Els enemics del traductor

Quadern Divulgatiu, 44: XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Vidal, Pau

La traducció literària és una cursa d’obstacles. Molt divertida, però on no es tracta de guanyar (és impossible) sinó de fotre’t de lloros tan poc com puguis. Perquè hi ha obstacles insalvables.

L’editor. L’editor (mai prou lloat) és un senyor que estima els llibres però encara més els calers. Com que sempre té pressa per publicar, et farà córrer més del compte. Però, això sí, abans de donar el text a impremta, hi voldrà deixar la seva petja d’editor i trobarà que el títol que tu hi has posat no val re i s’ha de canviar.

Il ladro di merendine* [*Si no s’indica el contrari, els títols corresponen a novel·les d’Andrea Camilleri.] s’havia de titular El lladre de tigretons. Merenda vol dir ‘berenar’, però merendine són les pastes Industrials que la canalla italiana mengen tant per esmorzar com per berenar (per això no es podia titular El lladre de berenetes, que només hauria estat entès a les Balears, on es berena tant al matí com a la tarda). Com que són d’aquestes embolicades, em va semblar que el Tigretón era una marca prou estesa i coneguda per ampliar-ne el sentit i convertir-la en un epònim. Però l’editor va tenir por que el senyor Bimbo no s’enfadés per fer ús de la seva marca i ho va vetar. Al final, la novel·la es va titular El lladre de pastissets, que és, ja es veu, un títol molt menys saborós.

Dei bambini non si sa niente (Simona Vinci) vol dir, en català, que De la canalla no se’n sap res. Però ves per on a l’editor li va semblar que un mot com ‘canalla’ era massa… rebuscat?, dialectal?, arcaic?, i que el comprador no l’entendria. Va propasar Dels nens no se’n sap res. Per desencallar la situació li vaig proposar de sotmetre-ho a votació, de manera que ja ens tens a l’editor i a mi, amb un full de paper, amunt i avall de l’editoria fent votar el personal. Vaig guanyar (i sempre més he recordat el resultat: 16 a 3) i la canalla es va quedar al títol. Això sí, m’estimo més no pensar què hauria passat si per comptes de fer el referèndum a l’editorial, on qui més qui menys ha anat a estudi i té quatre lectures, haguéssim sortit al carrer.

La vampa d’agosto és un títol polisèmic, perquè vampa tant es refereix a la temperatura atmosfèrica (una onada de calor) com a l’arravatament passional. I de fet, hi surt en tots dos sentits, per això és volgudament ambivalent: passa en un agost especialment calorós i dos dels protagonistes pateixen sengles foguerades, l’una d’amor i l’altra de mort. Foguerada d’agost, doncs (sense article, per motius de musicalitat), semblava la versió més raonable. Però, igual que en el cas anterior, l’editor (que no era el mateix) opinava que ‘foguerada’ és un terme de difícil comprensió. Li proposo variants: Flamarada d’agost, Fogonada d’agost. Re, no el convencen. Com que no té alternatives, diu que s’esperarà a veure què fan ells. «Ells» són els editors del segell en castellà, amb qui fa temps que mantenen un conveni de col·laboració (publiquen el mateix títol simultàniament). Al cap de poc arriba el veredicte: ells la titularan Ardores de agosto. Aleshores es produeix el miracle: agafa el diccionari, veu que ardor significa ‘foguerada, fogonada, fogot’ i ja està: Foguerades d’agost. Li faig notar, tanmateix, que el plural no és pertinent, perquè revela una informació que a l’original no es vol revelar. Al final accepta i el títol surt en singular.

La rizzagliata és un cas més delirant del mateix fenomen, la síndrome d’ells. Rizzagliata és un participi que sembla provenir del verb sicilià rizzagliari, sinó que no ho puc confirmar perquè no el trobo en cap diccionari. L’últim capítol de la novel·la, però, és inequívoc: rizzagliare és un verb que indica l’acció de pescar amb el rizzaglio, una art de pesca propi de la Mediterrània (de fet el Zingarelli entra la variant rezzaglio, que és una nansa per a anguiles). Com que els reculls lexicogràfics no m’ajuden, recorro a la saviesa popular. Un informant m’assegura que a Cadaqués fan servir una xarxa molt semblant a la que li he descrit i que fins i tot en tenen una de penjada a la paret del casino. Me’n vaig a Cadaqués i un pescador de Portlligat em fa una explicació del mètode que coincideix exactamente amb la del llibre. Ells en diuen ‘rall’. Per tant, una captura de peixos amb rall seria una rallada. Truco des d’allà mateix a l’editora per dir-li que ja he resolt el dubte, però la seva veu poc engrescada («Ah, La rallada? Bé, sí, ja veurem») em fa témer el pitjor. I el pitjor és que ells, i no sabré mai si perquè no tenen l’art de pesca equivalent o per la secular tradició castellana de tirar pel dret, han decidit que es dirà La muerte de Amalia Sacerdote (és el nom de la víctima). Finalment, doncs, la versió catalana surt amb el títol de La mort d’Amalia Sacerdote, i si el lector no entén l’últim capítol que es faci fotre.

Acqua in bocca. Un títol aparentment senzill: aigua a la boca. Sinó que en italià és una expressió per demanar o imposar silenci. ‘Muts i a la gàbia’ fóra un equivalent possible, però no funciona perquè l’autor juga amb el mètode amb què els assassins pelen la víctima: ficant-li una bossa plena de peixos de colors (i d’aigua, és clar) al cap. L’element líquid, doncs, hi ha de ser present. L’única expressió que trobo en català que ajunti els conceptes d’aigua i callar és ‘posar-se un glop d’aigua dins sa boca’, d’ús balear, que reduïda a un sintagma nominal podria quedar ‘Agua dins sa boca’ o, en estàndard, ‘Aigua a la boca’. Insípida però funcional. Em ve al cap, però, la idea del pap: ‘buidar el pap’ i ‘quedar-se alguna cosa al pap’ estan relacionades amb el concepte de callar, i el pap de fet no és gaire lluny de la boca, o sigui que al final em decanto per la creativitat i m’empesco una expressió nova de trinca: Aigua al pap (a hores d’ara no us puc dir el parer de l’editor perquè encara no ho sap. Quan llegiu això, comproveu l’ISBN i sabreu com va acabar).

El lèxic general. Cada casa és un món i cada idioma un planeta. L’italià és un camp sembrat de mines intraduïbles, que obliguen a fer paràfrasis o simplement a renunciar-hi.

La truncació. El sicilià, com la majoria de les llengües itàliques del sud, indica familiaritat truncant el nom o el cognom de la persona a qui t’adreces. Si crido la meva amiga Federica li diré «Federì», en Paolo serà «Pà», en Camilleri esdevé «Camillè» i en Troìsi «Troì». Jo acostumo a indicar aquest matís afegint algun apel·latiu afectuós al costat del nom («Mira, Catarella, rei…»), però de vegades no hi poso res per evitar la reiteració, i malauradament el matís es perd.

Els doctors. De Roma cap avall qualsevol persona amb carrera és susceptible de ser anomenat dottore. Per evitar la confusió amb el metge, de vegades tracto el personatge de ‘senyor’ i altres ho soluciono amb el tractament popular de ‘mestre’, que és un cas equivalent: no al·ludeix a l’ofici de professor sinó al sentit etimològic de ‘el qui sap fer bé alguna cosa’.

Diminutius i augmentatius. La freqüència de picciliddri, telefonini i pesantoni (o la ja esmentada merendina, sense anar més lluny) és abassegadorament superior a la del català (en valencià ja s’hi acosta més). Sempre que no sigui estrictamente necessari (tant si opto pel diminutiu directe, ‘mirallet’, ‘arbrissoi’, com pel sintagma, ‘molt pesat’), senzillament hi poso l’equivalent català. Encara que el mecànic es permeti un riposino havent dinat, el que fa és una migdiada, no pas una migdiadeta.

El lèxic específic. Tractant-se de novel·la policíaca, el camp semàntic amb què ensopeguem més sovint és el de la delinqüència i el seu contrari, el de la justícia. El segon planteja problemes substancialment tècnics, mentre que el primer… és un problema en ell mateix.

Càrrecs i expedients. Sostituto procuratore, questore, mandato, fascicolo… són termes que sovint ens menen al miratge del fals amic. Cal estar molt atents que la proximitat del fascicolo no ens porti a traduir-lo per ‘fascicle’ sinó per ‘expedient’ o ‘sumari’. En principi amb un bon diccionari (i n’hi ha d’electrònics) ens n’hauríem de sortir.

La bòfia. Passa exactament el mateix: com que no paren de sortir policies i carabinieris, hem de tenir present que la Squadra Mobile és la Brigada Mòbil i que l’omnipresent maresciallo no és un capità de navili amb barret de Napoleó sinó un simple caporal, quan és de la Guàrdia Urbana, i un subtinent o brigada si pertany a l’exèrcit.

Vidal Pau. El burocratès italià ha mantingut una pràctica antiga que és la d’anteposar el cognom al nom. En actes de declaració, atestats i paperassa documental és constant, però soviet també s’escola a contextos menys formals: un confident passant informació, un locutor d’informatius… Les poques vegades que ho he volgut mantenir (per restituir el plus de formalitat que implica o simplement per donar ambient burocratesc a l’escena) el corrector m’ho ha tombat. Té raó que en català sona estrany (i de fet es corre el risc que el lector prengui el nom pel cognom i viceversa), però es perd un element d’ambientació.

La mala vida. En matèria de delinquència, el regne de les Dues Sicílies ens porta segles d’avantatge. Segurament és el camp lèxic on em veig obligat a fer més paràfrasis, perquè la llista és interminable, començant per la mateixa malavita i acabant per les tres qualitats de mort (ucciso, assassinato, morto ammazzato): pizzo (l’impost mafiós), sgarrare (equivocar-se o trair, però només amb relació al grup mafiós), latitante (delinqüent que viu en cerca i captura), ergastolano (condemnat a cadena perpètua), pedinare (seguir algú pel carrer)…

Si l’autor és en Camilleri... la cosa es complica. Perquè Andrea Camilleri és un dels raríssims autors que fa del llenguatge un personatge més.

Variants dialectals. A les seves novel·les el narrador parla un italià estàndard esquitxat de sicilianismes, el comissari Montalbano ídem però ho alterna amb el sicilià i molts personatges secundaris parlen exclusivament en sicilià i altres exclusivamente en italià. Aquesta alternança sol tenir conseqüències en l’acció, com ara quan la Lívia el renya perquè ell renega en sicilià, o quan es produeixen equívocs amb el comandant perquè no ha entès alguna cosa, o quan un superior esbronca un inferior per haver parlat en «dialetto». Tots aquests casos s’han d’adaptar, però al preu (molt alt, al meu entendre) de canviar de paradigma: a la versió catalana el xoc dialectal es converteix en xoc de registres, perquè lògicament el lector català no entendria un conflicte diglòssic en una llengua que no és la que està llegint. L’única excepció (o frivolité) que m’he permès ha estat readaptar una frase feta: «parlar clar i sicilià». A L’òpera de Vigata, que pertany a la sèrie històrica, en Camilleri fa l'impossible: hi fa servir fins a cinc llengüees itàliques o dialectes: milanès, piemontès, toscà, romà i sicilià. Atesa la magnitud de la tragèdia, vam acordar amb l’editor que faria una excepció i traslladaria cada dialecte a un del català: gironí, rossellonès, lleidatà, barceloní i mallorquí respectivament (en la línia del que va fer en Pep Julià a Quell merdé hurrible de Via Merulana). M’ho vaig passar de primera, conscient, això sí, que atemptava contra una de les regles bàsiques de l’ars traductoria: la versemblança. De tota manera, és una qüestió en què els experts no s’han posat d’acord, tal com es pot comprovar a l’excel·lent tesi doctoral de Caterina Briguglia, La traducción de la variación lingüística en el catalán literario contemporáneo (editada per la UPF).

Idiolectes. En Camilleri ha dut al paroxisme un personatge clàssic de la literatura, el babau, especialitzant-lo en el pitafi verbal. El seu es diu Catarella i és l’encarregat de la centraleta de la comissaria de Vigata. A més de trabucar sistemàticament els noms de persona (tècnicament, al·lolàlia: Sozio Melato per Ponzio Pilato), l’insigne Catarella fa derivacions inexistents, repeticions («personalment en persona» és la seva insígnia) i nyaps lingüístics en general, que obliguen a l’esforç extra d’inventar-te pífies i falsos derivats en català. Com que la majoria de les catarellades són lapsus linguae, les nombroses aparicions d’aquest personatge han acabat donant peu a un idiolecte, el catarellès, que propicia diàlegs com aquest: Catarella: «Menstre, això serà dificilimíssim.» Montalbano: «Per què?» C.: «Perquè hi ha el pas del bord.» En Montalbano va quedar parat. Quin pas? Quin bord? M.: «Escolta, xato, de què putes em parles?» C.: «Mireu, quan algú no vol que algú li miri les coses íntimes que hi té dins [es refereix a l’ordinador], hi posa el pas del bord.» Ara sí que ho va entendre. M.: «Un password?» C.: «Que no és el que he dit? Exactament això. I si no li dius la paraula contra seny, el bord no et deixa fer el pas.»

Errates, a fe. El comissari Montalbano té una minyona analfabeta, l’Adelina. Quan li ha de deixar dita alguna cosa, l’hi posa per escrit. Amb la peculiaritat que escriu exactament tal com parla, «mesumenyx axí, ca seria unamanera dereproduí al ca pudríem anomenà adelinès». El súmmum de l’agramaticalitat, tanmateix, el trobem a No sabeu pas, una mena de diccionari sobre la vida del capo Bernardo Provenzano. El punt fort del llibre és la reproducció facsímil de les notetes escrites a màquina amb què l’home més poderós de Sicília després de Totò Riina es comunicava amb els seus homes. Tractant-se d’un semianalfabet, els paperets d’en Provenzano estaven farcits d’errades d’ortografia, de morfologia i de puntuació. A partir de la premissa que el lector català té tant de dret com l’italià a fer-se càrrec de la mena de persona que va dirigir una organització tan poderosa, vaig traduir les notes intentant reproduir les errades que faria un senyor català de les mateixes edat, posició social i formació. Un exemple: «He rebut den Pino, (Abocador). Mencarrega, que et feliciti les Pasques enviante Aff. Salutacions, i mha enviat, un tortell per tu que ja the enviat, deseguida que lhe rebut.» El resultat va ser una fatiga indescriptible i una descoberta: hi ha una cosa més pesada que corregir faltes dels altres, que és inventar-se’n de noves.

De propina. En Camilleri és un juganer. No hi ha novel·la que, a més de tots els recursos lingüístics esmentats, no se n’empesqui cap de nou. A El primer cas d’en Montalbano, les inicials del cognom de cinc homes assassinats (Ennicello, Contrera, Contino, Ottone i De Dominici) formen l’acrònim ECCO D(IO). A la traducció, doncs, els morts van canviar de nom, tot i ser igualment italians (Aliquò, Quaresma, Umbro, Inzerillo i De Dominici) per confegir AQUÍ D(ÉU). No es podia traduir ecco per ‘vet-ho aquí’ perquè com és lògic no podia modificar la xifra de víctimes. A Les ales de l’esfinx, en Montalbano se’n fot del comandant enviant-li una comunicació en vers per demostrar que l’altre és tan ruc que no se n’adonarà; em va tocar, doncs, empescar-me un poema respectant la mètrica i l’estructura de l’original. Finalment, un altre ensopec clàssic és el del refrany: quan el narrador diu que el comissari “Aviva un core d’asino e uno di lione», òbviament no pots dir que «Tenia un cor d’ase i un de lleó», perquè el lector català, encara que en comprengui el sentit, no hi reconeixerà el to especial que tenen les dites populars. Si estàs de sort, com en aquest cas, podràs recórrer a l’equivalent: «Volia i dolia». Si no, et passarà com a La pista de sorra, quan distorsiona el conegut «Una mela al jorno / leva il medico di torno» («Una poma al dia manté el metge ben lluny») per confegir aquest: «Cento farfanterie al jorno / levano le fìmmine di torno«. No tindràs més remei que inventar-te’l (i no cal dir que mantenint la rima): “Excuses a devessall, dones al carall».

Pau Vidal. Traductor de narrativa italiana contemporània (Tomasi di Lampedusa, Roberto Saviano, Erri de Luca, Antonio Tabucchi, Gianrico Carofiglio, Salvatore Niffoi). De novel·la negra, vint títols d’Andrea Camilleri. Autor d’Aigua bruta (Premi de Literatura Científica 2006) i d’un conte de l’antologia Crims.cat.