XIII. L'ESCENA DOMÈSTICA

—Hauré d'anar a Los Àngeles un dia d'aquests —va dir. Li semblava que, aquell dijous, el silenci que solia presidir els seus dinars amb Júlia s'havia convertit en una superfície parabòlica i reflectant i que el soroll dels coberts, sense el coixí de les paraules, encara feia més visibles els seus dubtes—. La setmana que ve, probablement. Troballes genials de Mauri. Una sèrie que es digui «El present de les glòries del passat». La Meca del cine, i tot això. Torna a funcionar, saps? La Bancroft, gent així.

—Et veig preocupat.

—Preocupat? Què vols dir? —Mat va aixecar els ulls, va intentar somriure—. Se'm nota preocupat?

—No has parat en tota l'estona.

Mat va mirar les tovalles i va descobrir al costat del plat una constel·lació de boles de pa, premudes pels seus dits. No era el silenci, el mirall reflectant, sinó els seus dits nerviosos. «Dijous vinent a les cinc seré a can Llibre», deia la carta, i ja era dijous, ja eren dos quarts de tres. Anar-hi o no. «A mi també m'agradaria conèixer-te, Mat.» Tard o d'hora havia de passar. Va agafar altre cop la forquilla. No tenia gens de gana, aquell bistec rus no s'acabava mai, havia de trobar algun joc de paraules enginyós, alguna cosa com «et guanyaràs el front amb la suor del teu pa»; sí, hi devia haver alguna relació entre els dubtes que li omplien el front, el pa i la suor dels seus dits, però els jocs de paraules, igual que la fruita, havien de ser bons si es volia quedar bé. Valia més mentir descaradament.

—És que aquesta tarda no tinc res a fer. El neguit d'una tarda lliure, comprens? Una tarda lliure, te n'adones?

De seguida es va adonar que no era cap mentida, en realitat. Tenia una tarda realment lliure, si s'entenia la llibertat com la possibilitat de prendre decisions personals i no com un estat beatífic, d'ingravidesa, sense nervi; no com una clariana al mig del bosc, un territori buit, sinó com una cruïlla tensada per camins oposats. Sí, tenia la llibertat d'anar a la cita o no, i dues alternatives en el supòsit que hi anés: espiar Agnès Alvir camuflat en el seu cos masculí per tal d'assassinar-la constatant la imperfecció dels seus atributs, o bé identificar-se, dir-li «sóc jo» i destruir per sempre l'encís de les ficcions. «No anar-hi», va pensar, «és la decisió més raonable». Agnès no ho trobaria estrany. Mat podia tenir feina, Mat podia ser a l'estranger. Mat podia no haver rebut la carta, hi havia maníacs que llençaven llumins encesos a les bústies.

—Realment no m'ho sé creure, Mat. Cap cita, cap article, cap entrevista. Deus estar en decadència.

«Em mira d'una manera rara», va pensar Mat. Va aixecar les mans i les va ensenyar com un prestidigitador.

—Res per aquí, res per allà —va dir—. Només l'horror del buit. Com la naturalesa. No anar-hi, encara que això fos una falsa solució, un simple ajornament del problema. Li hauria de proposar una altra cita quan s'excusés de no haver-hi anat, però almenys guanyaria temps, seria ell qui tindria la iniciativa. Seria ell que tallaria el joc, o l'instauraria sobre unes altres bases, sobre una altra identitat. No aniria a remolc com fins aleshores, com des d'aquell dia que havia obert una carta més i havia quedat atrapat en la ficció de si mateix. «Ajuda'm, Júlia», va pensar, i li van venir a la memòria uns versos de Dant: O caro duca mio, che piu di sette / volte m'hai sicurtà renduta et tratto / d'alto periglio che'ncontra mi sette, / non mi lasciar. Júlia molla de pa. Ara entenia per què havia estat jugant amb les molles de pa.

—Vols que sortim, aquesta tarda? —va dir—. ¿Què me'n diries, eh? Anar a algun lloc —de seguida va precisar la seva idea—: O millor, anar enlloc. Anar enlloc els dos.

—Així? Sense avisar? I qui la farà, la meva feina?

Com si volgués il·lustrar les seves paraules, Júlia s'havia aixecat, havia recollit els plats i portava les tasses de cafè. «Sí, sense avisar», va pensar Mat. La vida no avisava. Entrava sense demanar permís per totes les escletxes, com el vent tropical, com una malaltia o un enamorament.

—Quina feina —va dir—. Deixa-la estar per un dia. El món no s'enfonsarà.

—El teu, segur que no.

Ho havia dit en un to sec que Mat no li havia sentit en onze anys de matrimoni, i als seus ulls, sobtadament, s'hi havia instal·lat la lluïssor d'un desafiament, el seu rostre havia adquirit en un instant una bellesa de lleona jove, en la plenitud de la seva força. Als seus pòmuls hi havia la contundència d'una escarpra i els seus llavis vibraven a dins d'un nou perfil, més decidit, potser més sensual que mai.

—Estàs molt interessant així —va dir. Sabia que era una frase de mascle prepotent, però no l'havia volgut reprimir. Ell que era tan destre a esquivar els tòpics, que tenia per ofici crear-ne de nous, s'hi havia refugiat expressament perquè, en algunes ocasions, permetien no perdre energies buscant paraules originals (que, en qualsevol cas, també serien inexactes) i lliurar-se enterament a l'emoció, a l'espectacle d'una Júlia inèdita, renovada. «Com reencarnada», va pensar; «Déu meu, que no contesti, que no esguerri aquest miracle, que no es fongui la imatge, Júlia amor meu». Una infinita tendresa, barrejada amb desig, es va escampar pel cos de Mat. Plorar fent l'amor, o fer l'amor plorant. Fer l'amor i plorar per buidar-se del tot. Però quan Júlia va dir «Ara les minyones ja no fan festa els dijous a la tarda», Mat va comprendre que res no podria frenar la volatilització d'aquella imatge. «Estúpida», va mormolar en veu baixa, de manera gairebé imperceptible, mentre sentia l'al·legat de Júlia sobre el treball femení tan impagat com incomprès, sobre la duresa de les feines d'intendència conjugal. Aquell discurs li semblava monstruós a la boca de Júlia no solament perquè transformava la seva nova bellesa en la banal crispació muscular d'una dona obsedida per les neveres buides i pels parquets lluents, sinó perquè sempre havia cregut que ella estava més enllà d'aquelles coses i ara descobria, horroritzat, la seva veritable cara d'animal domèstic, de mare protectora amagada durant anys sota una aparença de dona liberal i comprensiva.

—Calla —va dir, i de seguida, perquè no semblés una ordre, sinó allò que era realment, una imploració, va afegir—:Calla, si et plau.

—No cridis, vols? —Júlia estava sufocada, encesa, i Mat va pensar: «Si el glaç fos vermell, seria així»—. Abans no cridaves. Te n'adones, Mat?

—Ets tu qui no te n'adones —va dir. No s'adonava que l'estava llençant als braços d'una altra dona, una dona a qui havia buscat pels vagons dels trens perquè li havia dit en una carta «vostè està canviant, i no m'agrada com canvia» i li havia descobert una estranya absència d'estigmes sexuals. Li passaven coses, sí, sobretot estava molt cansat, cansat de no viure, per exemple, i Agnès Alvir ho havia endevinat. Ho havia endevinat una persona que se'l mirava des de fora, però ell estava donant una oportunitat a la Júlia, que sempre se l'havia mirat des de dins, i Júlia no l'aprofitava; ell li deia «anem a algun lloc aquesta tarda», li demanava que el retingués al seu costat i ella parlava dels homes en plural. «Us penseu», deia, «us penseu que estem a la vostra disposició. Doncs no vull sortir amb tu», li deia, «justament avui no, busca't una altra solució per passar la tarda».

—Molt bé —va dir.

Es va aixecar sense prendre's el cafè. Va agafar l'americana i se la va posar lentament, amb la mateixa solemnitat deliberada amb què molts anys enrere el rabassut Mulligan havia aparegut al capdamunt d'una novel·la i ell, uns mesos abans, havia posat un full en blanc a la màquina portàtil de la seva soledat. Abans de sortir, se la va mirar. A la cara de Júlia hi havia un somriure de triomf, que a Mat li va semblar un símptoma premonitori de la menopausa.

XIV.LA GRAN ESCENA

A dos quarts de vuit de la tarda, amb unes quantes tasses de cafè al damunt, la sensació de claustrofòbia i de ridícul se li va començar a fer insuportable i va aixecar la mà per cridar aquella cambrera de galtes vermelles i cara de guarda-agulles rural que, a cada nou cafè que li portava, li deia amb els ulls «no perdi més el temps, senyor, segur que no vindrà». Tenia raó, segurament, ella devia ser una experta en cites frustrades. Va imaginar una vegada més possibles entrebancs, un caos circulatori immens. Sí, havia de ser això, ¿Per què no un altre quart de cortesia? ¿No era ella qui l'havia citat? Fos com fos, no podia quedar-se altre cop presoner del seu propi personatge, ara que s'havia decidit a liquidar-lo.

L'estava mirant tothom, se n'adonava: tres hores d'home sol en una taula cridaven l'atenció forçosament. Va plegar el diari i va donar un altre cop d'ull al local. Llàstima que no vingués: Can Llibre, amb l'aroma mantegós de pastes que es barrejava amb les emanacions cosmètiques de les clientes enjoiades, amb aquell disseny discret dels aplics, aquella generosa separació de les taules, tota aquella pulcritud, aquell dringar de porcellana i vidre, era el lloc perfecte per a l'eclosió d'un home. «Un gineceu de luxe», va pensar, «i jo aquí al mig, com un error de la naturalesa en un món femení. Seré l'única persona en qui no es fixarà, Agnès Alvir; potser ni tan sols em mirarà». Havia tingut temps d'imaginar-s'ho. Agnès entraria a les cinc en punt (per això ell sabria que era ella), s'aturaria un moment al llindar de la porta per reajustar l'obertura dels ulls i expulsar de la retina la claror excessiva de la primavera, i intentaria localitzar la senyora Mat. A la carta, no li havia anunciat cap signe d'identificació, cap flor especial, cap vestuari, cap llibre a sota el braç; o sigui que estava segura que es reconeixerien, que ella s'havia fet una idea de com era la periodista Mat, de quin era el seu físic. I ell volia saber quina idea tenia, quin aspecte li havia atribuït, era una curiositat legítima, la mateixa que devien sentir els autors de teatre quan els presentaven l'actriu que havia d'interpretar el seu personatge preferit. O sigui que ell no es mouria, en veure-la entrar; deixaria que fos ella qui prengués la iniciativa d'acostar-se a algú, potser a aquella clienta que seia sola en una taula, que tenia l'edat en què la maduresa durament construïda durant anys comença a ser engolida pels símptomes de la decrepitud, i que fumava al davant d'una aigua mineral com si volgués enterbolir la seva transparència amb alguna esperança. «Sí», havia reconegut Mat amargament, «Agnès es pot pensar que Mat és així, fins i tot les ficcions acaben degenerant en cossos banals quan les il·lustra la realitat. Les noies, encara que siguin inventades, es converteixen en senyores i les senyores en lípids mal distribuïts». Deixaria que s'equivoqués un parell de vegades i, després, s'aixecaria, s'acostaria a Agnès i li diria «no busquis més, Agnès, sóc jo; ja ho veus, m'he tornat home, la bella s'ha transformat en bèstia», o alguna cosa així. La frase bona no existia, potser valia més no complicar-la; en qualsevol cas, no descartava la bufetada, un «malparit», un insult dur; seria una reacció lògica, el vell Aristòtil ja ho havia anunciat segles enrere, que els reconeixements o anagnorosis convertien l'amistat en odi. «Però també, de vegades, l'odi en amistat, segons el mateix Aristòtil», havia recordat mentre demanava el primer cafè, sobretot si hi havia bona voluntat per les dues bandes i una mica de sentit de l'humor, si Agnès volia escoltar-se'l una estona, deixar que li expliqués que no l'havia enganyada, que malgrat les aparences allò no era ben bé una superxeria, una suplantació, sinó una manera de posar-se a prova, de revisar la seva vida, de contemplar-se des d'un angle distint, i que ho havia fet gràcies a ella, justament ella que li havia revelat un secret estilístic essencial. Ho hauria d'entendre, Agnès, que la mentida era l'únic recurs d'aquells qui no creien ni en el paradís ni en la reencarnació, el gas que feia que els tripulants dels globus semblessin cossos lleugers, una defensa contra la brevetat de la vida i les limitacions d'espai. Sí, l'odi convertit en amistat; o potser encara més: l'amistat en amor. Potser en amor. Havia repetit la paraula en veu baixa com per impedir que s'esvanís, feia temps que li rondava pel cap buscant el moment de ser articulada sense por i sense dubtes. Ara tenia totes les proves de la seva existència, tots els seus actes apareixien com a proves d'amor. Els viatges en tren, primer, buscant un cos vulgar que la matés. Després, aquella mateixa tarda, els seus intents perquè Júlia el protegís de la follia de sentir-se enamorat d'una dona invisible; i, finalment, la tossuderia d'estar-se allà, exposat a les mirades sarcàstiques d'aquelles dones desvagades que devien estar parlant dels divorcis dels seus fills amb el mateix entusiasme cec amb què anys enrere havien parlat dels seus casaments.

—Un altre cafè, senyor?

—Sí —va dir, però de seguida va canviar d'idea—. Esperi. Una ginebra. Una ginebra amb gel.

Se la va començar a beure a poc a poc, desafiadorament. Ara ja li era igual desentonar del tot en aquell temple consagrat al consum de begudes bullides. Molt bé, ja poden mirar, sí, els homes bevem licors forts, ja sé que se'm nota que estic enamorat, un home és un home, oi? Un home és capaç de tot, és una esponja, un continent inexplorat. Per un moment es va sentir inquiet, la imatge d'una Agnès sense cap mena d'encant físic li tornava a posar un nus a la gola: una dona, a la taula del fons, deixava la pasta de full al plat, s'aixecava, s'acostava cap a ell exhibint la majoria de les seves dents com un cotxe amb totes les peces del motor a l'aire, es parava davant seu, s'inclinava una mica abans de parlar.

—Mat, oi?

—Com diu?

Guanyar uns segons almenys, dècimes de segon per decidir. Potser fugir.

—Que vostè deu ser Mat, el periodista.

«Això em passa per estúpid», va pensar. Podia ser ella, és clar que sí. Va desviar la vista d'aquella boca de queixals daurats que destruïa tots els seus somnis, totes les seves conviccions, tota la seva bogeria. Va moure el cap amb energia.

—No sé de qui em parla, senyora.

«Negació», va pensar, «negació de mi mateix». I negació d'Agnès, no en volia saber res perquè era lletja, almenys no era com l'havia somniada. ¿O potser, només defensa del somni? Sí, defensa i afirmació del somni, certesa. No era covardia, era ambició.

—El vaig veure a la tele no fa gaire. M'hi vaig fixar molt bé perquè vostè era l'únic que no duia corbata. Els meus fills el van trobar indecent.

—Li dic que s'equivoca.

Va somriure. De cop, tornava a ser feliç. Agnès no tenia fills; per sort, no l'havia vist mai a la televisió. «Ho veus, Agnès? No t'he negat. He passat la prova suprema de l'amor», va pensar. «No prendre't per una altra, per una lectora qualsevol».

Aleshores, brutalment, se'n va adonar: aquella dona era una de les seves lectores. Era per a ella que escrivia? ¿Era per entretenir l'avorriment d'aquelles mares de família que ell havia intentat, durant anys, amorosir amb intel·ligència i enginy la banalitat vital dels astres de l'escena i la pantalla, dels filòsofs, dels novel·listes i dels dramaturgs? «Quin horror», va pensar, «quin ofici més estúpid». Feia temps que en tenia prou, feia temps que volia trencar amb tot allò, però no gosava. Ara sí. Ja tenia la força necessària. Mai més, sentiu, mai més. No, encara una vegada, una darrera entrevista memorable. Va aixecar la mà. Havia sortit de casa sense res a sobre.

—Tenen paper?

—Paper?

—Paper d'escriure, sí.

—Ara es vol posar a escriure?

La cambrera de les galtes vermelles se'l mirava amb els ulls esbatanats, immensament rodons.

—Sí. En un lloc anacrònic com aquest, n'haurien de tenir.

—Tanquem de seguida, no sé si sap l'hora que és —li va arrabassar el vas, com si intentés protegir una criatura d'un

perill adult—. A les nou del vespre només tenim el paper dels tiquets.

—Doncs porti-me'l —va dir Mat. Ja li estava bé, un tiquet. Seria suficient. I també li estava bé que al darrera hi hagués el preu de tots els líquids que havia consumit aquella tarda.

Era el preu de les flors de la passió.

(Fragment de La dona sense atributs. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 97-105)