem de tradició. La tradició que es crea a força d’anys i més anys.

I per si fos poc, nosaltres, els autors que usam la llengua catalana, ens trobam amb –o dins– un embolic de problemes afegits de molt difícil, per no dir impossible, resolució: la fragmentació dels països de parla catalana, la desconeixença mútua de les societats de parla catalana, els recels induïts malèvolament, els interessos polítics... El cas recent del trencament de l’Institut Ramon Llull, de la nova dimensió de l’Institut d’Estudis Baleàrics, i de tot el que passa a casa (vostra) amb aquest tema, en relació amb Catalunya i amb les Illes Balears, no ens permet ser optimistes. I no parlem ara –quin fàstic perpetu!– de les discrepàncies en matèria lingüística. Si qualcú demanàs l’ús oficial a Europa del sorià, posem per cas, tothom faria un esclat de rialles (i alguns exigirien tancs acadèmics, i potser tancs dels altres –qualsevol excusa és bona, i més avui en dia– al carrer). Però posem els peus a terra.

En el fons, doncs, què volem, potser, els autors? Contribuir amb la nostra feina que la literatura no perdi el seu lloc al món. Contribuir amb la nostra feina perquè el llenguatge no sigui únicament gramàtica funcional. Com aconseguir- ho? No ho sé, i ja veieu que ignor massa coses. I què esperen de nosaltres, els lectors? Tampoc no ho sé.

Un dia, en una visita a qualque escola on un departament de professors i de professores de llengua havien tengut la bona voluntat de recomanar la lectura d’un llibre meu als seus alumnes, un dels al·lots em demanà, ingènuament i intel·ligentment: «Quina és, Miquel, la paraula més bella que has escrit mai?». De vegades, els nins et sorprenen. És cert que, en les nostres visites d’autor a escoles, els al·lotets et fan les mateixes preguntes rutinàries: «quan vares començar a escriure?, quin va ser el teu primer llibre?, quan de temps tardes per escriure un llibre?, uses l’ordinador?, quants de llibres has escrit?», etcètera. Però, qualque pic et sorprenen amb preguntes feridores, preguntes que t’obliguen a fer una reflexió no superficial del teu propi quefer d’escriptor.

Hi ha autors que se’n cansen aviat, d’haver d’escoltar tantes de vegades les mateixes qüestions, d’haver de respondre gairebé sempre el mateix. De moment, a mi no em cansa. Sóc professor i m’agraden els entorns escolars. Agraesc la feina de promoció de la lectura que fan els mestres, les mestres. Si usen, a més, un text meu, el meu agraïment és literalment infinit: han de fer un esforç extra per ajudar els seus alumnes. Ho sé. Gràcies. Coralment. Ara bé: no m’amag de dir i de repetir des de sempre que em sap greu que els meus lectors siguin en una grandíssima proporció lectors a la força, segrestats per les obligacions acadèmiques, captivats en el sistema escolar.

Tot i això, entenc que, a més, peregrinar per les escoles pot ajudar a difondre un poc la feina dels escriptors en general, i molt especialment permet recomanar de boca a orella –la promoció més eficaç, a la llarga– lectures de companys i companyes nostres, de mestres literaris nostres. Sent una gran satisfacció quan puc recomanar llibres per llegir a lectors joves àvids de lectures noves. És cert que la meva experiència de docent i d’escriptor visitant em permet detectar tot d’una, només en traspassar la porta de l’aula, del saló d’actes –per favor, posau un bon aparell de so a cada saló d’actes d’escola!–; em permet detectar, dic, si l’equip de professors responsables de la invitació ha treballat bé i a bastament la lectura. La sensació de decepció que em ve al cervell quan entr dins una aula o dins un saló d’actes i not que hi sóc només per entretenir els al·lots una estona no té límits. Llavors, sent molt haver de dir-ho, tenc molta de ràbia. M’han fet perdre el temps; sobretot, si he hagut de desplaçar-me a la península...

I sent una gran llàstima: perquè aleshores hem perdut una ocasió excel·lent d’afavorir la lectura. Hem desaprofitat les possibilitats d’una acció pedagògica de valoració positiva del llibre, de la lectura i, també, de l’escriptura. Per sort, això s’esdevé molt rarament.

«Per què escrius?», em demanen molt sovint els al·lots. Com que no sóc capaç de dir-los que per ventura escric només empès per qualque desajustament patològic del meu neocòrtex, els responc, perquè sé que els al·lots agraeixen un bon conte, amb algunes anècdotes viscudes.

Una nit d’estiu a la plaça major d’un petit poble de Mallorca, un grup de teatre infantil representà en un empostissat a l’aire lliure una obra meva. Era la festa major del poble. L’obra permetia la participació activa en l’escena d’una vintena d’al·lotets i d’al·lotetes. Això multiplicava l’assistència de públic: pares, mares, tiets i tietes, germans, cosins... Jo hi era, entre el públic. Ben amagat. El so era infame. Feia vent i el decorat de paper pintat gairebé volava. El públic era un galliner sorollós. Però, els actors persistien impassibles en l’empostissat, disfressats, fent els seus recitatius, mirant-se l’un a l’altre amb complicitat per donar-se les entrades...

Jo pensava: tant d’esforç, tanta d’il·lusió, tanta d’energia: els monitors i monitores que dirigiren aquell grup esvalotat d’al·lots durant setmanes d’assajos, els actors infantils amb el seu compromís d’aprendre’s l’obra i de representar-la, les mares i padrines que havien cosit el vestuari, els pares que havien col·laborat a muntar l’escenari, les autoritats que havien facilitat la inclusió de la representació en el programa de festes, els tècnics municipals que havien instal·lat els aparells de so que tanmateix no servien gairebé per res... Tot això ho havia mobilitzat una obra de teatre per a infants. Paraules meves...

Fa uns anys, una amiga meva molt estimada tingué la desgràcia de veure morir un fill seu, un infant de deu o dotze anys afectat per una cruel malaltia degenerativa. Aquest fill va morir després d’un llarg període en estat de coma en un hospital molt lluny de casa. Alguna horabaixa, la meva amiga llegia un fragment d’un conte meu al seu fill, amb l’esperança que ell sentiria la seva veu plena d’amor, desolada. La veu d’aquesta mare pronunciava paraules que jo havia escrit.

Un altre dia, un jove que iniciava amb alguna petulància la seva carrera d’escriptor em va dir –i això vol dir que ja em faig gran, que ja port alguns anys en aquest món del llibre per a infants–: «Jo escric per mor de tu. De nin vaig llegir un llibre teu que em va agradar molt i em va enganxar amb les paraules.» Quina terrible responsabilitat!

Us podria contar moltes anècdotes com aquestes. Us en poden contar moltes més na Mariasun Landa i en Miquel Desclot, i n’Agustín Fernández Paz i na Mercè Viana, i tots els bons companys i companyes d’escriptures que participen en aquesta trobada. Són les anècdotes d’un autor amb sort. En voleu més?: Un psicòleg usa a Menorca un llibre meu per ajudar els adolescents a véncer determinades pors. I la meva mare, amb vuitanta anys, va traduir al castellà, sencera i a mà, una novel·la meva per a adults, perquè la llegissen amigues seves castellanoparlants: hi ha cap autor que hagi tengut un honor tan descomunal? Ja us he dit que de petit, i sense saber-ho, jo vivia amb Xahrazad!

Escrivim per poder viure moments de commovedora simplicitat com els que us he descrit abans amb aquest meu anecdotari particular. O potser escrivim perquè un dia, de petits, unes paraules trobades a l’atzar en una lectura no gens excel·lent ens pertorbaren: «...mostrando los separados, recios, cortos y curvos cuernos»
.
«Quina és, Miquel, la paraula més bella que has escrit mai?», va demanar-me un dia un escolar amb simpàtica, tendra malícia. La qüestió encara em revé en moltes d’ocasions. De vegades, aquella pregunta elemental pot tenir variants, com per exemple aquesta, també molt freqüent: «Quin llibre estimes més, d’entre els que has escrit?», o aquesta altra: «Quin és el teu millor llibre?» Sé que estim molt els meus llibres, malgrat que molts d’ells ara no són sinó el producte imperfecte d’una etapa vital meva ja passada. De cap no en faig refús. No he escrit encara, m’ho vull creure, el meu millor relat. Sé que no he escrit encara la paraula més bella que podria escriure. Encara la cerc. Encara faig camí. Encara escric. I sobretot, encara llegesc. Si la trob en una qualsevol lectura, no dubteu que llavors la podré escriure. Perquè, jo escric sobretot del que he llegit. «Per què escrius?», insisteixen els nins, les nines. No sé la resposta adequada. Si n’hi ha.

Tal vegada només per emular un mediocre escriptor de novel·les de l’Oest llegit en la infantesa.

O per la raó que deia el poeta Seamus Heaney(7): «Escric per veure’m a mi mateix arrabassar ecos a la fosca.»

Perquè, us record que, des d’infant i fins i tot ara d’adult, la fosca de la nit i el seu terrible silenci sempre m’han fet por.

* * *

La present conferència ha pretès tractar, sobretot, dels següents reptes de la literatura per a infants i joves a casa nostra, o si més no dels autors i les autores que l’escriuen:

  • El repte de cercar la més alta qualitat literària dels nostres textos i de les nostres propostes.
  • El repte de triar lliurement i responsablement com escrivim i sobre allò que escrivim.
  • El repte de crear i de consolidar una tradició en aquest àmbit de la cultura literària en la nostra llengua.
  • El repte de trobar lectors alliberats, infants i joves (i adults) no captius del sistema escolar.
  • El repte de comptar amb les famílies, amb les biblioteques, amb les editorials, amb les llibreries especialitzades, amb els mitjans de comunicació, amb les institucions culturals, etc.; i òbviament, amb els agents del sistema escolar.
  • El repte d’alliberar, a casa nostra, la literatura de la problemàtica política de la llengua.

    ______________________________________________________________________________________

    1 Xoquins: mena de pantofles tradicionals mallorquines.
    2 TOURNIER, M. El viento paráclito. Madrid: Santillana Alfaguara literaturas, 1994, p.14.
    3 RIBER, LL. La minyonia d’un infant orat. Mallorca: Editorial Moll, «Biblioteca Les Illes d’Or», núm. 7, 1935, ps. 39-40.
    4 VIDAL FERRANDO, A. La mà del jardiner. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 102.
    5 MILOSZ, C. El valle de Issa. Barcelona: Plaza&Janés, 1982, p. 147 (versió pròpia).
    6 BLOOM, H. Contes i poemes per a nens extraordinàriament intel·ligents de totes les edats. Barcelona: Empúries, 1997, p. 9.
    7 HEANEY, S. Muerte de un naturalista. Madrid: Hiperion, 1996, p.99 (versió pròpia).

    Miquel Rayó (Palma de Mallorca, 1952). Escriptor. Llicenciat en Ciències de l’Educació, i treballa en el Programa d’Orientació i Transició a la Universitat de la Universitat de les Illes Balears. El camí del far (premi Edebé i de la Crítica Serra d’Or), Les muntanyes de foc (premi Joaquim Ruyra), El cementiri del capità Nemo (premi Ala Delta), La bella ventura (premi Generalitat de Catalunya), El raïm del sol i de la lluna (premi Guillem Cifre de Colonya) i Les ales roges (premi Josep Maria Folch i Torres) són alguns dels seus llibres.

    Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.

  •