Autors i Autores

Joan Abellan

Comentaris d'obra

"El Teatro del oprimido y otras prácticas políticas (1974), d'Augusto Boal, és una crida a crear un teatre alliberador, que esquerdi el mur de les coercions. Un teatre festiu que uneixi actors i espectadors i que els retorni als seus orígens participatius. Un teatre al servei dels oprimits, dels més desvalguts, que fusioni ètica i estètica per acomplir una funció eminentment social. La poètica teatral del teòric i director brasiler és testimoni i contestació d'un context determinat, el de la grapejada Amèrica Llatina, però no s'hi pot circumscriure, perquè el seu abast és universal. Ben mirat, per desemmandrir les parpelles, no aniria pas malament d'airejar l'escena europea, castigada per manipulacions, tiranies i corrupcions –potser més pulcres, però igualment fatídiques–, amb les revulsives pràctiques teatrals boalianes. [...]

Des d'una perspectiva divulgativa, Boal conta Boal, de Joan Abellan, s'acosta al pensament i la trajectòria de l'artífex del Teatre de l'Oprimit. Consta d'una introducció preliminar i d'una extensa entrevista, molt interessant, sobre l'evolució i la vigència dels seus plantejaments. En conjunt, el volum, resultat de la concessió a Boal del Premi d'Honor de l'Institut del Teatre del 1997, ofereix un retrat diàfan i apassionat de la seva significació com a teòric, pedagog i director teatral."

(Francesc Foguet. "Democràcia activa", Avui. Cultura, 18 de juliol de 2002, p. 14)

* * *

"Joan Abellan, dramaturg, traductor de Bertolt Brecht i professor de llenguatge escènic i de teoria dramàtica contemporània a l'Institut del Teatre de Barcelona, ha basat aquest llibre en la seva pràctica didàctica. La representació teatral no és cap anàlisi de la literatura dramàtica, sinó que estudia el fenomen teatral en funció del seu llenguatge a l'escenari. Abellan hi tracta els diferents codis de signes que participen en el muntatge teatral, un dels quals és la paraula, amb el to, el ritme i la pausa, i un altre el gest. Tanmateix, aquests dos elements no són únics: l'escenografia, les màscares, la il·luminació, l'objecte escenogràfic, els sorolls, la música, el punt focal, el punt de vista del públic i encara d'altres factors poden ultrapassar la pura denotació i esdevenir connotadors per ells mateixos. El llibre de Joan Abellan ha de ser tingut en compte des d'ara a l'hora d'afrontar el muntatge teatral i les seves possibilitats comunicatives. [...]

Cal agrair a Joan Abellan la utilització d'esquemes d'anàlisi i de figures retòriques sovint aplicats només al llenguatge poètic. És evident que les teories de Jakobson no s'adreçaven solament a allò que entenem normalment per poesia, sinó que es referien a la totalitat del llenguatge literari, bé que la poesia, pel fet de dur-lo a l'extrem, en fos l'objecte d'investigació. Tractant obertament el vestuari i l'escenografia com a llenguatges teatrals, Abellan pot parlar d'indumentària o d'escenografia metafòrica o metonímica, amb la qual cosa esmola i enriqueix la terminologia.

Definicions o aclariments obvis o elementals es poden excusar per la voluntat de sistematització didàctica. Un didactisme que fa d'aquest llibre un manual força útil per a iniciar el profà o el futur professional en allò que podríem anomenar la poètica essencial del muntatge teatral."

(Josep Francesc Delgado. "La representació teatral per Joan Abellan", Serra d'Or, núm. 290, novembre de 1983, p. 55)

* * *

"El teatre de Joan Abellan [...] se'ns mostra com una substància molt fluïda; hom diria que l'autor es reserva el dret d'ajeure's a l'herba així que li plagui a fi de contemplar amb calma el paisatge que ha dibuixat, i mostrar-nos-el. Home tocant el flabiol damunt d'un núvol (1972) i El vol històric del globus Maria Antonieta (1973) causen aquest efecte; l'autor es posa a caminar —o a volar— amb els ulls ben oberts, pel que pugui venir, però sense fixar l'itinerari d'una manera que resulti enutjosa. Melendres és un calculador, i Abellan, un voyeur. O, si ho preferim, Melendres és un jugador d'escacs, o un ferroviari d'un país on els trens circulen implacablement controlats, i Abellan un autostopista, un home que posseeix el subconscient de Nils Holguerson, disposat a cavalcar el primer ànec que aparegui a l'horitzó. Si més no això val per a un primer estadi de llur producció: després Melendres es decanta cap a la narrativa, i Abellan posà el fre i es lliurà a la minuciosa composició d'un trencaclosques dramàtic a El bon samarità, càntir amunt, càntir avall, pensava que el cel guanyava i Déu se n'aprofitava, o el jardí de les delícies (1975)."

(Xavier Fàbregas. "El collaret d'algues vermelles, premi de la Crítica", Serra d'Or, núm. 249, juny de 1980, p. 52-53)